dilluns, 29 de setembre del 2008
Surto fora de casa i al tombar cap a la plaça em ve el sol a la cara. Sé que m’estàs esperant -et conec tant!- però continuo caminant, no em veus passar i, malgrat el que pugui semblar, me n'alegro. Et deixo enrere i m’agafo un descans per mirar al meu voltant -sé que no t'imagines fins a quin punt voldria oblidar-ho tot durant un temps, però quant dic "tot" em refereixo a tot: a tu, a tothom, cada lloc què conec, etc.- i, com sempre que em prenc un descans al mig del carrer, vaig mirant fixament els ulls dels qui passen davant meu i no sé per què no veig ningú que estigui content. Com segur que t'imagines -en el cas que sàpigues tot això- començo a pensar -mentre dins el cap una veu horrible em recorda quants cops m'has dit que penso massa i fa que em ressoni la teva veu dient-me per enèsima vegada "les suposicions no et fan anar endavant"- sobre aquests últims temps i el futur que s'obre davant meu i no puc evitar escalfar-me el cap amb mil suposicions i amb una única pregunta: quan de temps estaré fora de casa?
El tren arrenca i no puc evitar repetir-me la gran pregunta: quan tornaré a trepitjar aquests carrers per on he viscut tants moments acompanyat o sol? A mida que el tren guanya velocitat una veueta interior em respon que tot pot ser que passin uns anys i, de la mateixa manera que les rodes del tren no paren de girar un cop i un altre, m'ho repeteix "tot pot ser que passin uns anys".
Mai m'havia imaginat la soledat i la nostàlgia que sent aquell que està tant lluny de casa seva per culpa de la feina. Encara em ressona dins el cap el teu ultimàtum "queda't amb mi, siguem feliços aquí -com si llavors fóssim feliços! Només seguíem una rutina-, no acceptis aquesta feina tant lluny de la meva vida -aquí sí que vas ser sincera "de la teva vida-" i dubto que hagi escollit bé posant tants països entre tu i jo però ara, si tornés enrere, m'hauria d'empassar el meu orgull i reconèixer que no puc començar un camí sol i que depenc de la teva voluntat. No, el que faré es seguir el consell de la cançó que estic escoltant "buscaré sota el cel el sol de l'hivern" al cap i a la fi, aquí no saben el que és la calor. No t'imagines fins a quin punt crida la meva ànima sense saber si sóc aquell que ara té por de seguir un camí que no és el seu però quan s'adoni que sóc aquest, xisclarà de dolor.
Nostàlgia, dolça nostàlgia que m'envaeixes cada cop que al mirar el correu veig una carta teva. No sé com t'ho has fet per aconseguir l'adreça d'on visc ara (bueno... suposo que ho deuries demanar a l'empresa i la bona de la Meri te la va passar) ni com pots ser capaç de continuar escrivint-me i volent saber de mi quan no m'ho mereixo. No sé que em dius a les cartes perquè no he estat capaç d'obrir-ne cap. El temps, aquell que posa a cadascú on es mereix, m'ha ensenyat que aquest no és el lloc on haig d'estar. En realitat, no m'importava la millora professional que significava aquesta feina, només fugia d'una situació que em deia que lo nostre no anava bé i que teníem que fer-hi alguna cosa. Per por de perdre't em vaig allunyar de tu sense saber que no podia fugir del teu cor. Ara que sé això, només puc dir que com a bon covard que sóc -i mira que sempre m'he considerat valent i he menyspreat aquell que creia covard o dèbil- faré tot el possible per estar en el meu lloc i si tot em va bé i encara puc tornaré al teu costat, a casa, si encara m'hi vols, pobre, brut però somrient.
Amb cursiva potser hauria quedat millor però d'aquesta manera m'asseguro que es distingeixi bé el "Passaran uns anys" i el relleno que he creat personalment ;)