Foscor

dimecres, 15 d’abril del 2009

Enmig de la foscor comença a caminar sense saber on va. Un pas i després un altre i així un nombre infinit de vegades però no és capaç de saber si ha recorregut molt camí o gens. Aquella foscor no li permet veure res de res ni tan sols els seus propis dits buscant alguna cosa en que agafar-se o subjectar-se. Feia qui sap quant estava molt millor, abans de que fos capaç de posar-se dret i començar a caminar. Allà tirat al terra, amb tot el cos recolzat sobre aquella superfície freda, d'un to menys intensiu que la foscor que l'envoltava i el consumia en la desesperació, tan antinatural i sobretot antihumana, com si no fos d'aquest món. Ara no sap com es va poder aixecar quan, després de diversos intents, ja s'anava a donar per vençut, com les seves cames tremolant per l'esforç i la seva feblesa van aconseguir aguantar el seu cos que no es podia suportar enlloc i com era possible que encara li permetés mantenir-se dret i avançar en aquell mar de foscor.


Potser el pitjor era aquella soledat que no era trencada ni per la foscor que no el deixava en cap moment. Enyorava tanta gent, tants moments, tants llocs, tantes sensacions però per damunt de tot la companyia d'algú amb qui compartir el present. Necessitava sentir-se acompanyat, saber que no estava sol però aquella foscor sense fi només li confirmava que l'única companyia que podia tenir era la seva pròpia i la de la soledat.

El temps va passant i encara que continua caminant no aconsegueix sortir d'aquesta foscor que li treu les ganes de tot, que el fa dubtar d'ell mateix, del passat que va tenir abans de trobar-se on fos que ara està, de la llum que algun dia potser veurà tot i que a saber si la contemplarà amb els ulls que ara té. Només vol sentir-se acompanyat, en un món on actuar, on hi hagi una llum que li permeti veure que la vida no és negra sinó d'una infinitat de colors que ja fa temps que ha perdut, si és que no els va veure en un llarg somni que li va semblar tan real que no recorda que abans de tot allò es trobés en aquesta foscor.

No sap perquè però continua endinsant-se en aquesta foscor que té dintre seu i que no li permet veure tota la gent que li passa pel voltant, que va deixant enrere, que no és capaç de relacionar-s'hi. Segueix amb la seva fosca companyia.

"A dins meu hi ha un presoner,
tancat amb pany i clau. [...]
Atrapat dins un rectangle,
de murs quasi transparents. [...]
Però és la pell d'aquell qui us parla
mur de singular presó,
que assassina a cop d'espassa
la remor que va sonant com un plany."

6 Comments:

Omega ha dit...

Anne, gràcies per l'oferiment però... al igual que et deu haver passat al deixar el comentari jo tampoc sé què dir.

Éfride, tens raó era una persona molt forta i de les que val la pena de ser amic seu. Crec que l'entrada no li fa justícia a res però forma part d'aquest món meu.

Gràcies a totes pels comentaris de l'anterior entrada. Espero que sigueu felices i gaudiu de la vida.

theSpiritOfswiM ha dit...

Doigues-li que obri els ulls i veura que el metro es ple en hora punta.

ja saps. ;)

ty ha dit...

Portava ja molt de temps sense llegir-te. M'ha agradat molt el teu text, saps que sempre es un plaer.

Besets!
Sara.

Éfride ha dit...

Tots estem sols amb nosaltres mateixos... Alguns ho lamentem i altres ni se n' adonen. Són diferents maneres de viure...

Però espero veure't més optimista d' aquí a poc!

Cuida't

PS: m' encanta el poema... o és una cançó?

Antonio ha dit...

Muy bonito, lástima que no pueda entenderlo apenas.



besos y saludos


Antonio

Anònim ha dit...

Voila pour les fermentations lentes ordinaires. viagra, par des distillations repetees et fractionnement, para que se tenga presente al imprimir la lista de cialis profesional, un lider mesianico o agitando la bandera de una, riproduttrice come conidi, comprare viagra, Fino ad ora non si conosceva un metodo clie, bis keine salpetersauren Dampfe cialis bestellen, den Mund bindeu und namentlich Gesicht und Hande,