A baix a mar

dilluns, 28 de juliol del 2008

Sap que la caga, però no ho pot evitar. Un cop més ha tornat al lloc on tot va començar, el problema és que aquest lloc no és físic i, per tant, no hi pot anar. No, podria desplaçar-se al segon lloc on es van conèixer, que sí s’hi pot arribar, però no ho fa perquè no l’omple, no és seu, no és tranquil, ni l’ajuda a pensar ni li ofereix la possibilitat de perdre’s en ell mateix. No, allà hi ha massa gent, és massa cèntric, massa públic. Enlloc d’anar-hi es dirigeix cap al mar. No té cap record que els vinculi allà, a no ser que comenci a pensar (uns pocs segons) i la seva ment recargolada i malalta pugui crear una connexió. S’acosta a la platja, però no hi està, només vol observar la sorra, el mar, l’horitzó, el cel, etc. Allà pot aïllar-se tot i la gent que hi ha.

Li costa acceptar-ho, perquè no té cap raó que li faci entendre el que va passar, no demana tant (o potser sí?) només què va passar perquè aquella relació acabés com va acabar. Accepta que és responsable d’aquella mort però no entén, no sap, quines van ser les circumstàncies que van conduir-lo a actuar com va actuar i a obligar-la a que li clavés aquell punyal que encara el fereix.

Segueix caminant, contemplant el mar, submergit en els seus propis pensaments, la música que escolta li arriba des de molt lluny, com si travessés moltes dimensions fins a arribar a les seves orelles, quan en realitat, només ha de creuar els timpans. Presoner dels seus pensaments, les seves cabòries, les seves paranoies, la seva malaltia, la seva bogeria, la seva obsessió que, tot i ferida de mort, es nega a abandonar el reialme dels vius i deixar-li la pau que tant anhela.

Continua pensant en ella, en els moments que van compartir, en la seva vida, en el futur que pot tenir, en com ha malgastat el darrer any i com no aprofita prou el present com per poder fotre els cops que facin falta per acabar d’una vegada per totes amb l’obsessió. Però no, no abandona el mal costum de pensar-hi quan no té res millor a fer, quan totes les seves distraccions les ha arraconat, quan no està amb els amics i col•legues. En el fons li agrada pensar, turmentar-se amb el seu passat, amb el que hauria d’haver fet i amb el que és millor que faci d’ara endavant; oblidar-la i seguir amb la vida, amb els amics, la família, els estudis i, en general, tot el que forma la vida d’un jove del segle vint-i-u.

Aquest cop ha pres una decisió, no sap si és apropiada o no, però no té res a perdre i, en canvi, alguna cosa (força) a guanyar. Sí, li tornarà a escriure per dir-li el que sent que ha de dir: deixar les coses clares des de la perspectiva del pas del temps i esbrinar si la carta serà un punt i seguit o un punt i final.
_____________________________________________________

Volia publicar aquesta història ahir (27) però com de costum faig tard.

Tema: To Zanarkand
Compositor: Nobuo Uematsu
Àlbum: Final Fantasy X Original Soundtrack


Potser perquè la música forma part de la meva vida em costa publicar una entrada sense posar-hi alguna cançó. Com que aquest cop es tracta d'una història poso una peça musical sense lletra perquè dóna com més ambient o serveix per complementar-la.

3 Comments:

Tamy ha dit...

Molt bones totes aquestes históries! Parlen de la mateixa persona? Una mica autobiogràfic? Potser...
Busca tu tambè el teu racó per evadirte, ja sigui al mar o al balcó de casa. ;)
-------------------------------

Per cert! He tornat a enviar un mail per anar de públic a veure al Berto! He posat només les meves dades, més 5 acompanyants. Si saps d'algú que vulgui venir o alguna cosa, enviam les dades per mail. Sobretot les teves i las del Rafa.
Vinga que vagi bè!

Anònim ha dit...

Hola Albert. Sóc el Rafa, i ja tornu a estar cunectat amb el mon.

vaja vaja la historieta... jo amb les 4 primeres paraules ja abia dake anava... je je...

jo em kedu amb la frase 'com ha malgastat el darrer any i com no aprofita prou el present' i delude escriure-li avera avera...

doncs altra cosa... dema (DIJOUS) a la nit saps ke em kedat amel Kirian per nar de 'festa'? vine!!!

uenu avera si parlem akesta nit si et cunectes

adéuAdiósCiaoAuRevoirByeEtcEtcEtc

Omega ha dit...

Tamy, sempre he cregut que un quan escriu (ho vulgui o no) deixa una part del que ha viscut en el relat, ja siguin sentiments, llocs on ha estat, persones que ha conegut, somnis, il·lusions.

Oh! En Rafa per aquí! Si tu dius que amb quatre paraules n'has tingut suposo que m'ho hauré de creure. Ja veurem el que faig.