Si mireu l'entrada que hi ha abaix veureu que parla del primer anyet d'aquest blog i que faig una valoració molt general. Avui escric una entrada que ja fa molt de temps que la tinc al cap (des de l'abril més o menys) però que, per diversos motius que no sóc capaç d'explicar, s'ha anat endarrerint fins ara. La veritat és que no tenia clar que us diria (i segueixo sense saber-ho) però no vull que passi més temps ara que m'he decidit i que trobo que és el dia apropiat. Segurament us deveu estar preguntant de què parlo; la resposta és molt senzilla: esteu llegint l'última entrada d'aquest blog.
Ara que ja ho he dit no puc anar-me'n per les branques i em toca ser franc i parlar clar i català. Per què tanco el blog? Segurament té a veure amb el perquè el vaig obrir: per marcar un abans i un després en la meva vida, una "senyal" visible d'un canvi. En els últims mesos la meva vida ha canviat força, sé que alguns dels que esteu llegint això (o que pot ser que ho llegeixen) sabeu de que parlo i també sé que en algunes ocasions he fet un ús no massa correcte d'aquest espai meu (com en l'entrada on la Tamy va comentar per últim cop -fa més de tres mesos i després d'estar més de 2 mesos sense deixar cap comentari- i que més d'un va comentar) per aquests motius crec que faré el que se'm dóna més bé: deixar-ho enrere. No desapareixaré, seguiré comentant en alguns blogs però aquest no l'utilitzaré més per dir el que vull. Voldria acabar amb el toc musical que han tingut algunes entrades però sense repetir cap cançó.
Títol: Entérate ya! Grup: El sueño de morfeo Àlbum: Nos vemos en el camino
"Tengo que empezar de nuevo, quiero empezar de cero"
Títol: L'últim show Grup: Whiskyn's Àlbum: Souvenirs
"Fóra més senzill no voler entendre que és moment en què hem de saber prendre l'avui i fer-lo demà"
Abans d'acomiadar-me del tot només voldria demanar que si més d'un cop heu visitat el meu món i us ha agradat em deixeu un comentari, no cal estar registrat per fer-ho, m'agradaria saber que esteu aquí al cap i a la fi en aquest blog he deixat un bocí de mi.
"Los amigos perdidos... Los sueños desvanecidos... No los olvidéis.
El moment que tant hem esperat arribarà abans del que t’imagines; molt abans del solstici d’hivern, potser abans que comenci el novè mes. Que com ho sé? Ahir em va venir a veure la Fitó, te’n recordes d’ella? Tots dos i els nostres homes li devem la vida gràcies a les advertències que ens va fer sobre el pla dels Himeus. Si no fos perquè se li han endurit les seves faccions seguiria igual que l’únic cop que la vam veure, quan ens va anunciar que els nostres noms es farien famosos en poc temps, tan de bo s’hagués equivocat!! Et deia que la Fitó em va visitar ahir i precisament les paraules que em va dir són el motiu que m’ha dut a córrer el risc d’enviar-te aquesta carta. Sí, encara que qui te l’haurà donat (o almenys a qui li he confiat la missió d’entregar-te-la) ha estat el meu propi fill. Va començar a parlar amb aquella veu llunyana i melodiosa, que tan ens va sobresaltar, i em va dirigir, durant la breu trobada que vam tenir, aquella mirada que et feia pensar que aquest temps no és el seu i que enyora tornar a vés a saber quina era. Em va dir que havia entrevist que havia de deixar enrere el seu amagatall (m’agradaria saber quin perill corre per haver de viure amagant-se) i deixar enrere la poca seguretat de que gaudia per trobar-se amb mi. Enmig del camí va somiar amb un fort vent que eliminava tot rastre de vida que trobés a la superfície, les muntanyes canviaven de fisonomia al rebre una vegada i una altra les seves estampides, les cabanyes i les nostres llars volaven com si fossin bales de canó que han estat disparades.... Tot rastre de civilització desapareixia com les nostres petjades al terra quan comença a ploure. En un principi no estava segura o, millor dit, es negava a creure que era la premonició que esperava però a mida que anaven passant els dies començava a notar una breu brisa que es despertava des de tots els punts cardinals i que de mica en mica, quasi inapreciablement, anava guanyant en intensitat. Sempre segons el que em va explicar –ja saps que sempre l’envoltava un halo misteriós, màgic, sobrenatural...- els esperits de la natura li confirmaven que s’acostava el final d’aquesta era. Vaig preguntar-li sobre el que ens havia dit que conduiríem als nostres iguals a una nova edat i el que em va respondre va ser “I ho fareu. El que no sé és en que consistirà aquest canvi ni les conseqüències que portarà.” No sé que n’opinaràs però a mi em sembla que quan parlava del vent no es referia als nostres exèrcits rebels i aliats destruint el règim establert en aquest món i canviant-lo. No, tinc la sensació que el que va somiar no s’ha d’interpretar de cap manera sinó és literalment i, per tant, el millor que podem fer és amagar la nostra gent sota terra tant aviat com sigui possible o en quan notem que aquest vent (si és que uns humans normals com nosaltres el podem notar) pren prou força com per acabar amb tot.
T’he dit que t’enviava el meu fill amb aquesta carta perquè crec que és l’únic dels que tinc plena confiança que serà capaç d’esquivar o sobreposar-se als perills i aconseguir reunir-se amb tu. No cal que tu digui però transmet aquesta carta als nostres aliats perquè sàpiguen el perill que hi ha i decideixen si prenen mesures per intentar salvar la seva gent com faré jo o bé si prefereixen seguir amb el pla previst. T’ho demano a tu perquè estàs en millor situació que jo per fer-ho.
He començat dient-te que el moment en que la nostra revolució haurà acabat s’acosta però tinc por que no sigui tal com esperem i envés de canviar el règim actual haguem de recomençar la nostra civilització. Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà.
De sobte vaig notar una gran escalfor que s’escampava pel meu interior com si una flama hagués recorregut tot el meu cos amb una precisió matemàtica. No sé per què, però vaig anar corrents a mirar-me en un mirall, potser per por de veure’m cremant-me o per assegurar-me que estava bé, encara que molt em temo que només ho vaig fer perquè una veueta interior em va empènyer a fer-ho sense donar-me cap motiu. Vaig córrer cap al quarto de bany i em vaig veure en el mirall. Al principi em va semblar que tot estava normal la meva cara era tan bella com ho havia estat sempre però al acostar-me més al mirall, no fos cas que se m’hagués passat per alt algun detall, vaig veure’m els ulls vermells. Però no era el to rogenc que agafen els ulls quan has plorat. No, era un vermell guspirejant que no s’estava quiet. No havia notat una calor similar al d’una flama sinó que tenia foc a dins del cos. Al adonar-me d’aquesta lluentor va néixer dins meu un gran sentiment de ràbia i unes ànsies de destruir tot el que m’envoltava, de fer mal, però sobretot d’eliminar els llaços que m’unien amb altres persones. Ara no tinc cap dubte que el dimoni em va posseir. No estic segur de què pensa la gent sobre el què se sent quan et posseeix el diable, segurament deu creure que no tens cap por, que et sents gran, poderós invencible, etc. La veritat és que em sentia petit i indefens davant d’aquells sentiments negatius tan forts, creia que no em podria controlar, tenia por de caure als seus desitjos i fer-los realitat encara que no ho volia fer. Va ser molt difícil no sotmetre’m a la seva voluntat, fins i tot ara em pregunto com ho vaig aconseguir, el cas és que vaig poder lluitar contra el meu costat fosc, aquell que s’havia rendit davant el Malèfic. Tenia clar que no volia violència, que no volia matar a ningú ni fer-los-hi cap tipus de mal. Potser, mai ho he sabut i dubto molt que ho arribi a saber algun dia, el no negar-me en rotund als seus desitjos; al considerar i acceptar la idea de trencar alguns llaços, tal com em demanava, em va permetre trobar un precoç equilibri entre jo i la foscor. Pot semblar poca cosa el que havia acceptat però, des de la perspectiva que em donen els anys que han passat, crec que amb això en va tenir prou perquè va veure la meva feblesa i que aquell podia ser el començament del meu camí voluntari cap a la foscor de la desgràcia i amb una mica de sort, per ell, cap a la seva llar; l’infern.
[Avís la biografia torna a ser llarga però l'important és la selecció de cançons i el comentari que en faig]
Aquesta secció la vaig estrenar amb els Lax'n'busto al maig i el mes passat la vaig dedicar a en Nobuo Uematsu i en Tomohito Nishiura i aquest més després d'un grup català i d'uns japonesos he decidit triar com a grup espanyol ( m'agrada alternar les llengües) els madrilenys: El canto del loco.
L'escola d'art dramàtic Cristina Rota va ser el lloc on el jove estudiant Dani Martín va conèixer al 1994 a l'Iván Ganchegui que al igual que ell tocava la guitarra i amb qui formaria el grup que va comptar amb un altre guitarrista, un baixista i una bateria. El dia previ al seu primer concert en David Otero (cosí d'en Dani) es va integrar en el grup substituint el guitarrista que havia abandonat aquest projecte musical per falta de temps. Poc després la bateria i el baixista deixaren el grup i el seus lloc l'ocuparen respectivament en Jandro Velázquez i en Chema Ruiz.
Un any més tard de la seva formació feren una maqueta i començaren a enviar-la a diverses discogràfiques però no va ser fins que en Dani es va trobar amb el productor Pedro del Moral, el qual va enviar la maqueta a la discogràfica Ariola, on la va escoltar en Paco Martín (descobridor de Radio Futura i de Hombres G) que els va proposar, a ells i a un altre grup, de fer un concert amb el qual decidirien quin dels dos grups acceptaven. El resultat va ser favorable per El canto del loco.
El seu primer treball publicat, amb nom homònim al del grup, va ser produït per l'Alejo Stivel (ex-cantant de Tequila) i es va posar a la venda el 16 de juny del 2000. Dos anys més tard veuria la llum el seu segon àlbum: A contracorriente, produït per en Nigel Walker.
El 2003 va ser testimoni de com l'Iván Ganchegui abandonava el grup però també de la publicació de Estados de ánimos el 26 de maig. A l'estiu la seva cançó Pasión (publicada en El canto del loco) va passar a formar part de la pel•lícula espanyola La fiesta. Durant l'ocutubre van participar en la gravació de l'àlbum Tony Aguilar y amigos gravat amb fins benèfics. L'any següent el grup va donar veu a la nova versió de la sintonía de 7 vidas i a l'estiu participaren en un disc d'homenatge a Radio Futura (Arde la calle) interpretant Escuela de calor.
Zapatillas; el seu quart àlbum d'estudi va sortir a la venda el 21 de juny del 2005. Un dels temes d'aquest àlbum (Despiértame) és fruit d'un viatge que va fer al grup a l'illa Phi-Phi (Tailàndia) on van poder veure les conseqüències que havia provocat un tsunami que havia arrasat aquelles terres 4 mesos abans. Aquesta experiència va portar a en David Otero va compondre aquest tema i junt amb altres artistes van crear el projecte Kuarkx amb l'intenció de recaudar fons per ajudar als afectats. En David va penjar la Despiértame a Internet des d'on es podia baixar per 1,15€ més tard quan el grup la va incloure dins Zapatillasvan separar aquesta part de cada àlbum venut. Al setembre d'aquell any van gravar el seu primer treball fora d'Espanya i dirigit a Amèrica sota el títol: 12 estados de ánimos; un recopilatori.
Durant el juliol de l'any següent van gravar una sèrie de concerts en les sales Caracol (Madrid), Bikini (Barcelona) y Oasis (Zaragoza), al que titularen Pequeños grandes directos. Al novembre del 2007 apareix Arriba el telón!: una caixa especial en edició limitada que conté els seus quatre àlbums d'estudi més un cinqué CD amb temes inèdits, versions diferents i cançons ja conegudes on participen fòra de la seva discogràfia.
L'1 d'abril del 2008 va aparèixer en el mercat el seu cinquè treball discogràfic: Personas. El seu primer senzill (Eres tonto) consta de tres videoclips diferents. El grup considera que és el seu treball més personal i no només pel títol ni per la portada on apareixen despullats. A finals d'any van treure una reedició del seu últim àlbum però hi han afegit 5 temes inèdits i una nova versió de Una foto en blanco y negro. Després de 5 anys un altre membre decideix abandonar el grup per motius personals: en Jandro Velázquez ja no forma part de El canto del loco.
Durant la primera setmana de gener del 2009 en alguns cinemes es va projectar un documental dirigit per Felix Viscarret sobre la seva gira anterior i on apareixen diversos crítics musicals, altres grups, els que els van descobrir, els membres del grup i alguns membres de la seva família i, com no podia ser diferent, els seus fans.
Curiositats:
El nom prové d'una cançó de Radio Futura (grup del qual en Dani i l'Iván eren fans) titulada El canto del gallo. El David Otero (cosí d'en Dani) forma part del grup perquè la seva mare li va dir que en Dani necessitava un guitarrista. En Jandro Velázquez és fill d'uns amics del pare del Dani i el va conéixer en un cetamen de flamenc. En Chema Ruiz va entrar dins al grup gràcies que un amic seu tenia un amic que ho era d'en Dani i així es van conéixer. La discogràfica Ariola els va proposar de canviar el nom del grup per altres com per exemple: "Superratones", "Los móviles" o "La dulce sonrisa de Lulú".
A continuació us deixo amb la seva discografia. Els temes de color negre entren en la meva selecció i els que estan en negreta són els senzills.
El canto del loco:
1. Pequeñita 2. Llueve en mi 3.Eres un canalla 4. Pasión 5. Traidora 6. He vuelto a caer 7. Sin mitad 8. No quiero nada 9. El agricultor 10. Y si el miedo 11. Busco la vida 12. Vivir así es morir de amor
A contracorriente:
1. Son sueños 2. Preguntas 3. Vamonos 4. Puede ser 5. A contracorriente 6. Una salida 7. Contigo 8. Tremendo 9. Super Héroe 10. Para siempre 11. Crash 12. Aquellos años locos (Bonus Track)
En directo Sala Caracol:
1. Una salida 2. Preguntas 3. No quiero nada 4. A contracorriente 5. Son sueños 6. Super Héroe 7. Y si el miedo 8. Crash 9. Llueve en mí 10. Pequeñota 11. Eres un canalla
Estados de ánimo:
1. Volver a disfrutar 2. La madre de José 3. Ya nada volverá a ser como antes 4. Insoportable 5. Dentro de mí 6. Otra vez 7. Siempre cerca 8. Como un perro ladrando 9. Ekix 10. Una foto en blanco y negro 11. No voy a parar 12. Te recuerdo
En directo Sala Bikini:
1. Eres un canalla 2. No quiero nada 3. Insoportable 4. Ya nada volverá a ser como antes 5. Puede ser 6. Contigo 7. Otra vez 8. Una foto en blanco y negro 9. Volver a disfrutar 10. A contracorriente 11. La madre de José 12. Loco (inèdit i exclusiu del DVD) 13. Sufre mamón (versió i exclusiu del DVD)
Zapatillas:
1. Canciones 2. Volverá 3. Zapatillas 4. Será 5. Besos 6. Vuelve 7. Despiértame 8. Úsanos 9. El pesacao 10. Qué caro es el tiempo 11. Desaparece 12. Tal como eres 13. Por ti 14. Quiero (exclusiu del DVD)
En directo Sala Oasis:
1. Volverá 2. Insoportable 3. Será 4. Y si el miedo 5. Úsanos 6. Tal como eres 7. El pesacao 8. Desaparece / Vuelve 9. Despiértame 10. Son sueños 11. Cruce de caminos (tema inèdit) 12. Besos 13. Zapatillas
Pequeños grandes conciertos:
Àlbum: En directo Sala Caracol Àlbum: En directo Sala Bikini Àlbum: En directo Sala Oasis
Arriba el telón:
Àlbums: El canto del loco, A contracorriente, Estados de ànimo i Zapatillas. CD de rarezas: 1. Loco 2. Chica de ayer 3. Soledad 4. Y si pudiera tenerte 5. 7 vidas 6. Siempre cerca 7. Sentada en esta vida 8. Puede ser 9. Como dice el aire 10. A los ojos 11. Tu diablo 12. Entonces 13. Besos GP 14. Pot ser Personas:
1. Corazón 2. Acabado en A 3. Eres tonto 4. Peter Pan 5. La vida 6. Personas 7. Fin de semana 8. Eh tú 9. Todo lo hago mal 10. La suerte de mi vida 11. Un millón de cicatrices 12. Gigante 13. Gracias
De Personas a Personas:
Àlbum Personas Temes inèdits: 1. Vivir a Ras de Suelo 2. Quiero ser 3. H.D.P. 4. Cruce de Caminos 5. Foto en Blanco y Negro 2008 6. Madrid
Canciones: "Y pensar que lo que escribo puede ser tan importante que toque algún corazón" Amb un ritme mogudet el grup ens explica que són per ells les cançons.
Son sueños: "Y te sigo buscando tanto y tu en mi nunca te has fijado y por eso te tengo que inventar"
Aquest ens trobem amb un tema lent que entra molt bé a nivell sonor i amb una bona lletra de temàtica amorosa.
Volver a disfrutar: "Volver a disfrutar con algo que decir con algo que pensar"
Força energia en la melodia i una lletra que està bé però que trobo que es repeteix massa.
Volverá: "Lo sigo sintiendo y te echo de menos, que acabe mi soledad."
Força ritme i amb una lletra esperançadora pel que fa a l'amor que tot i tenir una pisca de melancolia dóna molta força i aixeca els ànims.
La madre de José: "qué culpa tengo yo si esa puerta no la he abierto ha sido su madre que quería que entrara dentro"
Si no és l'himne del grup és una de les seves cançons més conegudes. Un ritme agitat que m'agrada molt, una lletra molt directa sobre un rotllo que té un noi amb la mare d'un amic seu i els remordiments que té per haver-ho fet però la determinació de repetir-ho.
Eres tonto: "Una voz desesperada que grita pidiendo auxilio"
[Perdó per les faltes ortogràfiques de l'enllaç però a tota pàgina que he mirat em sortia "salir a la calle que no eres nada" i no "salir a la calle que no debes nada" no cal que faci cap comentari de la gravetat de l'error, no?]
La música no m'acaba de convèncer però la lletra és molt bona, sobretot en la primera estrofa. Hem d'estimar-nos/acceptar-nos tal com som i en acabat sortir a viure.
No sabria dir que és el que realment m'agrada potser el to que utilitza en Dani però no n'estic segur.
Zapatillas: "estoy cansado de siempre lo mismo, la misma historia, quiero cambiar"
"Canya per un tubo" aquesta cançó m'encanta per l'energia que desprèn i també perquè té algunes línies molt bones.
Insoportable: "Y es que yo por ti no doy ni un duro, amor"
Tant la música com la lletra m'agraden força però trobo que és massa llarga.
Peter Pan: "Si Peter no se quiere ir la soledad después querrá vivir en mi "
Una cançó de molt bon escoltar gràcies a una música i una lletra molt bones. Si bé ja he posat un fragment de la cançó hi ha una frase que l'haig de posar: "que campanilla te cuide y te guarde".
Puede ser: "Voy haciendo mis planes voy sabiendo quien soy "
Una de les millors cançons del grup que conta amb la col•laboració de l'Amaia Montero. Música molt bona, lletra molt bona i de duració bona: ni llarga ni curta.
A contracorriente: "Quiero volver a sentir escuchar sólo tu voz que me diga aquello "
Una de les cançons més marxoses i amb més alegria del grup. Molt bona.
La vida: "La vida que es igual que una canción tan llena de recuerdos y de voz !!"
Per damunt de tot cal destacar la lletra amb algunes línies brutals. La música i la veu d'en Dani fan d'aquesta cançó un cant a la vida i t'omple d'optimisme.
Personas: "cada uno su historia, cada unos su Rol somos solo personas "
Bona música i bona lletra. Una gran resposta a què son les persones. De molt bon escoltar. Quan la vaig escoltar per primer cop vaig pensar que hagués sigut molt millor senzill que no pas el "Eres tonto".
Otra vez: "Sólo quiero ver algo que me vuelva loco de una vez "
Potser la música no és la millor que han composat però la lletra és molt especial i l'entonació i la veu la converteixen en una cançó molt bona.
Contigo: "Y conseguir que todo el tiempo sea estar junto a ti "
Es deixa escoltar molt bé i em sembla que qualsevol enamorat diria que l'han feta pensant en el que ell sent.
Despiértame: "Despiertame, di que paraste el tiempo y nada sucedió"
Preciosa cançó i encara més quan coneixes el seu origen. La música, la lletra, la veu, la duració... tot és excel•lent si no es té en compte el nombre de vegades que es repeteix la tornada. Una cançó que transmet amb molta potència un sentiment: la tristesa.
Todo lo hago mal: "Me ha costado tanto descubrir la manera de no existir"
Sé que aquest fragment que he citat és molt bèstia però és boníssim. La cançó la canta en David (l'únic tema del grup que no el canta en Dani) i tota ella és depressió pura i dura. Senzillament magnífica.
Ekix: "Prefiero sólo pensar que algo ha nacido en mi"
Lenta i suau i amb una lletra preciosa és una cançó molt especial que té un encant únic. L'únic problema que té és que s'allarga massa.
Una cançó amb un encant especial que té com a punt fort una lletra molt bona que aboca al passat, a antics amics que fa temps que has perdut el contacte. Més d'un m'ha vingut algun fragment al cap sense cap motiu en concret.
Preciosa cançó que destaca en tots els sentits. M'encanta la seva lletra però tot i ser de les millors crec que en tenen de millors.
Crash / Aquellos años locos: "Conseguir que todo aquello que iba ser alegre sólo fuera triste " / "Tenías tanta ilusión por ser mayor"
Sempre que l'escolto penso que amb un bon muntatge es podria fer un gran anunci sobre prevenció d'accidents a la carretera per excés de velocitat. Molt canyera, amb un toc gamberro que queda molt bé. Es deixa escoltar tan bé i és tan agradable que es fa especial i més si tens uns quants anys.
Quan la vaig escoltar per primer cop, tornant de la biblioteca, vaig pensar que aquesta cançó la van escriure pensant en mi. M'identificava totalment i em segueixo identificant amb alguns fragments. M'agrada molt la música, la veu però sobretot la lletra.
Te recuerdo: "Hoy no paro de pensarlo y no sé ahora muy bien que hago aquí"
Candidata a millor cançó del grup. Crec que amb això no cal que digui res més d'aquesta lenta cançó que només es pot definir amb meravellosa. A part de tot això des de fa temps l'associo a una amiga que dubto que torni a veure-la.
Gracias: "Y gracias lo necesito lo llevo dentro y vive conmigo"
No és res de l'altre món però té un no-sé-què que li dóna un encant especial. Ah! Per cert, si algú entén o sap que és el que diuen al final de tot amb un volum més baix que ho digui que em té encuriosit ;)
Por ti: "Por todo tu tiempo por haber querido tenerme contigo"
Una altra candidata a millor cançó del grup. Una lletra preciosa, bona duració, bona música i una veu que hi encaixa perfectament. Me'n recordo que l'any passat ja vaig ficar aquesta cançó en el bloc per acompanyar un text confús i personal sobre una amiga, segueixo igual i continuo associant aquesta cançó a ella.
T'agrada el grup? Què n'opines d'aquesta selecció de cançons? En trauries alguna o creus que en falta alguna?
Diuen que una de les ambicions més grans de la humanitat és aconseguir la vida eterna. Però, què és l’immortalitat? Si consultem el DIEC ens remet a immortal, adjectiu que el defineix de la següent manera:
1 1 adj. [LC] No mortal, que no pot morir. 1 2 adj. [LC] Que no pot caure en l’oblit dels homes, destinat a perdurar en la memòria dels homes.
La sentència que he fet al començament feia referència a la primera definició. L’home tem la mort i no vol que algun dia se l’emporti deixant enrere tot el que ha conegut i posseeix en aquest món material en que vivim. Durant segles s’ha parlat d’històries sobre l’alquímia i la pedra filosofal capaç de convertir qualsevol material en or i també d’allargar eternament la vida.
Sembla que aquest desig ens ha perseguit des del principi dels temps atorgant a les diverses divinitats que ha adorat la humanitat aquesta característica que els dota d’una existència superior a la nostra. Si parlem de les religions en molts casos ens trobem que la immortalitat s’aconsegueix després de la mort del nostre cos, quan l’esperit aconsegueix sortir de la presó que el manté en aquest món. Un exemple el trobem tres mil anys abans de Crist amb els egipcis que ja creien en divinitats immortals i que l’home pot arribar a aquesta condició, tot i que en un principi només n’era digne el faraó (considerat el déu Horus a la Terra) i més tard aquells a qui se’ls conferia l’honor de ser momificats.
Alguns filòsofs també han tractat el tema com és el cas de Plató i la divisió que fa entre el món de les coses i el món de les idees, on situa la nostra ànima abans de que estigués dins del cos i com a futura destinació. Per ell el nostre món no deixa de ser un còpia imperfecte del veritable (l’immaterial).
La ciència també ha estudiat el tema (i m’imagino que ho deu seguir fent) però des d’una perspectiva diferent: allargar la vida. L’investigació es situa en descobrir la manera d’evitar l’envelliment i la conseqüent mort de les cèl•lules del cos. És interessant constatar que la Turritopsis nutricula (una medusa) repeteix el seu cicle de vida indefinidament aconseguint la immortalitat.
Després d’aquesta breu explicació de l’interés de l’ésser humà per burlar la mort tractaré el tema que realment m’interessa: és bona l’immortalitat? Abans de respondre a aquesta pregunta vull fer constar que tot el que diré és la meva opinió i que en cap cas sóc un expert en ètica o moral.
Si algun dia la humanitat descobreix la manera d’obtenir la vida eterna hem d’estar segurs que no estaria a l’abast de tothom, de fet només una petita minoria es podria permetre pagar el preu que demanaria qui (sigui un particular o bé una empresa o organització) tingués la recepta, també m’imagino que la seva existència no es faria saber a la població en general. Qualsevol que ho pogués pagar seria mereixedor d’aquest “miracle”? La resposta és un no rotund, tot i que seria interessant dir qui s’ho mereix i qui no i els per quès, però això donaria per un altra entrada tan o més llarga que aquesta. Segurament els que s’ho podrien permetre són gent que ha aconseguit la seva riquesa a costa dels altres i probablement amb mitjans pocs ètics per no parlar de la legalitat o la seva falta. Actualment, es parla d’un excés de població mundial però en el cas que s’aconseguís la immortalitat aquest problema augmentaria.
L’últim assumpte que vull tractar sobre el tema és com afectaria la immortalitat a una persona. Tots estarem d’acord que hauria vençut la mort o, més concretament la seva pròpia mort perquè no podria evitar (a no ser que compartís l’elixir o la font del seu “miracle”) veure com la seva família va morint mentre ell continua en aquest món. Però no només perdria la seva família sinó també tots els amics mortals que tingués, qualsevol persona que estimés, etc. En definitiva, a no ser que s’ajuntés amb altres immortals com ell, estaria condemnat a la soledat i al dolor de saber que deixarà enrere gent que estima, que els haurà de plorar a tots mentre que ningú el plorarà perquè mai marxarà. Aquestes conseqüències psicològiques que he esmentat només fan referència al terreny afectiu però també hem de tenir present que l’afectaria a altres nivells. Creus què si un romà dels temps d’en Juli Cèsar hagués aconseguit la immortalitat hauria pogut resistir tots els canvis socials i ideològics que ha patit Europa al llarg de més d’un mil•leni? Jo dubto molt que la nostra ment pogués suportar tots aquests canvis i encara més si hi sumem el desgast psíquic que hauria anat patint a nivell emocional.
En resum, l’home sempre ha volgut aconseguir la immortalitat ja sigui en aquest món (alquimistes) o bé en un món espiritual després de la mort (fidels de diverses religions) però si ens parem a pensar quanta gent hi tindria accés (no dic “dret” perquè seria injust i incorrecte) i les conseqüències a nivell global i a nivell personal que això comporta veiem que la natura va ser molt sàvia al fer-nos efímers.
La Rowling en el primer Harry Potter diu, a través d’en Dumbledore, una frase plena de saviesa que en aquest moment em ve com anell al dit:
“Diners infinits i vida eterna! Les dues coses que la majoria d’éssers humans triarien si poguessin escollir... El problema és que els humans tenen el do d’escollir allò que menys els convé.”
Què n’opines, voldries ser immortal? La vida eterna seria positiva o bé negativa?
Saps, lector? Pròximament escriuré un text sobre tu. Sí, ho has llegit bé. Potser et preguntaràs de què anirà l'entrada i si hi penses es podria donar el cas que se t’acudeixi que parlarà sobre la relació que s’estableix entre l’autor d’un blog i la gent que el comenta. No, aquesta resposta seria errònia, tractarà de com pot saber la gent fins a quin punt s’assemblen a tu. Però no et pensis que ho faré en plan de XY és un tipus de plena confiança que sap pensar i té una opinió molt interessant. No, perquè ho entenguis bé et posaré l’exemple d’un boig, explicaria que és un boig, quins símptomes presenta la bogeria i fins a quin extrem pot arribar. En definitiva et descriuré com si descrivís a un idiota, assassí, psicòpata, criminal, deficient mental... Com pots veure XY no és res més que un adjectiu. No... no m’acaba de convèncer potser seria millor si el faig sobre la teva mare (no la conec però tan és) sobre els càstigs que et posa, que m’imagino que són dignes d’un discurs còmic, d’aquells que quasi tothom riu perquè ho ha dit fulano o perquè és un discurs còmic i fan gràcia tot i que una petita part (per desgràcia) de la població no s’empassa qualsevol merda i es pregunta si realment a algú li ha fet gràcia. Podria ser que la teva mare et castigués sense deixar-te beure Guiness (no, suposo que no ho deu haver fet ja que no hauries pogut sobreviure), potser diré que et llença tota la roba de puteta que tens (vaja, que et tira tota la roba que tens) i et fa posar un hàbit de monja, és clar que això et fotria caxonda i aniries ràpidament a la Rambla a guanyar alguna pela que el tabac és car. Què estic dient!? Segur que t’obligaria a veure Naruto en versió original i sense subtítols, és clar que segurament trencaries la tele. No sé... aquest tema tampoc em convenç potser escriuré sobre la manca d’humor que pateixes i la ràbia i els instints assassins que tens que estic segur que algun dia et portaran pel mal camí sinó em fas cas ja que jo sé més que tu i sóc un model a seguir. Parlant del psicòpata que ets... aquest seria un bon tema, podria escriure sobre la manera en que penses matar-me o dels intents que has fet fins ara i ja posats també podria explicar què vaig fer per sortir-ne viu. Tot i que la veritat em pregunto que faries sense mi, segurament estaries tot el dia tancat a casa davant d’una pantalla o amb la família, amb el mòbil apagat (no fos cas que algú volgués parlar amb tu) i responent amb agressivitat a qualsevol correu que t’enviïn.
Vull que sàpigues que tot el que he escrit és el que penso fer amb algun/a lector/a del blog que hagi deixat almenys un comentari i hi hagi parlat almenys un cop (sigui virtualment o en persona). Suposo que si et trio no t’enfadaràs perquè saps que és broma i que amb aquesta paraula: “broma”, tinc dret a dir tot el que vulgui al cap i a la fi, quina culpa tinc si “tot” no et fa gràcia i si et dic segons què t’enfades?
Probablement aquesta entrada és de molt mal gust però voldria que comentessis que et semblaria si decidís fer el que he dit i et triés a tu.
Títol: La realitat Grup: Teràpia de Shock Àlbum: Escapa't amb mi!
"I disfrutar del que hi ha, que si els amics, que si els amants, que sempre vénen i se'n van"
Mirant enrere m'he adonat que avui (no, ahir, ja que estem a dijous) fa un any que vaig fer el primer pas per conèixer-vos: vaig publicar la meva primera entrada.
Mirant-la considero que, per començar, era una entrada adequada i revisant els comentaris, he vist com han canviat moltes coses. Per exemple la Jenny ja no té bloc i la Tamy fa mesos que no actualitza el seu. També, han canviat bastantes coses en la meva vida personal així com amics que ja no hi són com plans que no van funcionar i potser (no, segurament) jo mateix.
Si penso en els motius que em van dur a crear el blog no ho tinc massa clar .Potser el millor seria dir que era per marcar al final d'una etapa i el començament d'una altra però em temo que no l'he deixat enrera, però tant és. Gràcies al bloc n'he descobert d'altres que em fan sentir que el meu és molt dolent i que tinc molt a millorar, sobretot pel que fa a continguts, però en fi, de mica en mica espero fer-ho millor.
Ara us anava a mencionar les que considero que han estat les meves millors entrades però al mirar enrere m'he adonat que em costaria molt decidir-me però que totes pertanyen a Històries o Poesia o Pensaments. Sí, sóc indecís.
Diuen que tot el que comença acaba i aquest bloc és un bon exemple, almenys pel que fa a l'aparença ja que ha patit uns 4 canvis de plantilla i segueixo sense trobar-ne una que em convenci al 100% tot i que l'actual m'agrada molt, i més ara que he tornat a l'encapçalament oficial però amb un altre color en el títol.
Abans d'acabar us voldria deixar amb una cançó que segurament tots coneixereu:
M'agradaria dir que us pensava regalar la imatge d'algun dels pastissos peculiars que vaig veure en una article però tot i que he trobat imatges d'aquells pastissos cap m'acaba de convèncer perquè representen consoles que no tinc i perquè no peguen en aquest bloc.
Gràcies per haver fet possible aquest any de vida!!
.jpg)
Ara que ja ho he dit no puc anar-me'n per les branques i em toca ser franc i parlar clar i català. Per què tanco el blog? Segurament té a veure amb el perquè el vaig obrir: per marcar un abans i un després en la meva vida, una "senyal" visible d'un canvi. En els últims mesos la meva vida ha canviat força, sé que alguns dels que esteu llegint això (o que pot ser que ho llegeixen) sabeu de que parlo i també sé que en algunes ocasions he fet un ús no massa correcte d'aquest espai meu (com en l'entrada on la Tamy va comentar per últim cop -fa més de tres mesos i després d'estar més de 2 mesos sense deixar cap comentari- i que més d'un va comentar) per aquests motius crec que faré el que se'm dóna més bé: deixar-ho enrere. No desapareixaré, seguiré comentant en alguns blogs però aquest no l'utilitzaré més per dir el que vull. Voldria acabar amb el toc musical que han tingut algunes entrades però sense repetir cap cançó.
"Los amigos perdidos... Los sueños desvanecidos... No los olvidéis.
Ara que ja ho he dit no puc anar-me'n per les branques i em toca ser franc i parlar clar i català. Per què tanco el blog? Segurament té a veure amb el perquè el vaig obrir: per marcar un abans i un després en la meva vida, una "senyal" visible d'un canvi. En els últims mesos la meva vida ha canviat força, sé que alguns dels que esteu llegint això (o que pot ser que ho llegeixen) sabeu de que parlo i també sé que en algunes ocasions he fet un ús no massa correcte d'aquest espai meu (com en l'entrada on la Tamy va comentar per últim cop -fa més de tres mesos i després d'estar més de 2 mesos sense deixar cap comentari- i que més d'un va comentar) per aquests motius crec que faré el que se'm dóna més bé: deixar-ho enrere. No desapareixaré, seguiré comentant en alguns blogs però aquest no l'utilitzaré més per dir el que vull. Voldria acabar amb el toc musical que han tingut algunes entrades però sense repetir cap cançó.
"Los amigos perdidos... Los sueños desvanecidos... No los olvidéis.
.jpg)
