Immortal

dimarts, 30 de juny del 2009

Diuen que una de les ambicions més grans de la humanitat és aconseguir la vida eterna. Però, què és l’immortalitat? Si consultem el DIEC ens remet a immortal, adjectiu que el defineix de la següent manera:

1 1 adj. [LC] No mortal, que no pot morir.
1 2 adj. [LC] Que no pot caure en l’oblit dels homes, destinat a perdurar en la memòria dels homes.

La sentència que he fet al començament feia referència a la primera definició. L’home tem la mort i no vol que algun dia se l’emporti deixant enrere tot el que ha conegut i posseeix en aquest món material en que vivim. Durant segles s’ha parlat d’històries sobre l’alquímia i la pedra filosofal capaç de convertir qualsevol material en or i també d’allargar eternament la vida.


Sembla que aquest desig ens ha perseguit des del principi dels temps atorgant a les diverses divinitats que ha adorat la humanitat aquesta característica que els dota d’una existència superior a la nostra. Si parlem de les religions en molts casos ens trobem que la immortalitat s’aconsegueix després de la mort del nostre cos, quan l’esperit aconsegueix sortir de la presó que el manté en aquest món. Un exemple el trobem tres mil anys abans de Crist amb els egipcis que ja creien en divinitats immortals i que l’home pot arribar a aquesta condició, tot i que en un principi només n’era digne el faraó (considerat el déu Horus a la Terra) i més tard aquells a qui se’ls conferia l’honor de ser momificats.

Alguns filòsofs també han tractat el tema com és el cas de Plató i la divisió que fa entre el món de les coses i el món de les idees, on situa la nostra ànima abans de que estigués dins del cos i com a futura destinació. Per ell el nostre món no deixa de ser un còpia imperfecte del veritable (l’immaterial).

La ciència també ha estudiat el tema (i m’imagino que ho deu seguir fent) però des d’una perspectiva diferent: allargar la vida. L’investigació es situa en descobrir la manera d’evitar l’envelliment i la conseqüent mort de les cèl•lules del cos. És interessant constatar que la Turritopsis nutricula (una medusa) repeteix el seu cicle de vida indefinidament aconseguint la immortalitat.



Després d’aquesta breu explicació de l’interés de l’ésser humà per burlar la mort tractaré el tema que realment m’interessa: és bona l’immortalitat? Abans de respondre a aquesta pregunta vull fer constar que tot el que diré és la meva opinió i que en cap cas sóc un expert en ètica o moral.

Si algun dia la humanitat descobreix la manera d’obtenir la vida eterna hem d’estar segurs que no estaria a l’abast de tothom, de fet només una petita minoria es podria permetre pagar el preu que demanaria qui (sigui un particular o bé una empresa o organització) tingués la recepta, també m’imagino que la seva existència no es faria saber a la població en general. Qualsevol que ho pogués pagar seria mereixedor d’aquest “miracle”? La resposta és un no rotund, tot i que seria interessant dir qui s’ho mereix i qui no i els per quès, però això donaria per un altra entrada tan o més llarga que aquesta. Segurament els que s’ho podrien permetre són gent que ha aconseguit la seva riquesa a costa dels altres i probablement amb mitjans pocs ètics per no parlar de la legalitat o la seva falta. Actualment, es parla d’un excés de població mundial però en el cas que s’aconseguís la immortalitat aquest problema augmentaria.


L’últim assumpte que vull tractar sobre el tema és com afectaria la immortalitat a una persona. Tots estarem d’acord que hauria vençut la mort o, més concretament la seva pròpia mort perquè no podria evitar (a no ser que compartís l’elixir o la font del seu “miracle”) veure com la seva família va morint mentre ell continua en aquest món. Però no només perdria la seva família sinó també tots els amics mortals que tingués, qualsevol persona que estimés, etc. En definitiva, a no ser que s’ajuntés amb altres immortals com ell, estaria condemnat a la soledat i al dolor de saber que deixarà enrere gent que estima, que els haurà de plorar a tots mentre que ningú el plorarà perquè mai marxarà. Aquestes conseqüències psicològiques que he esmentat només fan referència al terreny afectiu però també hem de tenir present que l’afectaria a altres nivells. Creus què si un romà dels temps d’en Juli Cèsar hagués aconseguit la immortalitat hauria pogut resistir tots els canvis socials i ideològics que ha patit Europa al llarg de més d’un mil•leni? Jo dubto molt que la nostra ment pogués suportar tots aquests canvis i encara més si hi sumem el desgast psíquic que hauria anat patint a nivell emocional.


En resum, l’home sempre ha volgut aconseguir la immortalitat ja sigui en aquest món (alquimistes) o bé en un món espiritual després de la mort (fidels de diverses religions) però si ens parem a pensar quanta gent hi tindria accés (no dic “dret” perquè seria injust i incorrecte) i les conseqüències a nivell global i a nivell personal que això comporta veiem que la natura va ser molt sàvia al fer-nos efímers.

La Rowling en el primer Harry Potter diu, a través d’en Dumbledore, una frase plena de saviesa que en aquest moment em ve com anell al dit:

“Diners infinits i vida eterna! Les dues coses que la majoria d’éssers humans triarien si poguessin escollir... El problema és que els humans tenen el do d’escollir allò que menys els convé.”

Què n’opines, voldries ser immortal? La vida eterna seria positiva o bé negativa?

Humor?

dilluns, 15 de juny del 2009

Saps, lector? Pròximament escriuré un text sobre tu. Sí, ho has llegit bé. Potser et preguntaràs de què anirà l'entrada i si hi penses es podria donar el cas que se t’acudeixi que parlarà sobre la relació que s’estableix entre l’autor d’un blog i la gent que el comenta. No, aquesta resposta seria errònia, tractarà de com pot saber la gent fins a quin punt s’assemblen a tu. Però no et pensis que ho faré en plan de XY és un tipus de plena confiança que sap pensar i té una opinió molt interessant. No, perquè ho entenguis bé et posaré l’exemple d’un boig, explicaria que és un boig, quins símptomes presenta la bogeria i fins a quin extrem pot arribar. En definitiva et descriuré com si descrivís a un idiota, assassí, psicòpata, criminal, deficient mental... Com pots veure XY no és res més que un adjectiu. No... no m’acaba de convèncer potser seria millor si el faig sobre la teva mare (no la conec però tan és) sobre els càstigs que et posa, que m’imagino que són dignes d’un discurs còmic, d’aquells que quasi tothom riu perquè ho ha dit fulano o perquè és un discurs còmic i fan gràcia tot i que una petita part (per desgràcia) de la població no s’empassa qualsevol merda i es pregunta si realment a algú li ha fet gràcia. Podria ser que la teva mare et castigués sense deixar-te beure Guiness (no, suposo que no ho deu haver fet ja que no hauries pogut sobreviure), potser diré que et llença tota la roba de puteta que tens (vaja, que et tira tota la roba que tens) i et fa posar un hàbit de monja, és clar que això et fotria caxonda i aniries ràpidament a la Rambla a guanyar alguna pela que el tabac és car. Què estic dient!? Segur que t’obligaria a veure Naruto en versió original i sense subtítols, és clar que segurament trencaries la tele. No sé... aquest tema tampoc em convenç potser escriuré sobre la manca d’humor que pateixes i la ràbia i els instints assassins que tens que estic segur que algun dia et portaran pel mal camí sinó em fas cas ja que jo sé més que tu i sóc un model a seguir. Parlant del psicòpata que ets... aquest seria un bon tema, podria escriure sobre la manera en que penses matar-me o dels intents que has fet fins ara i ja posats també podria explicar què vaig fer per sortir-ne viu. Tot i que la veritat em pregunto que faries sense mi, segurament estaries tot el dia tancat a casa davant d’una pantalla o amb la família, amb el mòbil apagat (no fos cas que algú volgués parlar amb tu) i responent amb agressivitat a qualsevol correu que t’enviïn.

Vull que sàpigues que tot el que he escrit és el que penso fer amb algun/a lector/a del blog que hagi deixat almenys un comentari i hi hagi parlat almenys un cop (sigui virtualment o en persona). Suposo que si et trio no t’enfadaràs perquè saps que és broma i que amb aquesta paraula: “broma”, tinc dret a dir tot el que vulgui al cap i a la fi, quina culpa tinc si “tot” no et fa gràcia i si et dic segons què t’enfades?

Probablement aquesta entrada és de molt mal gust però voldria que comentessis que et semblaria si decidís fer el que he dit i et triés a tu.

Títol: La realitat
Grup: Teràpia de Shock
Àlbum: Escapa't amb mi!



"I disfrutar del que hi ha, que si els amics, que si els amants, que sempre vénen i se'n van"

Celebració

dijous, 11 de juny del 2009

Mirant enrere m'he adonat que avui (no, ahir, ja que estem a dijous) fa un any que vaig fer el primer pas per conèixer-vos: vaig publicar la meva primera entrada.


Mirant-la considero que, per començar, era una entrada adequada i revisant els comentaris, he vist com han canviat moltes coses. Per exemple la Jenny ja no té bloc i la Tamy fa mesos que no actualitza el seu. També, han canviat bastantes coses en la meva vida personal així com amics que ja no hi són com plans que no van funcionar i potser (no, segurament) jo mateix.

Si penso en els motius que em van dur a crear el blog no ho tinc massa clar .Potser el millor seria dir que era per marcar al final d'una etapa i el començament d'una altra però em temo que no l'he deixat enrera, però tant és. Gràcies al bloc n'he descobert d'altres que em fan sentir que el meu és molt dolent i que tinc molt a millorar, sobretot pel que fa a continguts, però en fi, de mica en mica espero fer-ho millor.

Ara us anava a mencionar les que considero que han estat les meves millors entrades però al mirar enrere m'he adonat que em costaria molt decidir-me però que totes pertanyen a Històries o Poesia o Pensaments. Sí, sóc indecís.

Diuen que tot el que comença acaba i aquest bloc és un bon exemple, almenys pel que fa a l'aparença ja que ha patit uns 4 canvis de plantilla i segueixo sense trobar-ne una que em convenci al 100% tot i que l'actual m'agrada molt, i més ara que he tornat a l'encapçalament oficial però amb un altre color en el títol.

Abans d'acabar us voldria deixar amb una cançó que segurament tots coneixereu:



M'agradaria dir que us pensava regalar la imatge d'algun dels pastissos peculiars que vaig veure en una article però tot i que he trobat imatges d'aquells pastissos cap m'acaba de convèncer perquè representen consoles que no tinc i perquè no peguen en aquest bloc.

Gràcies per haver fet possible aquest any de vida!!

Masoquista

dimarts, 9 de juny del 2009

Feia massa temps que no ho llegia però aquesta matinada, quatre hores després de la mitjanit, ha decidit que ja feia prou estona que estava estirat sense poder-se adormir i s'ha aixecat per anar a l'ordinador. Sol, amb només un llum encès, al costat de la finestra, veient les fulles dels arbres i el carrer buit, sense ningú més aixecat només ell amb els seus pensaments, l'ordinador i la música que escolta pels cascos. Pensant... recordant vells temps... aquell noi que havia estat i que ja no és... feia tant de temps que no ho feia però la malenconia i la nostàlgia li han dirigit la mà i amb ella el ratolí fins a aquells arxius que guarda amb les converses que havia tingut anys enrere amb gent que fa anys que no veu i que en el millor dels casos hi parla un cop al mes. Sí, li agrada turmentar-se amb el passat, amb temps ja gastat i que no es repetirà perquè ja no hi ha comunicació i perquè, com a mínim, ell ja no és qui era. Converses sense importància però que tan enyora, només amb alguna amiga fent-la petar, compartint les seves vivències del dia, anècdotes, alguns pensaments però en general molt de bon rotllo entre els dos i cert amor. Per què tot va acabar d'aquella manera? Què va fer malament? Com hauria d'haver reaccionat en els últims contactes? Què pensava ella? Per què va actuar d'aquella manera? Són tantes les preguntes amb que es pot torturar i, al cap i ala fi, ja no hi pot fer res, el missatge final era clar i irrevocable: fins aquí hem arribat, tu el teu camí i jo el meu; adéu.


Fa mesos des d'aquell fet però encara la recorda i encara es pregunta, en els moments de feblesa, com ara aquests, sobre el què va passar. En fi, l'únic que aconsegueix és patir gratuïtament per quelcom que ja no té solució i que ja va passar.




"La melancolia es un licor bien caro,
no te has dado cuenta ya te ha emborrachado"

Artista del mes: Videojocs

dilluns, 8 de juny del 2009

No, "Videojocs" no és el nom de l'artista ni del grup però com que a la reduïda llista d'aquest mes tots les peces musicals pertanyen a bandes sonores de videojocs he decicidit triar aquest nom que és amb el que s'anomena la carpeta del meu MP 4 en que tinc aquests temes.

El principal compositor d'aquestes cançons és Nobuo Uematsu del qual us comento a grosso modo (no penso matar-me com vaig fer el mes passat) la seva biografia i carrera professional.


Uematsu va néixer el 21 de març de 1959 a Kōchi (Japó). Actualment és un dels compositors de bandes sonores de videojocs més famós del món i el seu nom, juntament amb el d'Hironobu Sakaguchi, va lligat a la saga Final Fantasy. Si be des dels 12 anys toca el piano i té un graduat en música per la Kanagawa University va entrar en el món de la composició quan una noia que treballava a Square li va preguntar si acceptaria compondre la música per alguns jocs en que estava treballant, Nobuo va acceptar pensant que només seria un treball temporal però en cap cas no s'imaginà que deixaria de treballar a la botiga de lloguer de música, on va conèixer a aquesta noia, i que podria viure de les composicions que fes per a aquesta companyia.

"Genesis", el primer treball amb les seves composicions, va sortir a la venda al 1985 i va passar sense pena ni glòria però va seguir treballant per Square. Dos anys més tard va conèixer a l'Hironobu Sakaguchi qui li va proposar de participar en un projecte que duia entre mans i que era l'últim videojoc de la companyia a no ser que amb les seves ventes aconseguís treure la companyia de la bancarrota en que es trobava, degut a aquestes circumstàncies el joc s'anomenà Final Fantasy. Va ser un èxit en ventes i actualment és una de les sagues (12 títols principals -en principi entre aquest any i el següent han d'aparéixer al mercat tres títols més- i desenes de secundaris) més famoses i millor considerades dintre del seu genere. Uematsu ha treballat en eles 11 primeres entregues fins que, després de la sortida d'en Sakaguchi de l'empresa, va decidir al 2004 fundar el seu propi estudi de música (Smile Please) i treballà pels nous projectes de Mystwalker; companyia formada pel seu amic Hironobu.

Fora d'Square-Enix formà al 2003 un grup de Rock progressiu anomenat The Black Mages. Aquest grup ja ha tret 3 àlbums amb adaptacions de temes de la saga Final Fantasy. Uematsu s'encarrega de tocar l'orgue.

A continuació passo a comentar cada peça i en cas que tingui lletra us deixo un enllaç a algun vídeo amb la lletra traduïda. Comencem amb l'únic tema que tinc de Tomohito Nishiura.

Time is charging (no té la lletra però pertany als crèdits quan se sent la cançó en el joc fent un repàs a tot al que has viscut):

Potser la millor virtut que té és que es deixa escoltar molt bé, si bé la música no és res de l'altre món i la veu no és la millor del món la combinació m'agrada.

Suteki da ne (el vídeo no és de la versió orquestral però em sembla que és el que té la millor traducció tot i ser la menys comuna):

Sincerament és una cançó que m'encanta, em té el cor robat. Fa temps ja vaig fer una entrada sobre ella en la qual mostrava (vídeo subtitulat al castellà) els moments previs a la cançó i els posteriors perquè s'entengui el context en que sona així com la versió espanyola cantada per Charm.

To Zanarkand:

Preciosa melodia que la puc escoltar un cop i un altre sense arribar a cansar-me. Personalment una de les millors composicions d'en Uematsu.

Eyes on me (Avís: el vídeo subtitulat mostra el final de Final Fantasy VIII):

El primer cop que la vaig escoltar (de la mateixa manera que amb l'anterior) no vaig entendre la lletra però només amb la veu i la melodia ja n'hi va haver prou perquè m'encantés de mala manera. Preciosa.

Kiss me good-bye:

El primer cop que la vaig escoltar no em va agradar gaire però a mida que l'he escoltada m'ha anat agradant més. Tot i que la melodia i la veu m'agraden considero que n'hi ha de molt millors. Curiosament és l'única cançó d'aquesta selecció que no l'he escoltat en el seu context.

Song of Prayer (l'enllaç porta a un article molt bo sobre la seva traducció):

Una cançó que em relaxa molt i em dóna pau si bé aquesta versió (Bahamut) és la més aguda i potser un xic massa. La duració original és la meitat que aquesta però per mi aquesta durada és millor.

Small Recollections:

Molt relaxant i de molt bon escoltar tot i que és millor escoltar en el seu context d'algun dels relats de Mil años de sueños.

Parting Forever:

Alegria per tothom, melodia lenta amb una part vocal esplèndida que fa que valgui la pena escoltar.


MusicPlaylistRingtones
Create a MySpace Playlist at MixPod.com



Si algú es pregunta perquè he triat per aquest mes aquesta selecció potser li farà gràcia saber que hi hagut un parell de motius: al juny es celebra l'E3 (el festival de videojocs més important del planeta i on s'acostumen a presentar les novetats més important de les companyies així com noves consoles) i sortiran a la venta dos videojocs que acabaré probant-los i/o comprant-los.