L'anglès

dimecres, 11 de febrer del 2009

Tard o d'hora havia de parlar d'aquesta fantàstica llengua que tant estimo. Què faríem si no existís? Potser podríem viure lingüísticament en un món més just. M'explico, pensa amb alguna de les últimes cançons que hagis escoltat per la tele, la ràdio o de la teva col·lecció i sorprent-me dient que no t'ha vingut al cap ni un sol tema en aquesta llengua. Et queixes perquè hi ha cançons cantades en anglès? No, ni de bon tros, aquest no és motiu de queixa, el motiu d'indignació es dóna quan una societat prefereix la música en llengua estrangera en vés de la que composa amb la seva pròpia.

Pots dir que és una ximpleria perquè pot ser que no entenguis la lletra però que t'encanti la melodia. I efectivament, tens raó no tens perquè entendre-la per poder-ne gaudir però no deixa de ser un fet curiós a la meva manera de veure les coses.

Un tema que em rebenta molt sobre l'anglès (aviso que no és el que més, aquell el deixo per després) el trobem en el món dels videojocs. Estic d'acord que hi ha molts videojocs que te'ls pots passar perfectament sense entendre l'idioma del joc però n'hi ha d'altres, com els de rol (el meu gènere preferit), que un dels seus pilars és la història que explica. M'agrada molt seguir la informació d'un joc que té bona pinta i després d'un any (o més) que ha estat anunciat, assabentar-me que arribarà en perfecte anglès i pel mateix preu que un altre que estigui integrement en castellà. No demano que els doblin (això de moment és un valor afegit que en cas que es faci bé s'agraeix molt però de moment no ho hem d'exigir) sinó que es dignin a subtitular que després d'esperar mig any més que els nord-americans (si contem des del Japó hem de calcular uns 8-9 mesos) només l'hagin pogut traduir al francès, alemany i italià; idiomes que no són tan parlats com el castellà. Però amb els francesos no ens podem queixar (en els altres dos casos no ho sé) ni acusar-los de rebre privilegis per part de les companyies perquè tenen una llei molt maca que obliga que tot software que es vengui en el país estigui en la seva llengua oficial. Estaria bé que el nostre govern proposés i aprovés una llei com aquesta però em sembla que serà millor que esperi còmodament assegut.

Ara sí, ara toca parlar del que realment em fastidia: si ets jove, no saps anglès i vius al s. XXI només pots fer una cosa: aprendre'l si és que penses treballar algun dia. Naturalment, si ets un afortunat que té l'idioma de Shakespeare com a llengua materna, no t'has de preocupar per aquest fet; vas néixer en el país adequat. Crec que no fa falta que digui que el meu nivell en anglès no és tan bo com hauria d'ésser però em molesta sobremanera pensar que l'idioma internacional és l'oficial d'una sèrie de països i que pels seus habitants no requereix cap esforç extra aprendre'l. Sóc conscient del benefici que suposa que hi hagi una llengua que et permeti comunicar amb qualsevol persona de tot el món i és per això, juntament amb la crítica de l'anglès que he desenvolupat en aquest punt, que em sap greu que l'esperanto (una llengua que va ser creada artificialment a partir d'un gran nombre de llengües per facilitar la intercomunicació. La malèvola viquipèdia sap molt més del tema que jo i si us interessa, com que no sóc professor universitari, us recomano que visiteu el seu article) no arribés a triomfar perquè hauria resultat la llengua més justa per facilitar la comunicació entre habitants de diferents països.

Fa temps que volia parlar del tema i avui m'he quedat bastant a gust amb tota aquesta parrafada tot i que em guardo alguna qüestió per un altre dia.

El principi

dimarts, 3 de febrer del 2009

Recordes quan ho veiem tot sense veure res? Ja fa molt d’aquell temps. Temps? Suposo que es pot anomenar així, tot i que res canviava. Podíem passar entre l’assassinat i la crueltat sense horroritzar-nos, més enllà veiem l’amor, la felicitat i el dolor i no ens transmetien cap mena de sensació. També veiem la pau, la calma i la serenor i no els admiràvem més que la bellesa, la lletjor, la vulgaritat i l’excepcional. Per nosaltres tot era normal. Però ara m’adono que estic dient que “vèiem” quan en realitat no teníem cap mitjà per veure ni contemplar. Em preguntes com pot ser? No te’n recordes? No, ja veig que no. Fa temps (et demanaria que em deixessis utilitzar aquesta expressió però com no ho recordes no tindria sentit que et fes aquesta petició) no érem en aquest món, ni tampoc teníem aquests cossos, de fet no teníem cap cos. Érem éssers purs, sense cap corrupció, tan reals com la mateixa realitat o la lluna o el sol o la por o la son o la sorpresa o la vida o el coneixement o, simplement qualsevol concepte que et passi pel cap. Te’n recordes ara? No? No té sentit continuar aquesta conversa, no ho entendràs però em sap greu dir-ho, però ara tinc un company menys i el món un humà més.