La vida

dimarts, 9 de desembre del 2008

Al llarg de la teva vida has conegut a moltes persones: algunes importants per tu, d’altres insignificants, algunes tant marcat més del que saps, d’altres no t’han influït gens, algunes les has odiat, d’altres les has estimat , algunes les has perdut sense ser-ne conscient, d’altres s’han quedat en el camí de manera abrupte, algunes tan fet costat quan més ho necessitaves encara que no en fossis conscient, d’altres t’han acompanyat mentre els hi anava bé tenir-te al seu costat, algunes les has deixat enrere sense saber com i més endavant les has retrobat com si no hagués passat ni un dia, d’altres t’han deixat i les has tornat a veure de casualitat, etc.

També has viscut moltes situacions diferents al llarg de la vida que en el seu moment et van demostrar que eres capaç de dur-les a terme o que, en aquells moments, estaven fora del teu abast. Has experimentat tants sentiments: la por al desconegut, la soledat, l’alegria del retrobament amb qui fa temps que no veus, la felicitat de dir que meravellosa que és la vida, la desesperació de voler fer quelcom i saber que no pots fer-hi res, la tristesa pel que has perdut, el dolor d’una traïció, l’amor de qui t’estima i tants d’ altres que trigaries una bona estona en anomenar-los.

Tot el que t’he dit t’ha fet qui ets i t’ha atorgat un passat que pot ser preciós i et pot ajudar a tirar endavant en moments baixos. Però, quan creus que el millor de la teva vida ja ho has viscut, que el que ha de venir no arribarà a l’alt nivell del que ja has deixat enrere, llavors no hi ha més remei que dir que ja has acabat, ja has tocat fons, t’has deixat vèncer pel teu pitjor enemic; tu mateix.

Música i idiomes?

dilluns, 1 de desembre del 2008

En una entrada anterior en theSpiritOfswiM em va deixar un comentari sobre un tema musical que hi vaig ficar:
"no me gusta [...] y la cancion tampoco que para variar ¡eh!, es de anime o cosas de esas del maldito japon. ¿que pasa que aqui no tenemos nada bueno que hemos de ir a buscarlo a otro pais? en fin, si a ti te gusta me alegro."
En el comentari que faig contestant als que me n'hagin deixat algun, li vaig dir que li respondria aquest comentari amb una entrada i aquesta és la seva.

Primer de tot m'agradaria que escoltéssim una sèrie de temes musicals de diferents territoris però que tenen (les peces) un element en comú.

Espanya:

Catalunya:

EEUU:

Canadà:

Japó:

Àustria:

Polonia:


Suposem que es el primer cop que les escoltem i no sabem res del tema, em saps dir de quin país és cada compositor? Jo no. Qualsevol cançó té un factor en comú que la fa internacional: el llenguatge musical. Tots els temes que hem escoltat són purament melòdics, no hi ha més lletra que la de les notes tocades per cada músic. Amb aquest llenguatge (desconeixedor de les paraules) n'hi ha prou perquè qualsevol habitant del món pugui experimentar/recordar un determinat sentiment, estat d'ànim o bé imaginar alguna escena sense conèixer la llengua que utilitza el seu creador quan parla pel telèfon.

Totes les cançons també tenen una lletra escrita amb la llengua que parla el seu compositor (o en cas que no sigui la seva materna, una altra que coneix) que pot ser diferent de la que utilitzem en el dia a dia. La lletra pot ser molt important per transmetre el missatge o ser un complement de la música. En qualsevol cas és necessari entendre-la per compendre bé la creació de l'artista perquè de la mateixa manera que ha decidit utilitzar un mig temps enlloc d'un allegro ha tingut moltes opcions per triar però s'ha decidit per unes paraules en concret perquè ha cregut que eren les idònies pel que volia dir.

Amb això volia dir que el tema d'aquella entrada pot ser perfectament de qualsevol país, pel·lícula, videojoc, sèrie, etc.

Sobre si aquí no tenim prou música bona que hem d'anar-la a buscar a un altre país és una pregunta molt bona perquè una part massa significativa de la música que s'anuncia per televisió, que surt en pel·licules, anuncis, programes (tan de radio com de televisió) són en anglès, llengua que no consta com a oficial del nostre país, i em fa suposar que l'artista/grup que toca el tema és estranger. Què passa? Que com que és anglés es sobreentén que està bé, que és més normal escoltar-ho que si fos la mateixa cançó però escrita en japonés (per dir un idioma que m'agrada) des del principi. Naturalment parlo des del meu punt de vista però és que estic fart d'escoltar pels mitjans de comunicació cançons en castellà i en anglès però en canvi molt poques (a no ser que vagis a determinades cadenes i a uns programes en concret) en català, gallec i basc que són les altres llengües oficials del país i tenen molt més dret a sonar que no pas l'últim senzill de AC/DC.

Dos blogs

dilluns, 24 de novembre del 2008

Ja fa temps (a l'agost) vaig comentar que havia fet creat un nou bloc sobre música de títol molt clar i directe: Música i punt. Al cap d'un temps vaig proposar a un parell d'amics l'idea de que compartir el bloc i que quan a un li vingués de gust publiqués una entrada sobre alguna cançó o peça musical. Avui, després de molt parlar-ne hem fet un canvi de nom, d'imatge i també d'idioma però sense deixar enrere l'estil de cadascú. Esteu convidats a passar-hi i si voleu a deixar-hi un comentari per fer-nos saber la vostra opinió ;)

Una altre assumpte que vaig comentar va ser la possible inclusió en aquest blog d'una fanfic (segons la wikipedia: relat de ficció escrit per fans d'una pel·lícula, novel·la, programa de televisió o qualsevol altre treball literari o dramàtic. En aquests relats s'utilitzen els personatges, situacions i ambients descrits en l'història original i es desenvolupen nous papers per aquests personatges) de Harry Potter que vaig començar a escriure en la última classe de castellà de 4t d'ESO (2005) i que forma part d'un bon passat que potser acabarà al 110% quan acabi de publicar aquesta fanfic. Potser quan llegiu el títol us sonarà (existeix aquesta possibilitat i sé que a una persona li serà familiar) però, si el voleu conéixer i, ja de pas, saber de què va, us aconsello que us passeu pel blog que li he creat.

Stop and Play està subjecte a un possible canvi de tipus de lletra, canvi de direcció (en el blog ja hi ha escrita la nova direcció i aquí ja faré els canvis pertinents en el moment oportú) i potser d'alguna coseta més sense gran importància.

Sé que aquest mes no he fet cap entrada de bona qualitat però abans que s'acabi el mes faré l'entrada que vaig anunciar fa unes setmanes i aquesta sí que serà bona. Sé que aquesta entrada és principalment propaganda però volia fer saber que tiro endavant i tot i que no he actualitzat gaire no penso abandonar cap blog.

Cap on vaig?

dijous, 13 de novembre del 2008

Cap on vaig? Ja fa uns quants dies que m'ho pregunto i la veritat és que no trobo la resposta. Poques coses em surten bé últimament i no paro de perdre el temps estúpidament i sense saber ben com.


Seria tan fàcil aïllar-me... tancar-me a la meva habitació, apagar el mòbil, dir a casa que no em passin cap trucada, passar de connectar-me poc al msn a abandonar-lo del tot, deixar del tot la uni, donar-me de baixa del programa Èxit, no sortir de casa. Però, què guanyaria? Res. Simplement empitjorar el meu estat d'ànim i tirar per la finestra el present i el que tinc.

Els videojocs... llegeixo molt sobre ells però últimament no jugo ni una hora a la setmana i això que fa un parell d'anys, com a mínim hi estava mitja hora diària. Però ara vas a la uni, és normal que tinguis menys temps. No, entre que falto massa, que estic desconnectat, veig un camí molt empinat per a resoldre aquest quatrimestre. La lectura... tant que m'agrada(va) llegir i ara mai ho faig, fa un parell de dies vaig agafar un llibre i, de sobte, vaig ser conscient del temps que feia que no llegia quan des de ben petit acostumava a llegir cada dia.

Cap on vaig? No ho sé però vull arribar a bon port, necessito trobar la brúixola que m'indiqui el nord. Sortir d'una vegada d'aquest cicle i tornar enrere, només dos anys, dos anyets de res. És clar que llavors una bona part de la colla actual no hi seria. El millor serà seguir el meu camí i ja veuré on em porta... però... quan hi arribi... no hi haurà marxa enrere.

La música respon

dimarts, 11 de novembre del 2008

Fa temps vaig comentar que un dia penjaria un test musical i avui és el dia que ho faig. Com funciona aquest test? Molt senzill, obres el teu reproductor i, després de seleccionar el mode aleatori, entres a la biblioteca o on el reproductor guardi totes les teves cançons i li dones al play. El títol de la primera cançó és la resposta a la primera pregunta i, per saber la resposta de la pròxima pregunta cal que premis el botó de saltar a la següent peça musical i així fins que tinguis totes les respostes. Si un vol pot deixar un comentari sobre la resposta que ha obtingut.


- Com et descriuries?

"Dona" de Sopa de Cabra


Tots els homes tenim la nostra part femenina però no sabia que avui la tingués tant a flor de pell. Cançó tant alegre com em sento últimament.

- Què t'agrada d'una persona?

"Retirada" de Els Pets


Què hagi viscut la vida? Què no em deixi en el camí? Què sigui prudent? Ai, no ho sé!!

- ¿Com et trobes avui?

"Vuelvo a la nada" de Nomada


Doncs "sin ti" però amb altres amics i "esperándote" en els moments de feblesa.

- Quin és el teu propòsit en la vida?

"Marta" de Nena Daconte


Quin mal rollo!!

- Quin és el teu sobrenom?

"La danza del fuego" de Mägo de Oz


No em puc queixar, el foc m'agrada molt, la cançó (aquesta versió no, l'original) m'agrada força i em pega una mica.

- Què pensen els teus amics de tu?

"La ropa sucia se lava en casa" de Magnolia y los no me olvides


Primer de tot: dish. Bueno... aquesta cançó crec que encara no l'havia escoltat però bé si m'estimen tant com a mi m'ha agradat aquesta cançó crec que millor en vaig buscant de nous.

- Què penses dels teus pares?

"The Man with the Machine Gun" de Nobuo Uematsu


Sincerament no trobo les paraules per expressar el que penso d'ells ;)

- En què penses molt sovint?

"Deep Darkness of Shinra" de Masashi Hamauzu


Que ja va sent hora que acabi la partida del Final Fantasy VII per poder jugar al Dirge of Cerberus Final Fantasy VII que ja em deixaran :P

[A partir d'aquí els comentaris són d'un dia diferent i com que em sobra el temps o sóc especialista en perdre'l, poso una segona cançó que es la que surti avui.]

- Què és 2+2?

"Esperit de mar" de Sangtraït


Definitivament les mates no són una alegria.

Promesas / Decepciones


Clar! Em van prometre que les mates eren fàcils i després em vaig endur una decepció. Aquí la clavat.

- Què penses del teu millor amic?

"Botellón" de Buhos

No sabia que la seva passió per l'alcohol fos tan gran xd

"Cuántos Cuentos cuento" de LA Oreja de Van Gogh


"Mi vida sucede y los días le ceden el paso" però, estàs al meu costat?

- Què penses de la persona que t'agrada?

"Sempre que hi ha lluna plena" de Whiskyn's


Sovint em trobo tan lluny de tu... I et necessito, més que mai et necessito. I somio en poder sentir-te a prop de mi.

"Ending" de Noriko Matsueda i Takahito Eguchi


Millor el títol que la música ;)

- Quina és la història de la teva vida?

Everytime de Britney Spearts


Que hi fa això aquí? "Creo que te necesito" potser la meva història és la necessitat de tenir amb qui estar.


"Junts per sempre" de Innovence / Carlos Marin (per cortesia Il Divo


"T'estimaré per sempre. Per sempre... ens diem adéu." Gent que he estimat i que ja no viuen amb mi i gent que estimo i viuen amb mi però que acabarem dient-nos adéu.

- Què vols ser de gran?

"Luca" de Nobuo Uematsu


Ésser una ciutat d'un videojoc? No, gràcies :P

"Nada es suficiente" de El sueño de Morfeo


Mmm... mi no saber.

- En què penses quan veus a la persona que t'agrada?

"Mírame sólo a mí" de Charm


"No sé si fue real o una ilusión" deixa-ho tot i mira'm a mi passejant al teu costat.

"Heart of the sunrise" de Yes


La cançó està en una carpeta del meu pare i, que jo sàpiga, no l'havia escoltat.

- Què ballaràs en el teu casament?

"Una salida" de El canto del Loco (en directo sala caracol)


No em convenç gaire però que hi farem esperem que a ella li sembli bé ;)

"No puc deixar de fumar" de Sau


Entre que la cançó no m'agrada i que no fumo...

- Què tocaran en el teu funeral?

"No tinc solució" de Fes-te fotre


Efectivament, en aquells moments tindré menys solució que ara.

"Grief and Sorrow" de Toshiro MAsuda


Doncs quedaria bé, en aquell moment les paraules estarien de més.

- ¿Quin és el teu hobby?

"Dale a la guitarra" de Pereza


"y échale caña al vivir" a veure, si em diuen que li haig de fotre canya a la vida serà que el meu hobby és veure passar tranquil•lament la vida.

"Dime si no es amor" de Alex Ubago


Qüestionar el que m'envolta? Demanar segones opinions? Podria ser veritat.

- Quina és la teva por més gran?
"un segundo en el camino" de Academia OT II


Viure?! Interessant... Molt interessant...

"Muñeca" de Panda


No saber els perquès?
Ja en porto unes quantes d'aquest grup i mira que el conec poc xd

- Quin és el teu secret més gran?

"Meditacions guitarrístiques" de Lax'n'Busto


No ho diguis a ningú; és un secret! ;)

"Let the Sunshine" de Academia OT II


Sí, el tenir cançons d'OT a l'ordiandor és (era) un secret :(

- Què penses dels teus amics?

"Greta" de pedro Guerra (album GOlosinas)


Que els necessito per viure? Jo crec que sí.


"Mushroom Rock Road" de Noriko Matsueda i Takahito Eguchi


Si fos una noia i em preguntessin per les meves amigues, aquesta peça del Final Fantasy X-2 quedaria molt bé per l'estètica del joc però... no és el meu cas.

- Què opines d'aquest test?

"Song of prayer - Bahamut" de Nobuo Uematsu


Prefereixo el cant però el test no està malament sinó m'hagués matat tant.

"Soul Poetry" de Motoi Sakuraba


Abans un tema d'una banda sonora d'un videojoc i ara el d'un altre. El test vol que em viciï més!! xd


I nomino a fer aquest test a...


Tot aquell que el vulgui fer!!!

Tranquil·lament

divendres, 31 d’octubre del 2008

Ja fa un temps vaig descobrir, a través de la web de la Laura Gallego, una dibuixant que m'encanta el que dibuixa però sobretot els colors amb els que treballa: Josephine Wall. Una de les obres que més m'agraden és Ferry to Fairyland:


The little fairy nestles safely in her delicate leaf craft and dreams of her busy day on her journey back to fairyland. With magical candles to light her way, she is gently carried home along rainbow currents. All around her water spirits are hiding as they watch over and protect their sleeping friend.



Al igual que aquesta fada segueixo el meu camí sense saber on em portarà i deixant molts llocs i persones enrere. Només demanaria poder fer-ho amb la pau amb la qual ho fa aquest navegant, tot i que potser ens mostra aquesta serenor perquè està plàcidament adormit.

Canvi d'imatge

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Si ahir deia que havia tingut un problema al intentar canviar la plantilla avui, després de molt temps retocant directament l'html, he aconseguit donar-li l'aspecte que veieu ara. si bé pot modificar una plantilla ja existent pot ser fàcil per algú que no en sap gens és molt difícil.

Plantilla original de Final Fantasy:


Vaig organitzar les coses a la manera i em va quedar així:


No sé a vosaltres però a mi no m'acabava d'agradar, ho trobava molt impersonal i aleshores va ser quan vaig decidir començar la gran baralla c
ontra l'html donant, després de varis intents:

Primera "personalització casi definitiva":



El color verd el trobava massa viu i l'he cambiat pel que hi ha ara:



Em feia gràcia posar els enllaços als planetes veïns més amunt perquè fos més fàcil de veure'ls. Al llarg d'aquesta (si puc que avui és l'únic dia que no tinc uni) faré algun petit canvi com ara afegir imatges, canviar la del meu perfil i potser crear una nou apartat. Ja em direu què us sembla el nou disseny pels comentaris o per l'enquesta ;)

Problemilla amb la plantilla

dimarts, 21 d’octubre del 2008

El títol ho diu ben clar he tingut un problema al fer proves per canviar la plantilla i en aquests moments no em permeten que carregui la plantilla que tenia de tota la vida (sort que he pensat en baixar-la per si no m'agradava cap de les plantilles que he trobat)però demà (dimarts) segur que ho podré fer.

Pregunta existencial

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Un bon dia, la bella ( o potser vella) dama negra es barrejà entre la gent per intentar resoldre un dubte que tenia, una pregunta que la preocupava molt i no li deixava fer a gust la seva feina. Passejant entre la gent va veure un home gran que la mirava de lluny amb cara de pòquer. S'aproximà a l'ancià i li preguntà:

- Bon home, li importaria acompanyar-me a baix a mar?

- Ha vingut fins aquí per buscar-me, oi? Si és així, crec que no tinc cap opció.

- S'equivoca, no estic aquí per vostè ni per ningú en concret però alhora per tothom. Si em vol acompanyar, li agrairia, sinó ja ens tornarem a veure quan sigui el moment.

L'home sense saber per què va decidir acompanyar-la. Uns carrers més enllà, es va aturar i va mirar al seu voltant com si estigués buscant a una persona en concret. De sobte, la seva mirada es va clavar en un home que la mirava amb pena i respecte. No va dubtar ni un segon i es va apropar per preguntar-li el mateix que li havia preguntat a l'ancià.

- Bon home, li importaria acompanyar-nos a baix a mar?

- No m'esperava que fos tant educada la lladregota impecable.

- Lladregota? - es va sorprendre. Quina afirmació més interessant, em pregunto si hi ha més gent que em veu així- Només faig la meva feina.

- Escolti-la, creia que venia a per mi però m'ha deixat clar que no és així. No sé que pretén però em sembla que només està de pas.

- Si no ha vingut a robar-me tot el que tinc, què fa aquí?

- Només vull parlar amb uns quants perquè em resolgueu uns dubtes que tinc i que no em deixen tranquil·la.

Dites aquestes paraules l'home no veié motiu per no fer-li aquest favor i, de passada, satisfer la curiositat que havia nascut dins seu. Els tres continuaren pels carrers d'aquella ciutat marítima en direcció a les platges. Però abans d'arribar, per tercer cop la dama es parà per buscar el propietari de la mirada que notava al clatell. Es tractava d'una adolescent de mirada plena d'odi que no va poder evitar que se li acostés per preguntar-li si la volia seguir.

- Jove, voldries acompanyar-nos a baix a mar?

- Per no tornar? No, gràcies, no m'interessa.

- Per no tornar? No t'entenc.

- No és el que et penses, aquest ancià i jo l'acompanyem a baix a mar perquè no pensa fer cap mal i volem saber que és el que vol de nosaltres.

- No m'ho empasso! A vosaltres potser us ha enganyat però el que és a mi no ho aconseguirà.

- No et vull fer cap mal; només vull parlar amb tres o quatre persones perquè em solucionin un dubte que em té preocupada i no em deixa estar en pau.

- I per què hauria de voler ajudar-la?

- No passa res. Si no em vols ajudar seguiré el meu camí en busca d'algú que estigui disposat a donar-me un cop de mà.

- Vale!

Ja se n'anaven quan de sobte la van sentir cridant en direcció a ells.

- Merda! No em sé negar, no entenc res i no m'agrada això! Merda!

Amb aquest petit seguici va continuar el seu camí. Ja s'endevinava el mar en forma d'una gran taca blava que es barrejava amb el cel i que es feia més gran com més s'acostaven. Tot just havien arribat a la platja quan va veure una nena que se'ls mirava amb curiositat. La petita estava asseguda i semblava que estigués esperant a algú. De la mateixa manera intuïtiva, amb que havia decidit acostar-se als altres, es dirigí cap a aquell infant.

- Hola maca! Què fas aquí sola?

- Ho sento, però la meva mare no em deixa parlar amb estranys.

- I bé que fa de dir-t'ho!

- Sí, hi ha cada subjecte més rar -va dir la jove mirant a la fosca figura- i perillós per aquests mons.

- Però amb tot això quant anys tens? Bonica - va seguir com si ningú els hagués interromput.

- Vuit anys! Però el mes que ve en faré nou!

- I saps si trigarà gaire a tornar la mama?

- No ha de venir aquí. Estic esperant a unes amigues però he arribat molt d'hora i encara trigaran una estona a arribar.

- T'importaria si ens quedem, tots nosaltres -va dir assenyalant als altres i a ella mateixa-, a parlar una mica? Tinc un gran dubte i sé que me'l podreu solucionar. I tu també em pots ajudar.

Els dos homes, la jove i la nena se la van quedar mirant sense saber què dir ni què fer. Tot era massa estrany. Què la podia anguniejar si ningú li podia plantar cara? El primer en parlar va ser l'ancià que va veure que si no deia res ningú ho faria.

- Cada cop que t'has adreçat a un de nosaltres en heu comentat que teniu un dubte i que la podríem ajudar però encara no heu dit de què es tracta el problema que la manté intranquil·la.

Tots, menys la nena, que els mirava i escoltava amb molta curiositat, van moure el cap en senyal de conformitat. Ella se'ls va mirar i rumià com exposar el que la neguitejava, quina seria la millor forma d'expressar-ho en paraules. Al final va decidir que el millor seria dir-ho de manera directa i clara.

- Per què em teniu por? Per què temeu a la mort?

Perquè els ulls no poden sortir de les seves conques que sinó cap d'ells els conservaria a excepció de la petita, que no entenia la pregunta.

- Per què t'hauríem de témer? No sembles dolenta, és més em caus bé, ets simpàtica.

- Gràcies bufona.

- Per què? Preguntes? De debò no ho saps?

- Quins collons! La mort ens pregunta per què li tenim por?! Ja ho sentit tot, ja em puc morir. No! No! No he dit res! Vale?

- Per què no hauríem de tenir-vos por?

- No faig res dolent. És el cercle d'aquest món, és llei de vida. Si quan arriba el moment, no us endugués amb mi, faria molts mil·lenis que el planeta hauria sobrepassat els seus límits de població. Sense mi no existiríeu avui.

- No ens avises, en qualsevol moment pots venir a per nosaltres i separar-nos de les nostres famílies, els nostres amics, companys, llocs estimats, etc. Ens ho robes i ens condemnes a no sabem què, deixant enrere a tota la gent que estimem, trista i desolada.

- Aquí estem bé! Tenim molt i ho volem gaudir però en quan arribis tot s'acaba. És més, a vegades no es té ni temps de saber que és la vida!!

- Però jo ni trio quan haig de vindre ni a qui m'haig d'endur. La meva feina és treure-us d'aquí quan arribi el moment que m'han dit.

- Qui t'ho diu això?

- Els motius que tens per venir-nos a buscar no treu importància al que fas.

- No, no ho enteneu. No es tracta dels motius, es tracta que és una de les necessitats del planeta i, a més a més, també vostra.

- Nostra?

- Sí. Si el temps que estiguéssiu aquí fos infinit, què passaria?

- Doncs...

- Molt senzill -respongué l'home d'edat avançada-, no existiria cap societat de les que coneixem. Valoraríem encara menys el que tenim perquè tard o d'hora ho tornaríem a tenir o ho suplantaríem per alguna altra cosa. Els avariciosos i els violents no tindrien límits; una guerra causaria molta destrucció però no tindria perquè acabar-se mai; podria durar fins a la fi dels bàndols que combaten, però no per falta d'homes sinó perquè no hi hauria res pel que lluitar a no ser que la causa fos emocional. Si hi pensem, el planeta ja li costa prou de sobreviure amb els humans que som i si en tingués més (perquè ja us dic jo que en cap moment deixaria de créixer el nombre) ni hi podríem viure ni aguantaria la nostra presència.

- No té perquè ser així - respongué l'altre home- podríem aconseguir la societat perfecte.

- Tal com està el món ja està bé. Nosaltres vivim bé i els que vinguin ja s'arreglaran.

- Ella ho ha dit! En vosaltres mateixos hi ha la idea de que es finit, que tot s'acabarà. Vostè també ha parlat en termes d'inici i final; les guerres, les societat i demés.

Tots anaven dient la seva sense escoltar-se gaire els uns als altres a excepció de la mort i la nena. Ella els escoltava i veia clar que no sabien quin era el paper que feia i la petita que no els entenia gaire. Uns minuts després que acabés de començar l'intercanvi d'opinions, la petita va veure una amiga seva i els va dir:

- No sé perquè parleu així de la mort, ara estem vius i tenim moltes coses per fer com anar a jugar amb la Maria que està arribant. Fins després!

Amb aquestes paraules anà a trobar-se amb la seva amiga deixant-los a tots bocabadats. La primera en parlà fou la mort.

- És la més petita i la més sàvia de tots; no heu de pensar en el que vindrà sinó en el que fareu avui ja que teniu molt de temps per endavant i, en cas contrari, si penseu en quant us pot quedar per endavant i teniu por d'acabar aviat, no us deslliureu de la vostra fi i no haureu aprofitat el temps que heu estat aquí.

- Però això no es la resposta que buscàveu.

- No, però he aprés que cadascú ha de fer el que li toca: a una nena jugar i a mi buidar el món perquè es torni a omplir de gent que el faci canviar sense importar el que pensin de mi. Per què em teniu por? Em sembla entendre perquè aquí esteu bé i perquè no sabeu que us trobareu després de la vida.

- Què ens trobarem?

- No ho sé. De fet, ningú ho pot saber tot a no ser que fos perfecte i la perfecció encara no l'he vist.

De la mateixa manera que havia arribat al món va encaminar el camí de tornada cap a la seva llar on esperarà el pròxim missatge que li digui a quin lloc a d'anar i com és la persona que descobrirà el que ella mai sabrà: que hi ha després de la mort. Al cap i a la fi, la mort no pot morir.

Complicado

dissabte, 11 d’octubre del 2008

No sé perquè (potser pels blocs que estava mirant) m'ha sortit en castellà però com que ha sortit tot sol, pràcticament com si algú m'utilitzés per escriure aquestes paraules ho deixo tal qual:


Quiero saber de ti pero al mismo tiempo quiero olvidarte,
Recuerdo tu cara, los momentos vividos pero quiero olvidarlos
Quiero volver atrás, repetir los inicios pero con otra persona.
Dudo de volver al inicio porque a veces lo añoro pero dije que no volvería..

Veo que las personas que marcaron una época se han perdido,
me han dejado atrás o ni eso.
Miro enfrente y veo dudas, miedos, trabajos,
me quedaré solo, dentro de unos años,
quizás meses, ninguno de mis colegas estará aquí.

Pero, ahora que digo que lo mejor está por venir
huyo para no mirar atrás y ver lo que perdí.
Aunque me queda la duda de qué debo hacer.

PD: El rellegir-m'ho no m'agrada el títol.

Aquells dijous

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Ja fa un parell de dies que quan penso en el bloc em ve la idea d'escriure una tarda sobre els dijous de fa uns cinc anys. Però... què tenien d'especial? Senzillament que després de castellà o naturals i mates (si no em falla la memòria) era el moment de sortir amb els amics i anar al:

El Black Lotus, cada cop que el veig recordo aquelles tardes allà dins jugant i participant en un torneig de cartes. Si sóc sincer, el tema de cartes mai m'ha agradat però amb aquelles mira que m'hi vaig viciar i em sembla que encara ho faria. Les vaig descobrir (si no m'equivoco) a través de la revista Dibus que un cop va regalar un CD on t'explicava com jugar-hi i et permetia fer batalles contra la màquina a partir d'uns mazos predeterminats. Però les partides realment bones eren les que vaig fer allà amb el grup (no només de l'insti) que ens reuníem cada dijous per jugar i guanyar punts per aconseguir cartes promocionals.



Aquesta ha estat la millor (i quasi la única) imatge que he trobat pel google (amb la camara del mòbil no em quedava bé) d'una partida de cartes tot i que aquest tauler és molt lleig i nosaltres mai el vam utilitzar (ocupa molt!!) i no vam tenir cap problema d'organització. Érem bons!

Hi ha diferents tipus de Pokémon però els meus preferits eren els de foc i els d'aigua, tot i que havia tingut una tercera baralla de tipus psíquics. La veritat és que no guanyava masses partides per la meva manera de jugar però mai m'ha importat perdre perquè m'ho passava i amb això en tenia prou.

Recordo que alguns deien que tenia una baralla enèrgica perquè els Pokémon de foc necessitaven moltes cartes d'energia de foc i amb molts atacs havia de descartar-ne una. També em recordo del nom d'una jugada en honor a la campeona d'allà: la María. Ella amb els seus Pokémons havia de tirar moltes monedes (si sortia cara l'atac anava bé i si sortia creu no funcionava) i normalment sempre li sortien creus fins al punt que si per un atac havia de tirar vuit monedes treia vuit creus. Ara sí amb algun joc de daus o monedes algú li passa això diem que ha tret una María.

Em podria enrollar molt amb aquest tema però crec que ja ho deixo que ja he tingut la meva dosis de melangia. Ah! Abans d'anar a dormir us deixo amb una cançó que vaig sentir pocs cops (no és broma) però que l'haig de ficar.



Ja ho sabeu "Llegaré a ser el mejor, el mejor que habrá jamás" i llavors podreu estar orgullosos d'haver participat en el meu bloc.

Passaran uns anys

dilluns, 29 de setembre del 2008

Surto fora de casa i al tombar cap a la plaça em ve el sol a la cara. Sé que m’estàs esperant -et conec tant!- però continuo caminant, no em veus passar i, malgrat el que pugui semblar, me n'alegro. Et deixo enrere i m’agafo un descans per mirar al meu voltant -sé que no t'imagines fins a quin punt voldria oblidar-ho tot durant un temps, però quant dic "tot" em refereixo a tot: a tu, a tothom, cada lloc què conec, etc.- i, com sempre que em prenc un descans al mig del carrer, vaig mirant fixament els ulls dels qui passen davant meu i no sé per què no veig ningú que estigui content. Com segur que t'imagines -en el cas que sàpigues tot això- començo a pensar -mentre dins el cap una veu horrible em recorda quants cops m'has dit que penso massa i fa que em ressoni la teva veu dient-me per enèsima vegada "les suposicions no et fan anar endavant"- sobre aquests últims temps i el futur que s'obre davant meu i no puc evitar escalfar-me el cap amb mil suposicions i amb una única pregunta: quan de temps estaré fora de casa?

El tren arrenca i no puc evitar repetir-me la gran pregunta: quan tornaré a trepitjar aquests carrers per on he viscut tants moments acompanyat o sol? A mida que el tren guanya velocitat una veueta interior em respon que tot pot ser que passin uns anys i, de la mateixa manera que les rodes del tren no paren de girar un cop i un altre, m'ho repeteix "tot pot ser que passin uns anys".

Mai m'havia imaginat la soledat i la nostàlgia que sent aquell que està tant lluny de casa seva per culpa de la feina. Encara em ressona dins el cap el teu ultimàtum "queda't amb mi, siguem feliços aquí -com si llavors fóssim feliços! Només seguíem una rutina-, no acceptis aquesta feina tant lluny de la meva vida -aquí sí que vas ser sincera "de la teva vida-" i dubto que hagi escollit bé posant tants països entre tu i jo però ara, si tornés enrere, m'hauria d'empassar el meu orgull i reconèixer que no puc començar un camí sol i que depenc de la teva voluntat. No, el que faré es seguir el consell de la cançó que estic escoltant "buscaré sota el cel el sol de l'hivern" al cap i a la fi, aquí no saben el que és la calor. No t'imagines fins a quin punt crida la meva ànima sense saber si sóc aquell que ara té por de seguir un camí que no és el seu però quan s'adoni que sóc aquest, xisclarà de dolor.


Nostàlgia, dolça nostàlgia que m'envaeixes cada cop que al mirar el correu veig una carta teva. No sé com t'ho has fet per aconseguir l'adreça d'on visc ara (bueno... suposo que ho deuries demanar a l'empresa i la bona de la Meri te la va passar) ni com pots ser capaç de continuar escrivint-me i volent saber de mi quan no m'ho mereixo. No sé que em dius a les cartes perquè no he estat capaç d'obrir-ne cap. El temps, aquell que posa a cadascú on es mereix, m'ha ensenyat que aquest no és el lloc on haig d'estar. En realitat, no m'importava la millora professional que significava aquesta feina, només fugia d'una situació que em deia que lo nostre no anava bé i que teníem que fer-hi alguna cosa. Per por de perdre't em vaig allunyar de tu sense saber que no podia fugir del teu cor. Ara que sé això, només puc dir que com a bon covard que sóc -i mira que sempre m'he considerat valent i he menyspreat aquell que creia covard o dèbil- faré tot el possible per estar en el meu lloc i si tot em va bé i encara puc tornaré al teu costat, a casa, si encara m'hi vols, pobre, brut però somrient.




Amb cursiva potser hauria quedat millor però d'aquesta manera m'asseguro que es distingeixi bé el "Passaran uns anys" i el relleno que he creat personalment ;)

Meme de la Felicidad

No fa gaire ja vaig penjar un test aquí i avui ho torno a fer. El que més gràcia em fa d'aquests tests són que sempre s'han fet per mail (o almenys que jo sàpiga, que fa poc que estic pel món dels blogs) i ara que ja no me n'envien al correu els rebo aquí.

Per si algú es pregunta qui m'ha nominat li vull dir (assenyalant amb un dit acusador xd) que la culpable és la Tamy (Equivocaciones varias) però en part també és meva perquè em costa resistir-me als tests.

Les regles són poques i molt senzilles:

- Triar sis petites coses que et facin feliç.
- Posar un enllaç a la persona que t'ha triat.
- Escriure les regles en el teu blog.
- Seleccionar sis persones per a seguir aquest desafiament.

Oi què són molt senzilles? Doncs jo la primera de totes la modificaré. Per què? Molt senzill, considero que la felicitat és una paraula major que només es pot utilitzar en molt poques ocasions ja que costa molt ser feliç a no ser que ho equiparis a estar content. Potser això que dic és una paranoia però és tal com ho veig i per això triaré coses (del present i potser alguna del passat però que em ve fortament al cap) que em fan dir que avui ha estat un bon dia o que val la pena seguir endavant:

1. Una bona conversa al msn. (Sé que em connecto poc al msn però recordo grans moments al msn que em dibuixaven un somriure d'orella a orella per una bona conversa encara que fos normal o sense res d'extraordinari; només cal que hi hagi caliu.)

2. Unes riallades amb els amics mentre fem conya i ens ho passem bé.

3. Una estona de pau i tranquil·litat sense que ningú (ni els meus problemes) em destorbin.

4. Saber que la gent es recorda de mi i/o que compten amb mi alhora de fer plans.

5. Abans d'anar a dormir sortir al balcó i respirar la nit amb l'esperança de veure més d'una estrella i la lluna.

6. Escriure algun text que consideri que m'ha quedat bé. (Això ho faig menys del que voldria perquè com em passa amb quasi tot, no trobo el moment.)

Si recordo bé ara és quan haig d'escollir a sis persones perquè decideixin si volen continuar la noble tasca de fer rular aquest desafiament per aquest món bloguià. Els elegits són:

Éfride de In the curve of the Moon
Tyna de El llibre sense tinta
Natàlia de Millor si plou
Uruki4 de La vida d'un català otaku
Clad de Un món en un segon
Mamba Negra de Sola con mi desesperación II

Com ja sabeu no teniu perquè fer-ho això sí, continueu endavant amb els vostres blogs ;)

PD: Per cert, què vol dir el títol? :$ Vaig beure de la felicitat? :$:$

Avui

dilluns, 22 de setembre del 2008

Avui. Avui és el moment,
ahir era d'hora,
demà serà tard,
però no avui.

Avui és el moment.
El moment de sortir fora,
agafar una embranzida
i arrencar a córrer.

Lluny. Molt lluny,
a l'horitzó,
on viuen els somnis,
els meus somnis.

Qui sap si hi arribaré,
però és igual si avui no és el dia;
hi ha tants avui com dies visqui.

Sé que hi arribaré,
potser no al que penso,
potser a un d'inesperat,
però hi arribaré.

Això sí, avui és el dia,
ahir era d'hora,
demà serà tard,
però no avui.

Naufrag

dijous, 18 de setembre del 2008

Com un naufrag que després de veure la mort, torna a recuperar l'esperança, al veure al lluny una illa, que li proporcionarà la salvació esperada i anhelada, però que no pot arribar-hi perquè de sobte s'enfonsa en la mar per culpa d'una rampa. Just quan tornava a viure, a tornar a estar alegre i content amb el present, ell mateix em clava una bufetada d'aquelles sonores que et deixen clavat al terra. Si fa uns dies una de les espelmes que em guiaven per aquests oceans de tenebres i de dubtes es començava a apagar de manera molt preocupant per a mi, una llum (d'una llanterna) m'il·luminava fent-me a saber que els habitants d'un món, on havia viscut prop de tres anys i moltíssimes hores online i unes quantes en viu, em felicitaven tot i haver perdut el contacte amb ells des de principis d'any de manera total i des de l'estiu passat de manera notòria, m'il·luminava fent-me pensar que potser podria tornar-hi de manera gradual o amb una nova identitat o potser només passar-m'hi de tant en tant per a veure com evolucionava. Però avui, amb un simple* mail (que ja feia quasi una setmana que esperava) l'espelma s'ha apagat i no sé si tornarà a donar llum i si es dóna el cas si il·luminarà tant com ho ha fet durant els últims anys.

Mentre escric aquestes paraules miro l'altre espelma vella que mostra signes de voler apagar-se també i jo (pobre de mi!) no sé que fer per mantenir-la. És realment el final d'una etapa online plena de moments molt bons? De moment ja no hi haurà aquella il·lusió a l'obrir el correu o emoció per llegir un mail.

Amb tota aquesta alegria demà començaré Història de l'Art amb uns professors que no conec, amb uns companys amb els quals no sé com m'aniran les coses i amb una hora i mitja buida a mig matí. Només puc dir una paraula: Alegria!!!



Cançó: Por ti
Grup: El Canto del Loco
Àlbum: Zapatillas

Preciosa cançó "por ti lucharé por todo el cariño que has puesto conmigo por todo tu tiempo por haber querido tenerme contigo" hem d'agraïr tant a aquells amics que sempre t'han fet costat i has pogut comptar amb ells pel que fos "Siempre me has demostrado que eres como un milagro
algo tan especial que siempre me ha arropado". Per tu he lluitat i ara lluitaré per mi perquè m'ho mereixo i ja estic (quasi) preparat per plantar cara al que sigui amb el cap ben alt. Gràcies per tot, ja fot mesos que aquesta cançó l'associo a tu encara que sé que no llegiràs res d'això. Gràcies per...

*Simple; no és la paraula ni de lluny (en un mail es poden dir tantes coses i llegir-ne un, segons de qui sigui, pot ser una quantitat de temps molt ben aprofitat) però quedava bé.

Editat: després de llegir el comentari de la Tamy (sobretot el punt dos ja que l'altre no crec que passi) canvio la foto per una que dubtava de ficar enlloc d'una d'ella. De fet queda millor així.

Motiv-acció!!

dimarts, 16 de setembre del 2008

"Vida és un nom, viure és un verb

La vida… però, sobretot, viure. [...] Podem pensar la vida, podem mirar-la com a espectadors, podem viure amb desesperança, veient-la passar com si no anés amb nosaltres o bé viure de debò prenent el lideratge de la nostra vida. La Vida és un recipient buit, que adquireix el sentit pel qual ha estat fet, si l’omples. Per passar de vida a viure cal aprendre a conjugar-ne el present. Jo faig... jo dic... jo sóc... jo m’arrisco... jo exploro... Només amb l’acció passarem de ser espectadors a ser vers protagonistes. El sentit de la nostra vida es configura amb l’acció, però cal voler-ho fer. L’activació de la voluntat ens permetrà passar del voler al poder."

Extret d'un fulletó de publicitat del programa 2008-2009 de la Fundació Àmbit (Institut per al Creixement Personal) agafat a la uni.



Tema: Junts
Autor: Jofre Bardagí
Àlbum: Jo faig cançons

"No vull seguir mirant la vida des de fora perquè encara em queda temps de jugar aquesta partida que ningú ho farà per mi i he de moure fitxa ja..."

Preciosa cançó que contrasta molt amb "Jo faig cançons", un gran tema que dóna nom a l'àlbum i que senzillament és sublim.

Sorpresa

dissabte, 13 de setembre del 2008

Va entrar a casa com sempre però, just quan anava a tancar la porta, una ombra es va esmunyir entre la porta i el seu batent per introduir-se a l'interior de la vivenda. No era el primer cop que ho feia i esperava que fos l'últim. Ja feia temps que l'espiava, sabia on anava cada dia, el seu horari, les seves distraccions, les rutes que seguia per anar als diferents llocs, el trànsit (quasi nul) que hi havia en el seu pis. Després de quasi dos mesos seguint-la per tot arreu i apuntant-s'ho tot, amb tot luxe de detall, estava segur que quan decidís dur a terme el seu pla no fracassaria.

Però, per què aquesta vigilància? Simplement no la volia deixar anar i el que en principi només era curiositat i ganes de veure-la en el seu ambient al final es va transformar en una malaltia que no li feia possible saber que tenia més gent amb ella, que, al contrari que ell, no estava sola. El temps, el seu aliat i el gran culpable de la bogeria que es va apoderar d'ell, li va facilitar tots els coneixements que necessitava per poder aconseguir el que la follia li dictava. No era conscient del que feia, de la manera en que gastava els dies i del per què ho feia. Només es deixava guiar per la bogeria com si fos un titella.

Va entrar a la cuina i es va dirigir al fons on hi havia la nevera per servir-se el suc de taronja que sempre es prenia quan arribava del treball. L'ombra també hi va entrar, sense fer soroll, va avançar un xic en direcció a l'esquena que tenia enfront. A la seva dreta hi havia els calaixos on, entre altres utensilis culinaris, desava els ganivets. En va agafar un i va seguir avançant cap a aquell clatell tan cridaner. Per fi va arribar-hi, després de dos mesos, tenia el seu objectiu davant seu. Es va acostar més, ja quasi es fregaven i, a poc a poc, va alçar el ganivet fins a l'alçada del seu coll i li va passar amb un moviment ràpid. Va notar la por de la noia en notar el tacte fred del metall sobre la pell del seu coll i la por de tallar-se amb el moviment que feia al empassar-se el suc.

- Hola! Què tal? Et recordes de mi?

No va haver cap resposta. Un rajolí de sang va tacar el coll de la brusa.

- Sé que les coses et van bé. No has perdut res. Jo tot.

Li va clavar una mica més, només per tacar més la roba, per espantar-la més. En cap moment corria perill la seva vida, si més no, no més del que corria per qui tenia al seu costat.

- Tens molta gent. Jo estic sol. Però aviat tornaré a començar. Perquè, saps, tot té un final i un principi.

La fulla va lliscar pel coll fins arribar a la brusa.

- Espero que no tinguis molta por. -Va dir amb un somriure de dement que no va poder veure'l.

Va seguir acariciant-li la roba fins haver-ne fet dos trossos quasi simètrics al arribar a la cintura.

- Vaja! No sabia que duies per aquí. Em sembla que no miraré que més duus.

Va fer-li un ferida (superficial) circular.

- Una circumferència, símbol de perfecció, no? Però ella fot ràbia, no? Et veus diferent però, és clar, la vida canvia a tothom i alguns moments més que altres, no?

Va tornar a pujar el ganivet, a poc a poc, sense fer-li mal però deixant que sentís l'escalfor de la sang que li havia robat, fins a l'alçada del pit.

- No tinguis por de quedar-te sola. Per si no hi ha ningú que t'esperi, jo mateix t'enviaré algun amic teu. Potser fins i tot algú més que un amic.

Va deixar anar una rialleta esgarrifosa i li va clavar el ganivet al mig del pit, a pocs centímetres del cor.

- A reveure. Saps, sempre t'he estimat. Ara mateix t'estimo i et respecto. Sigues feliç. Fins sempre més.

Va sortir d'aquella casa i es va dirigir cap a al seva amb la confiança que aquells mals temps s'havien acabat i que l'endemà començaria una nova etapa de la seva vida que segur que estaria plena de bons moments. Caminant xino-xano es va barrejar amb la gent del carrer, cosa gens curiosa ja que, al cap i a la fi, ell era un més dels habitants d'aquella ciutat. Un home normal, no?

11 de setembre

Sí, ja sé que l'onze va ser abans-d'ahir però com que sóc impuntual ho publico avui. També que no estava segur si a un amic li sentiria bé o no l'entrada però avui li he comentat i li ha semblat bé.

L'onze de setembre és un dia especial per molts motius:

1. Diada Nacional de Catalunya.
2. Va ser el dia del fatídic de l'atac terrorista a les Torres Bessones

Però per a mi (i per a més gent) en aquest dia se celebra un altre aniversari el del meu amic José.

Podria dir moltes coses d'ell però per començar la "foto" ja diu força d'ell. Fa sis anys que el conec i puc dir que és molt bon tio a pesar dels seus defectes (ningú és perfecte i ell està lluny de ser l'excepció) i una mica de la seva manera de mostrar el seu afecte cap als amics. Doncs res, espero que els seus 21 anyets li provin i no creixi ( <--->) gaire més que sinó...

Un dia amb va dir quina era una de les seves frases preferides (entre d'altres, no us feu una idea equivocada) i com que sé que quan es llegeixi això (si és que ho fa) ho pensaràs ja ho deixo aquí per escrit: "te voy a dar una paliza".

Esperem que d'aquí un any encara sigui un dels meus cologues per passar una tarda divertida.



Tema: El baile del gorila
Grup: Melody
Àlbum: De pata Negra

Espero no haver-me passat gaire però si parlava d'ell havia de posar aquesta cançó. Definitivament, la confiança fa fàstic.

FW: Test: com ets? (Parla'm de tu)

dimarts, 9 de setembre del 2008

Una de les cadenes de mails que tothom ha rebut algun cop i que poca gent me l'ha tornada l'he rebuda aquest cop per aquí: pels blocs. Normalment les contesto perquè em fan gràcia i això és el que vaig a fer:

Pelo: Molt arrissat, castany fosc i un pél llarg tot i que sembla que si creixés més estaria a lo afro (estil que odio) però mal pentinat. De fet, de cara el curs que comença em vull canviar el pentinat però ja veurem com me'l deixo ;)
Ojos: Darrere unes fantàstiques ulleres s'amaguen uns ulls marrons que són l'enveja de tota la colla xd.
Mi mejor rasgo: ... Intento no fallar als amics (i crec que ho aconsegueixo :P)
Altura: A no ser que en l'últim mes (crec) hagi crescut medeixo 1,80
Lentes: Ja ho he dit, porto ulleres metàl·liques.
Numero de pie:
42-44 depèn
Edad: 20 anys
Piercings: Cap i a curt termini no hi ha plans de fer-me'n un (a mig i llarg termini igual).
Tatuajes: Igual que els piercings.
Frase favorita: Si és meva n'hi ha vàries que em caracteritzen com ara: "pues vale" o "tu calla" I si val qualsevol una frase que m'encanta i no crec que l'oblidi és: "Los amigos perdidos... Los sueños desvanecidos... No los olvidéis".
Diestro o zurdo: dretà.
Un deseo: Pau interior o felicitat. Aramateix no tinc gaire clar quines són les difèrencies i què és més important.
Echas de menos a alguien: Sí, i algunes d'elles encara formen part de la meva vida però començo a pensar si serà per gaire temps o no; espero que d'aquí uns quants anys encara hi parli i les estimi.
Mayor vicio: diria que en aquest moment no en tinc cap tot i que alguns amics (una mica mal informats) dirien que els videojocs.
Estas enamorado: No, en el meu cor, aramateix, només hi ha lloc per la meva gent.
Novi@ en estos momentos: No, no en tinc. Sí en vull? No diré que no però depèn de trobar una noia que m'agradi, amb la qual hi hagi bon rotllo i l'estimi.
Amor a primera vista: No crec que es pugui anomenar amor perquè no la coneixes però una forta atracció sí.
Amar o que te amen?: No valen les dos? Si no valen suposo que seré egoísta i prefereixo ser estimat.
Te rompieron el corazón alguna vez?: Sí, va ser molt raro i ja ho estic començant a superar i deixar-ho enrere.
Y tu lo rompiste?: Sí, tot i que no estic segur si realment estaven enamorades de mi (d'una estic un 99,99% segurísim que no, de fet no considero ni que li trenqués perquè no hi havia res) o no.
Locura más grande por amor:
Si entregar una carta d'amor através d'una amiga, més o menys en comú, i ficar la pota ben ficada es pot considerar una bogeria sí
Una cita ideal?: Un lloc que ofereixi un bon ambient (res de sorolls ni de multituts) i que els dos tinguem suficient en sentir que l'altra està a tocar. La resta de coses són minucies.
Un lugar:
Potser Japó (s'ha de ser friki) o bé cap al tard a prop del mar.
Romántica o espontánea: Espontani no, romàntic no sé si fa massa per mi, cursi ho puc ser un pél força :$ Es pot deixar en cagadubtes?
Películas: Vaig poc al cine i el que em baixo no ho acostumo a veure per no trobar el moment. El Señor de los Anillos: la Comunidad del Anillo és una de les pelis que més cops he vist. Però que jo digui que és un peliculón crec que cap. De les últimes que he vist la millor ha estat El Caballero Oscuro.
Bandas sonoras: Sonarà a friki però les bandes sonores que més he escoltat són les de Final Fantasy VII i VIII i la del Kingdom Hearts. Encara recordo d'aquells vespres-nits estudiant amb aquestes bandes sonores de fons.
Canción: Quan vaig escoltar "No és massa tard" de Lax'n'busto em vaig dir que només per aquesta cançó havia valgut la pena comprar el disc i en "Un millón de cicatrices" de El Canto del Loco em semblava que la cançó me la dedicaven.
Dulces: Qualsevol que tingui xocolata (si pot ser amb llet molt millor) o de caramel. Les xuxes en plan núvols i similars de goma no m'agraden.
Deportes: Si val el soffing o el sillonball... No m'agraden gaire. Recordo que de més petit em vaig viciar molt al Fifa i de més gran a un mini joc anomenat Blitzball que formava part del Final Fantasy X. No tinc remei :P
Bebida sin alcohol:
Cacaolat tot i que últimament tiro molt a la Coca Cola.
Bebida con alcohol: 43 amb taronja. Les cerveses no m'agraden.
Comida favorita: Actualment les pizzes que faig jo i la meva germana, tot i que encara recordo els macarrons tant bons que feia la meva àvia quan era un nen petit mmmm deliciós.
Marca favorita de vestir: Cap marca en concret.
Materia de la escuela: Fins a batxillerat català i castellà a partir de llavors llatí i història de l'art.
Animales: Un periquito (trepella) tot i que sempre he volgut tenir un gatet negre.
Libros: Llibres, la segona meitat de la meva adolèscencia ha estat marcada per la saga Harry Potter que són el tipus de llibre que més m'agrada. Els de la Laura Gallego estan molt bé. Ara vull provar coses noves com els de terror.

Alguna vez has…

Besado a un extraño: Que jo recordi no... a no ser que dos petons a les galtes de salutació o acomiadament contin, però em sembla que no contaran xd
Tomado alcohol: Poc però n'he pres, al cap i a la fi no és res dolent, o sí?
Fumado: No, gràcies.
Escapado de casa: No, hi ha masses comoditats com per haver-ho fet. Crec que també hauria de dir que la valentia no és una de les meves virtuts, no?

Com que me l'ha enviada la Tamy (Equivocaciones varias...) i a ella no la puc nominar perquè faci el test.... Nomino a:

pienso, luego escribo)
)
Éfride (In the curve of the Moon)
Tyna (El llibre sense tinta)
natàlia (Millor si plou)

Si no ho voleu fer no cal que us digui que no el feu, al cap i a la fi ens coneixem molt poc i des de fa res.



Tema: Esta soy yo
Grup: El Sueño de Morfeo
Àlbum: Nunca volverá

Una cançó que parla d'un mateix (podria haver posat "Jo faig cançons" d'en Jofre Bardagí però aquesta és més animada i alegre) tot i que "Esta [no] soy yo" perquè no sóc una dona. Ja sabeu algunes coses més de mi.

Diumenge de festa

divendres, 5 de setembre del 2008

Amb l'anterior entrada deia que començava els 20 però per motius de feina (per part meva no ja que no treballo) ho vaig celebrar amb els amics l'endemà. Recordo que un amic em va dir pel març "Albert, este año cumples 20 años tienes que hacer una fiesta que cuando nos acordemos digamos el Albert es el puto amo" i jo vaig dir que faria el que podria. La veritat es que des de desembre tenia una idea al cap i tot i el pas del temps la idea no em fugia del cap. Al final vaig decidir invitar a tots els amics que tinc (els que només he vist un cop o cap també) a la meva festa sense dir-los en que consistiria, només sabien l'hora de començament i sobre a quina hora acabaria el que tenia en ment però amb la possibilitat d'allargar-ho. Què tenia pensat? Això:



Sí! Tots al karaoke (crec que dels 12 que vam ser només un hi havia estat amb anterioritat) de 7 a 10 per a nosaltres sols i després s'hauria de compartir amb la gent que hi anés. Només es pot descriure de magnífic; tothom va gaudir de la festa!! Com era d'esperar vaig estrenar l'escenari cantant el "Bon dia" de Els pets perquè al cap i a la fi era un bon dia ;) La gent em va fer cas i van dur camares de foto i de video per immortalitzar les destroces que vàrem fer (la meva destroça individual de "La rosa de los vientos" és digne d'una exposició) però sobretot lo bé que ens ho vam passar. Per mi només va haver-hi una pega algunes de les millors amigues que tinc no van poder assistir-hi però si Déu vol ja vindran el pròxim any.



L'any passat no em vaig atrevir a convidar a tots als meus amics però aquest cop, tot i que sí ho he fet, els que no vaig invitar l'any passat no han pogut venir però tot i així formen part de "la meva gent" i tinc la sort que comparteixen el camí amb mi. La lletra de la tornada fa bastant per aquell dia i també és una veritat objectiva perquè "tinc la sort de no viatjar sol".

19----------->20

dimecres, 3 de setembre del 2008

Fa un parell de nits, estirat al llit, sense poder dormir vaig caure (per enèsima vegada) en la temptació de mirar enrere, a tot allò que s'ha acabat. La diferència entre aquest cop i tots els altres és la mirada amb que ho he fet, sense melangia, sense amargor, sense tristesa, simplement analítica i el resultat ha estat més que bo; només he perdut una cosa que si bé era molt important per a mi només n'ha estat una i ha estat reemplaçada.

Punt de trobada

Hi ha coses que no te les esperes i amb el temps resulten que passen a ser molt importants per a tu però és el mateix temps que te les ha dut qui t'aparta d'elles, a vegades de manera suau, natural, gairebé sense adonar-te, però... altres cops d'una manera cruel, despietada, sense saber o entendre com ha passat. Fa tres anys vaig entrar a formar part d'una comunitat de joves online i mica a mica van passar a ser una part molt important del meu món. De tant en tant ens trobàvem a Barcelona (tot i que un cop va ser a Girona i un altre a Lleida) i ens ho pensàvem bé. A poc a poc em vaig allunyar d'ells o al revés, probablement la culpa la té el temps que vaig estar sense internet o simplement la meva forma de ser. Va anar passant el temps i cada cop em sentia més lluny d'ells però les amistats que realment m'importaven es van mantenir intactes. Al final la comunitat va anar canviant cap a un camí tancat envers els nous i d'un sentiment de superioritat ver ells que em repugnava i vaig bon vent i barca.

És això el què he perdut aquest últim any i que era tant important per a mi? No, era una de les amistat que tant m'importaven que per culpa dels dos (més meva que d'ella) s'en va anar a pastafang i ara només som dues persones que van ser amigues en el passat. Això m'ha dut a estar més de mig any lamentant-ho i desitjant entendre què va passar, com ho podria haver evitat i, sobretot, si podria tornar a estar de bones amb ella. Però ara que sé que forma part del meu passat i que per fi començo a acceptar-ho veig que no en trec res de lamentar-ho i que en canvi perdo molts moments que podrien ser bons.

Però, què compensa aquesta pèrdua? Creia que quan s'acabés el batxillerat perdria el contacte amb els companys i amics que havia fet però avui, un curs després que ens separéssim, encara mantinc el contacte amb ells i de tant en tant ens veiem les cares. Ja està? No, definitivament he recuperat a amics que tenia mig oblidats i que fa un any i uns pocs mesos els nostres camins s'havien retrobat. A més a més de recuperar-los, gràcies a ells n'he fet un parell de nous i he passat molt bones estones amb ells, divertint-me ja si fos al cine, a un pub, fent unes partides o bé amb les tonteries que diem i els piques que hi ha.

També haig de dir que d'aquell grup del meu passat hi ha persones, que van pirar abans que jo, amb les quals encara parlo i no em fa vergonya dir que són molt importants per a mi i que les estimo molt.

En definitiva, no em puc queixar dels 19 que objectivament ha estat una bona edat tacada pel meu tancament en un únic tema dolorós. Com ja he dit, traient la pèrdua d'aquella amistat (si és que de veritat per mi només era això i no més) no m'ha passat res dolent i en canvi moltes coses per les quals haig d'estar agraït. Així doncs, tinc el present per viure'l mirant cap a un futur que serà bo perquè m'ho mereixo i així ho vull.

Per tot això he decidit ser feliç avui, no dir-me "què feliç que era ahir!" o "ja seré feliç demà". No, ho vull ser avui i s'intentarà.

Anècdota això ho volia penjar el 30-31 d'agost per donar sentit al títol ;)



Aquest vídeo l'he fet a partir d'un d'aquells power points que en algun moment o altre has rebut per correu. N'hi ha de molt tontos però aquest el trobo molt interessant i que el que diu cal tenir-ho present.

Ahir i avui

dijous, 28 d’agost del 2008

La poesia no és el meu fort i la veritat és que he escrit molt pocs poemes però avui em venia de gust publicar-ne un parell d'oposats però molt relacionats.




No

No em diguis que no
només per por.
No em diguis que no m’estimes
quan és mentida.

No m’apartis la mirada
per por de veure’m.
No m’apartis de tu
quan et busco.

No em diguis adéu
fins mai més.
No em diguis “oblida’m”
perquè no t’ho vals.

No m’enterris en la memòria
regala’m un viatge lluny.
No m’enterris en el temps
només separem-nos ara.

No et perseguiré i ho saps,
per por i per respecte.
No t’oblidaré, això
no t’ho mereixes.

Adéu amiga,
Adéu amor,
Fins sempre.



Endavant

Perdut enmig de gent,
busco el meu lloc,
avanço pel camí
sense saber com
sense saber a on.

Només busco felicitat,
pau i amor
en un món inhumà.

El passat em mira,
metres enllà,
sense por l’ignoro
avanço vers tu,
avanço per tu.

Només busco felicitat,
pau i amor
en un món inhumà.

Surto a cercar-te,
tot impacient,
segur que ens trobarem
sense saber quan
sense dubtar gens

Només busco felicitat,
pau i amor
en un món inhumà.


El primer poema ja fa un mes que el vaig escriure esperant que arribés un amic i deixant-me endur per la melangia i l'altre (de saber tocar algun instrument hagués mirat que fos una cançó) és el present/futur.


Tema: Viu-la
Grup: Filippo Landini
Àlbum: Primer primera

Només unes paraules: "Avui tinc ganes de cridar que tens la vida al teu devant. Per això et dic que viu-la "

La vida és un llibre?

dissabte, 23 d’agost del 2008

Diuen que la vida és com un llibre, però ahir, en un moment d’aquells d’inspiració viatjant amb el metro, em vaig preguntar si és només com un únic llibre. Pensant-hi un moment t’adones que al llarg d’un dia et trobes amb moltes persones que formen part del teu món i amb les quals comparteixes quelcom, amb cadascuna vius una faceta de la teva vida que no és la mateixa per tothom, no? Aleshores és quan em pregunto si la vida és un llibre, com s’organitzen les diferents entrades? Crec que una bona manera seria si enlloc d’un llibre fos una col•lecció: cada relació que tens (no té perquè ser amorosa, pot ser d’amistat, companyerisme, familiar o del tipus que sigui) té el seu propi llibre. Però, i els moments que he viscut amb persones diferents alhora què? Molt senzill aquell episodi –millor dit, aquell capítol- estarà en el llibre que t’uneix amb cada integrant d’aquell moment. Perfecte, però, i els moments de meditacions o les experiències viscudes en solitari on es localitzarien? Aquest és l’apartat més difícil potser el més lògic i la millor solució seria que estiguessin en un llibre personal que no expliqués la meva història amb X sinó que només tractés de mi: les meves aventures i desventures, les meves reflexions, els meus plans duts a terme o que s’han quedat en el camí, etc.


Escrivint-ho em sembla que és molt paranoic però aquí un és especialista en emparanoiar-se i creu que el tema, tot i ser absurd, és interessant. Tot i que, què potser la vida és tant insignificant que es pot comparar amb un objecte? Crec que no ho és però és que la comparació és molt bona perquè cada llibre (exceptuant els metalingüístics i alguns més) explica una història i al cap i a la fi la teva història és el que has fet al llarg de la vida amb ella i la gent amb qui has compartit el temps, l’esperança, les il•lusions, les rialles, les llàgrimes, les pors, els dubtes, els triomfs, els fracassos, l’amor, etc.

Si poguessis “reviure” algun fragment de la teva vida t’atreviries a submergir-t’hi sabent que ja ha passat i que no el pots canviar de cap manera? Seria maco però em temo que molt dolorós a nivell emocional.

Vàries coses

divendres, 22 d’agost del 2008

Avui em ve de gust escriure sobre diversos temes i la millor manera de fer-ho és d'un en un.

A finals de mes és el meu aniversari i per celebrar les dues dècades de la meva existència estic preparant una de bona. En què consistirà? Un cop hagi passat ja deixaré aquí mostres i una explicació de com va anar tot. De moment he enviat un mail a les persones que sé que fan un ús diari d'Internet i he intentat contactar per telèfon amb les persones que estan allunyades del món virtual ple de comunicacions i informació que és Internet. Tot i que tal com veig el panorama potser ho retrasaré perquè siguem més. Com sempre improvisant sobre coses ja pensades.

______________________________________________________

Estimat diari, avui és el dia. Després de tot aquest temps viscut al teu costat, avui tindré prou valor per fer el que ja fa temps que tinc al cap però no m’atreveixo. M’imagino com serà l’escena però no sé si tot succeirà tal com m’ho penso o hi haurà alguna sorpresa. Esperaré a que estiguem sols per dir-ho tot, espero que se’m presenti una bona ocasió i que el valor i la sort m’acompanyin. Et deixo, ara l‘aniré a veure-la quan torni ja t’explicaré com ha anat.

Sí, ja ho he fet però no estic segur de com hem acabat per això t’ho explico i també perquè ja t’havia dit que t’ho contaria tot el pròxim cop. Veuràs, la cosa anava molt bé, estàvem sols a la meva habitació, m’ho estava passant molt bé quan de sobte ha començat a sonar “Eyes on me” i ja em veus a mi dient-me que aquesta és la millor ocasió per fer-ho. M’he acostat a poc a poc, mirant amb molta tendresa la blancor del seu cos i la lluentor de la seva mirada, i he sentit l’escalfor que desprenia (he suposat que seria a causa de la meva proximitat i això ha estat com una premonició que m’aniria bé) i li he posat una mà a sobre. Llavors, reunint tot el meu coratge, li he dit, amb tot l’amor que pot transmetre la meva veu, les paraules que em dictava el cor: “Saps, fa força que ens coneixem i no saps fins a quin punt m’ho has fet passar bé. Fa temps que et vull dir una cosa però estic tant bé amb tu que mai sé com dir-t’ho; t’estimo molt, vull compartir la meva vida amb tu, sé que mai coneixeré ningú que es pugui comparar amb tu. T’estimo molt, moltíssim, amb bogeria”.
Segur que penses que m’ha respost amb paraules però no; s’ha quedat callada. Potser pensaràs que no sabia que dir-me o que li feia tall contestar-me però aquell silenci... aquell silenci, l’amor i la tendresa que desprenia deia més que totes les paraules que hagués pogut pronunciar. No et pots imaginar fins a quin punt estimo la meva estimada consola; la meva xicota.

______________________________________________________


Després d'aquesta xorrada d'història, totalment prescindible però que ja feia temps que em rondalla pel cap i em feia gràcia, passo a explicar-vos que la idea que us vaig comentar de fer un bloc de música l'he tirada endavant i ja té tres entrades, la primera de les quals és explicativa, si el voleu veure només heu d'entrar a: Música i punt.

Una altra idea que vaig comentar va ser de re publicar una fanfic de Harry Potter que vaig començar a escriure fa tres anys en plena etapa pottèrica i en uns moments que em van fer canviar i sentir-me molt bé però que ja formen part del meu passat. Segurament la penjaré de nou però voldria saber que us sembla millor (es nota que sóc indecís i m'agrada saber el que pensa/creu la gent?): la penjo aquí o en un bloc nou?

______________________________________________________

Ah! Per acabar una última cosa: aquesta entrada tant diversa i amb alguns punts de friquisme ja s'ha acabat.

Suteki da ne

dissabte, 16 d’agost del 2008

Aquesta entrada fa molt que la volia fer però per problemes tècnics, que encara no entenc, no m'era possible preparar/subtitular el video principal d'aquesta entrada.


Ja vaig ficar un video de Final Fantasy (exactament la novena entrega) i com era d'esperar aquesta segona entrada de videojocs fa referència a aquesta saga, que tant i tant m'agrada, però aquest cop a l'entrega número deu.



Final Fantasy X. Fa molt des de l'últim cop que me'l vaig passar (sense secrets que no tinc prou paciència per agafar les estadístiques necessàries per vèncer als enemics secrets) i més des de la primera partida (uns 3 anys) però avui en dia encara el recordo amb una especial tendresa o, millor dit, d'una manera especial. Els protagonistes m'encanten (de fet, acabo de pensar que podria penjar les diapositives que vaig fer per la prova d'informàtica sobre el Power Point), la història és molt bona (i no em refereixo per a ser d'un videojoc) i té un final excel·lent , preciós, magnífic, sublime; l'última frase crec que sempre me la recordaré tant bé com l'inici del Quijote.

Els videos que posaré a continuació (tot i que en el fons és una única escena partida en tres parts) formen part del moment algit de la subhistòria amorosa i no cal dir que si no has començat l'última part de la història (en cas que hi estiguis jugant o ho pensis fer), dit d'altra manera, si encara no has escoltat el tema vocal del videojoc (no em refereixo al "salmo de Yevon"), jo de tu no em miraria cap dels tres videos. Això si, el segon video val la pena de veure'l per lo bell que és per la combinació d'imatge i so i perquè aquest video és únic (en tot el You tube no en trobaràs cap d'igual) i meu.

Com ja he fet (i penso fer cada cop que escrigui una entrada similar) posaré un resum, més o menys breu i general, sobre la situació en que es produeix l'escena i els personatges que hi participen.

El món d'Spira fa 1000 anys que viu oprimit per l'amenaça de Sinh que va sorgir al final de l'última gran guerra que va haver-hi. Aquesta criatura és entesa com un càstig per haver utilitzat tecnologia i l'esglèsia de Yevon (l'única religió que hi ha i de fet una de les dues cultures d'Spira i, amb diferència, la més estesa) predica que per destruir per sempre a Sinh s'han d'abandonar les màquines i cantar el Salmo de Yevon (més o menys). Només se sap una manera d'aconseguir matar aquesta bèstia que tornarà a aparèixer anys més tard: aconseguir totes les invocacions dels temples per poder optar a la invocació suprema. L'últim que va vèncer a Sinh va ser el pare de la Yuna que va comptar amb l'ajuda de dos homes, un d'ells el pare d'en Tidus.

Just abans d'aquesta escena es destrueix (en sentit figurat) tot el que ha conegut la Yuna. De cop la seva vida, el camí que va triar quan era una nena deixa de tenir sentit. En Tidus, el qual no fa ni un any que coneix, va a buscar-la per consolar-la i donar-hi suport.

Yuna: jove invocadora i la gran esperança d'Spira per acabar (un cop més) amb Sinh. Bella, encantadora, responsable, molt madura, amb una fe digne d'admiració i amb una capacitat de sacrifici digne de tot elogi recorre el camí que va fer el seu pare 10 anys enrere.

Tidus: jove promesa esportiva (vaja el Gasol del seu "país") que deu anys (aproximadament) després de la desaparició del seu pare fa un viatge 1000 anys en el futur i es converteix en un dels "guardaespatlles" de la Yuna per diverses circumstàncies. Ell és jovial, alegre, competitiu, amigable i combatiu que no és el mateix que agressiu.

Conversación Lago Macalania (Parte 1)



Lago Macalania (més conegut com l'escena: Suteki da ne)



Conversación Lago Macalania (Parte 2)




De fet el video que realment m'agrada és el segon (tot i que crec que ja ho havia deixat clar) però fa uns mesos buscant videos de Final Fantasy en castellà pel You Tube vaig trobar la conversa i no em vaig saber estar de recordar aquesta part del joc. Els subtitols de "Suteki da ne" els he afegit basant-me en l'adaptació del tema feta per Charm que si bé no és una traducció literal permet cantar-la en castellà.

Per acabar us deixo amb dues versions (de les 4 que conec) de la cançó:

Versió orquestral (japonès):



Versió de les Charm (castellà):



Personalment m'agrada més la versió original tot i que trobo que l'espanyola també està molt bé.