Adéu amic

dimarts, 31 de març del 2009

¡No puede ser verdad!
Aeris se ha ido.
Aeris, se acabará el reir, el llorar
¿Qué pasará con nosotros... qué se supone que haremos nosotros? ¿Qué haré con este sufrimiento?
Mis dedos están adormecidos. Mi boca está reseca. Mis ojos arden.


Ha mort. Sabia que passaria però com tots els que l'estimàvem no esperava que fos tan aviat. Va ser el dijous a la nit i el diumenge l'enterrament. Hi ha tan ha dir, tantes que voldria que sabés... Sembla mentida que ja no hi sigui, que ja no el tornaré a veure, que no tornarem a viciar-nos junts, a parlar de videojocs ni sentir-li que fes més la meva que ja no era un nen. Ja no tornarà a trucar per proposar (o obligar) anar a dinar o sopar o al cine o on fos. Ja no ho farà.

Quan penso en ell i miro de descriure'l no sóc capaç de dir res més que era un bon tio, era un tio molt gran, un exemple a seguir en moltes coses, si no ha estat el millor que m'ha passar a l'institut ha estat de lo millor.


Bona part de les meves aficions les hi dec a ell: el manga/anime, té un gran paper amb que actualment sigui un videojugador...

Vaig perdre el contacte amb ell durant un any o més i va ser ell qui em va trucar una tarda per saber que se n'havia fet de mi i de la meva vida. Si bé no vam poder parlar gaire estona, ja havia tornat a entrar en contacte amb mi. Vam quedar pel cap d'uns dies i quan ens vam trobar va insistir perquè anés a dinar amb ell. Al cap de poc em va dir d'anar al cine o a sopar (no me'n recordo) amb la seva colla de la qual només coneixia a una persona (un antic amic amb qui vaig perdre el contacte al mateix temps que amb ell). Em va rebre com si només fes un parell de dies que no ens veiem, com si no hagués passat el temps. Però l'endemà del dinar de retrobament em va trucar per dir que l'ingressaven i a partir d'aquí se li va detectar el cancer i fins divendres va estar lluitant-hi.

Durant els últims dos anys he anat més cops al cine i por hay amb els amics que en la resta de la meva vida. En les sortides el veies tan ple de vida, de tan bon humor, sempre a punt de passar-s'ho bé i de fer que els que l'acompanyessin també gaudissin de la quedada.

No sé perquè estic escrivint tot això... Potser perquè ho necessitava... però no, quan de debó ho hagués hagut d'escriure era el dijous quan estava sota el pes de la notícia. Potser ho faig perquè era una persona molt important per mi, un amic d'aquells que costen de trobar i que quan el tens has de fer tot el que puguis per no perdre'l perquè és un tresor. Ell era així, un gran tio, un tio gran. Em sap greu no haver-li dit moltes coses que he dit a altres amistats que al final m'han fallat però ell que sempre l'he tingut a prop, no... Tot i que no ho sap va tornar en el millor moment possible: estava deixant enrere el meu grup d'amics (aquest és un tema que si escric algo serà més endavant), els anava perdent a poc a poc i ell va tornar a entrar en el meu món i em va tornar a oferir la seva amistat i un lloc en el seu grup d'amics; en la colla amb qui quedava per passar-s'ho bé. Al final si escric tot això és perquè s'ho mereix; era una de les persones que més m'importaven i molt important en el meu món i això no deixa de ser una finestra del meu món.

Si bé ja no és aquí seguirà vivint en nosaltres (els que l'hem estimat), en els nostres records, en tants llocs que vam viure alguna situació, en tot allò que ens unia, en les fotos de l'ahir, però sobretot en els nostres cors i records.


Les següents cançons no estan lligades amb ells però per les lletres les vull posar.

La presó de l'eternitat (El millor és la lletra)

"Has deixat les nostres vides
per passar als nostres cors.
la teva emprempta ens ha quedat"

Vius encara en mi

"En cada somriure que em vas donar
en cada paraula vius encara en mi.
Per més que temps que passi duré el teu nom
dins les meves passes dintre del meu cor."

No puc saber on ets, però si hi ha alguna vida més enllà d'aquesta sigues feliç que t'ho has ben guanyat i ja ens tornarem a trobar allà, mentrestant viurem com tu haguessis volgut que la visquéssim; junts gaudint (sempre que poguem) de cada moment.

Jo faig cançons

dijous, 26 de març del 2009

No, no escric cançons (en un futur qui sap però actualment no estic capacitat) sinó és el títol d'una preciosa cançó de l'àlbum de títol homònim (i de moment únic) d'en Jofre Bardagí. El tema dura una mica més de sis minuts i consta de la veu d'en Bardagí i d'una guitarra. Sense més preàmbuls gaudiu d'aquesta preciosa lletra.



Fart de no saber com començar,
De ser sempre conscient que puc fer mal.
De creure’m que el que faig no val per a res.
Fart de ser com sóc.
Estic fart de donar sempre explicacions,
De tapar-me les ferides i curar-les sempre sol,
De pensar-me que molesta el que jo dic.
No vull mentir.
I fart de no saber cap on tirar,
De no tenir gens clar del que m’espera l’endemà,
De no saber si em queden masses ganes de lluitar.
Fart d’estar tan fart.
I vaig perdre l’esperança ja fa temps,
I no em queda una altre opció que conformar-me amb el que sóc,
Que per molt que ho intenti seguiré sent jo mateix,
I quin remei…
Estic fart de que em retreguin que tinc sort,
Que he fet aquest camí gràcies a ser fill de qui sóc.
Molt fart dels prejudicis i la ignorància de la gent.
No saben res…
Estic fart de no parar de fer-me gran,
De rebre bufetades constantment sense parar,
De no tenir ni ganes de plorar.
Fart de ser com sóc.
Fart d’imaginar que estic somiant.
De ja no tenir pare i no saber com despertar,
I d’inventar converses per tenir-lo al meu costat,
No vull acabar boig.
I em fa tan mal pensar que ell ja no hi és,
Que vaig cometre errors que no em podré perdonar mai.
Que per molt que em disfressi seguiré sent jo mateix,
No hi puc fer res..
Fart d’estar tancat en mi mateix.
A no tenir collons per encarar les situacions,
En veure que el temps passa i jo segueixo estan perdut.
Jo puc buscar.
Fart de fer cançons parlant d'amors,
Que jo no els he viscut ni crec que els pugui viure mai,
I d’inventar-me històries per tapar les meves pors,
Vull cantar veritats.
Fart de no tenir ni a qui abraçar,
De sentir que al llit cada vegada i fa més fred,
De trobar princeses que ja tenen príncep blau.
No vull acabar sol.
I juro que jo intento fels-hi cas,
A la gent que m’estima i diu que intenti obrir-me més.
Potser no és la manera però no ser com ho puc fer.
Jo faig cançons.
Fart de prepotents ben pentinats,
Que et miren somrient creient-se tan el seu paper,
Que inclús sovint m’enganyen i em fan creure tan petit,
Però no són res.
Fart d’estar esperant aquell moment.
Que al veure que no arriba i ja comença a fer-se tard.
I veure com els altres poc a poc el van trobant,
Millor per ells.
Fart de no saber com acabar,
De tenir la sensació de que no importa el que he explicat,
I que la gent es pensi que això és una cançó més,
Per mi no ho és.
També de dir que tot i el que he explicat,
Nomès són pensaments i que no sempre em sento així,
Però formen part de mi jo necessito fer el que faig,
Jo faig cançons.
Fart d’estar pendent del què diran,
De tenir tants complexes i amagar-me entre la gent.
De riure’m de la vida per sentir-me recolzat,
Per ser feliç.
Estic fart, molt fart, tan fart...

No sé vosaltres però cada cop que l'escolto em ve una imatge del que deu haver estat el seu procés de composició: una nit fosca, l'autor tot sol en un bar desert, assegut en una taula amb una ampolla quasi buida i un got ple al davant seu, just al costat d'on hi ha un full amb una sèrie de notes musicals i de paraules, la guitarra a les mans i la mirada perduda. Però quina mirada! Mig apagada per l'efecte de la beguda però s'hi pot llegir una barreja de por, soledat, tristesa, falta d'esperança i cansament. Definitivament, l'home està bevent per oblidar les penes tot i que potser el millor que li passara és que en vés d'oblidar-les al transcriure-les en una cançó es traurà tota aquesta negativitat de sobre i l'endemà s'aixecarà per continuar el combat i trobar tot allò que anhela i que en cap cas es tracta de res extraordinari.

Espero que us hagi agradat tan com a mi i que no estigueu en condicions de signar aquesta lletra.

Sol

dilluns, 16 de març del 2009


Estar rodejat de la teva gent,
la teva penya
però alhora sentir-se lluny de tots ells,
com si estiguessis sol,
desitjant estar sol per fer més passable aquest sentiment,
amb ganes d'agafar els auriculars i engegar la música,
endisar-te en el teu món propi,
rodejat dels teus sentiments,
dels teus pensaments,
deixar que els sons,
els records, les sensacions
i la ment et condueixin cap on ells volen,
fer-te presoner de tu mateix,
esclau de la tristesa,
de la melancolia,
de l'autodestrucció.



La imaginació

diumenge, 15 de març del 2009

Divendres a classe d'Arts escèniques II, l'autor, director i actor Pau Miró ha vingut a fer-nos una xerrada sobre la seva experiència amb el teatre. Però no vull parlar de la seva carrera, ni de la seva última obra (Lleons) que no he vist i a la que potser assistiré, sinó d'una petita reflexió que ha fet i que m'ha despertat les ganes d'escriure el que deia per poder-ho llegir amb calma i treure'n les meves conclusions. Ha comentat que és curiós que des del principi l'home sempre ha necessitat la imaginació i que fins i tot l'home més gris segur que l'utilitza.


Ja en el principi de la humanitat la imaginació ha estat present en l'explicació dels fenòmens que succeïen al voltant de l'home. Si estàs d'acord amb això també ho estaràs que moltes religions tenen el seu inici en un imaginari que acaba sent col·lectiu. No voldria dir que les religions són una mentida sinó que algunes, sobretot les primeres, tenien pocs fonaments sòlids segons el coneixement que tenim en l'actualitat. Pràcticament totes les civilitzacions han cregut en algun tipus de vida més enllà de la mort però tots els ritus i creences sobre aquest tema no es basen en proves tangibles i, per tant, en algun moment es van tenir que inventar i, segurament, nasqueren de la imaginació.

Una mostra molt gran de la imaginació humana la trobem en la literatura. Cada cultura/país té la seva pròpia edat d'or que no té perquè coincidir amb la d'un altre. Però és important destacar que ja en el s.VI aC els grecs (els pares de la cultura europea juntament amb els romans i el cristianisme) van escriure obres que van ser punt de referència durant molts segles i que avui en dia encara són actuals; entenem les seves trames i personatges i pot ser que els poguem associar amb algú o quelcom de la nostra vida o societat. Tenien una gran imaginació o potser l'ésser humà no ha canviat psíquicament des de llavors?

Algunes obres pictòriques poden ser totalment fruit de la imaginació o bé del subconscient. No totes representen un fragment d'una història, però totes mostren la imaginació que tingueren els seus autors (sobretot en els casos primerencs) per plasmar en la superfície a pintar la idea, narració o sentiment que volguessin transmetre a l'espectador.


Però millor que ens traslladem a l'actualitat més contemporània. Cada dia rebem una gran quantitat d'històries de temes molt diversos i de transmissió diferent: una novel·la, una sèrie, una pel·lícula, un còmic/manga,una poesia, una obra de teatre, una cançó,un videojoc, un anunci, etc. Si hi pensem estem envoltats per productes de la imaginació.

Sens dubte la imaginació és una de les qualitats més importants de l'home però potser no prou valorada pel simple fet que és tan normal la feina que fan els seus professionals i perquè no presenta una funció molt útil, tot i que jo no voldria viure de cap manera en un món on no hi hagués una imaginació que em pogués treure de la meva realitat durant una estona per a poder desconnectar dels problemes i del dia a dia.

Conversar

dilluns, 9 de març del 2009

Conversar... una acció tan comuna, tan quotidiana, tan normal, tan mundana, tan irrellevant... Però, què vol dir conversar? Si consultem el DIEC (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) trobem la següent definició:

Entretenir-se parlant.

En canvi, el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana afegeix un element més:
1 Entretenir-se enraonant dues persones o més.
Actualment aquestes definicions queden obsoletes perquè exclouen les converses que la gent té mitjançant programes de missatgeria instantània, xats, xarxes socials i potser també hi podríem incloure els fòrums. Però la veritat és que no vull parlar de si la definició que donen els diccionaris és correcte o equívoca. No, m’interessa comentar el valor que té una conversa.
Conversar... al principi us he fet unes observacions sobre què és, però si sóc sincer no he dit res més que tonteries. Una conversa pot ser un motiu pel qual hagi valgut la pena aixecar-se del llit i viure tot el dia. Potser et penses que exagero però estic segur que algun cop has tingut una conversa que t’ha deixat senzillament bé, ple d’alegria, d’energia, de ganes de saltar i cantar, de dir que la vida és bonica, que val la pena viure-la, etc. No té perquè haver estat llarga o molt important, potser només ha estat el retrobament amb algú a qui li havies perdut la pista o feia temps que no hi parlaves o qui sap perquè ha sortit enmig de la conversa un tema que us ha aproximat de tal manera que el temps ha passat volant, us heu oblidat de les vostres preocupacions i us heu sentit connectats d’una manera especial. Potser si algú la escoltada (o llegida) pensa que no s’han dit res més que ximpleries i idioteses però això es deu a que no formava part de la comunicació que hi havia entre els participants.
Naturalment no totes les converses produeixen el que he dit (de fet, sóc incapaç d’imaginar-m’ho), moltes són innecessàries, supèrflues, faltes de vida, previsibles (com diu una cançó de l’últim àlbum de Lax’n’busto: “abans no obrin el bec ja saps el que et diran”) , falses, desesperades, obligades, etc. És per això que és difícil dir quin valor té conversar perquè depèn de la conversa i de com l’hagi viscut cadascú; en definitiva, es tracta d’un valor subjectiu.
Potser no m’he explicat molt bé, però és tan meravellós i satisfactori tenir una comunicació que t’ompli, que et faci sentir que hi ha més gent com tu, que pots ser útil, que hi ha qui es preocupa per tu, que no hi ha un únic punt de vista, que hi ha qui confia prou en tu per explicar-te les seves preocupacions i demanar-te consell o al revés, fer-ho i sentir que ell/a és important per tu i que ha valgut la pena tot el que has viscut per haver-lo/a conegut/da. Pot ser tan gran una conversa que no trobis paraules per definir-la però també pot ser que ho vegis com una cosa tan normal que mai t’hagis parat a pensar o adonar-te de tot el que pot haver valgut aquell “Hola! Què tal?” que has dit sense saber ben bé perquè.

Tres premis

dimecres, 4 de març del 2009

Si algú em digués que rebré un premi pel meu blog no m'ho hauria cregut, no perquè no em fes il·lusió (me'n fa molta) sinó perqué considero (i sé) que hi ha blogs molt, però que molt millors que el meu. Però en fi, l'Anne de Luz de Luna ha considerat que El meu món era digne d'aquests premis i des d'aquí li agraeixo molt que me'ls hagi donat i la convido a continuar passant per aqui per comprovar com evoluciona aquest trosset de vida.

Premi dardo i premi oro:


Premi Este blog é uma jóia:


Si no m'equivoco quan hom rep un premi informa que els ha rebut i agraeix a la bona ànima que els hi ha donat. I al final els dóna a unes quantes persones més depenent del premi en qüestió:

Els dos primers s'han d'entregar a 15 companys i el tercer a 10 miraré de repartir-los tan bonament com sàpiga ;)

1. El llibre sense tinta: sembla que la Tyna abandona el blog temporalment però espero que torni per poder llegir sobre aquelles que li criden l'atenció, li agraden, els seus escrits. Blog molt amè i interessant.
2. Equivocaciones varias: un bon lloc per comprobar la bellesa de les paraules i la seva capacitat d'emocionar. Records, experiències, reflexions. Un lloc viu que es mereix una visita i una altra. L'única pega és la freqüència d'actualització ;)
3. Mañana no llegará hasta que no vivas el presente: Dels blogs que conec (són pocs) aquest és el que ha patit més canvis de nom. La seva gràcia és d'aquelles que no l'entens però que t'empeny a veure cada nova entrada amb la seguretat que et sorprendrà d'alguna manera o altre.
4. Cuaderno de historias: Textos de diversos tamanys amb una qualitat sorprenent. El temps que hi passis és temps ben aprofitat. Estàs trigant a anar-hi!!
5. Amb peus de plom: Què hi trobaràs? Diversos textos (sobretot poemes) amb els quals et sentiràs identifcat o sinó els trobaràs interessants.
6. Mis reflexiones: La veritat és que fa poc que el conec però pel que vist és molt bo i imprescindible llegir-se els comentaris ;)
7. In the curve of moon: Reflexions, escrits i dibuixos de l'autora entre altres continguts que ens obren la porta al seu món.
8. ¿Sabías qué...?: Aplicació real del refrany A la cama no te irás sin saber una cosa más. Suposo que no fa falta que us digui que la seva visita és molt interessant i recomanable.
9. Amb P de pergamí: Un blog jove que promet força però que encara no acabo de veure cap on anirà.
10. "... Somnis entre boires..": No sé si es tracta d'imatges que acompanyen un comentari simpàtic o al revés o potser ens trobarem amb alguna cançó. No ho sé però espero és un d'aquells blogs que et distreuen i els trobes especials.

Sé que no són 15 blogs però dels que segueixo aquests són els únics que encara estan en actiu o pot ser que els seus autors no els hagin abandonat. Si no us és molta molèstia espero que seguiu amb els premis de la manera recomanada:

1.Exhibir les imatges dels premis.
2.Fer un enllaç al blog que t'ha premiat.
3.Premiar 15 blogs (dos pels primers prems) o 10 blogs (en l'últim premi) i avisar-los.

Tal com em va recordar theSpiritOfswiM fa força que no acompanyo les entrades amb un tema musical i avui trobo que és el moment adequat per deixar-vos amb Fanfare:



La idea d'aquesta peça m'ha vingut avui dinant amb un parell d'amics friquis i rient per culpa d'un fals somni jj