El principi

dimarts, 3 de febrer de 2009

Recordes quan ho veiem tot sense veure res? Ja fa molt d’aquell temps. Temps? Suposo que es pot anomenar així, tot i que res canviava. Podíem passar entre l’assassinat i la crueltat sense horroritzar-nos, més enllà veiem l’amor, la felicitat i el dolor i no ens transmetien cap mena de sensació. També veiem la pau, la calma i la serenor i no els admiràvem més que la bellesa, la lletjor, la vulgaritat i l’excepcional. Per nosaltres tot era normal. Però ara m’adono que estic dient que “vèiem” quan en realitat no teníem cap mitjà per veure ni contemplar. Em preguntes com pot ser? No te’n recordes? No, ja veig que no. Fa temps (et demanaria que em deixessis utilitzar aquesta expressió però com no ho recordes no tindria sentit que et fes aquesta petició) no érem en aquest món, ni tampoc teníem aquests cossos, de fet no teníem cap cos. Érem éssers purs, sense cap corrupció, tan reals com la mateixa realitat o la lluna o el sol o la por o la son o la sorpresa o la vida o el coneixement o, simplement qualsevol concepte que et passi pel cap. Te’n recordes ara? No? No té sentit continuar aquesta conversa, no ho entendràs però em sap greu dir-ho, però ara tinc un company menys i el món un humà més.

6 Comments:

Tyna ha dit...

hola!!
doncs he sabut aviat la nota perquè era a,b,c,d i només s'havia de passar per una màquina... jeje

bona reflexió...

tornaré jeje

un petó*

theSpiritOfswiM ha dit...

avans no erem res. això és.

no m'enrecordu

Al final m'ha agradat lo que semblava ser una historia molt dolenta. Felicitats. Molt metafisic!!

PD: ja no acompanyes amb cançons les teves entrades?

PD2: segur que ets viu?

PD3: he de parlar amb tu.

Tamy ha dit...

Que texto mas abstracto...

antes? eso no existe, no eramos nada...y ahora? cada vez somos menos...

Tamy ha dit...

La canción es Echarte a suertes, de melendi:P

Omega ha dit...

Mamba Negra, perdona, te tengo muy abandonada y eso no está bien. Me tengo que pasar por tu blog que me parece que lo has cerrado y quiero saber el porqué.

Gracias por tu comentario Sara López. Tengo que revisar los blogs y ponerme al día con algunos (entre los cuales los tuyos) pero tú traqnuila que cuando leo algun blog que me gusta no puedo evitar hacer un comentario ;)

Dafne, gràcies pel teu comentari. Sincerament crec que mai he tocat fons i espero no fer-ho ja que crec que no sobreviuria. Demà em passo pel teu blog que va ser descobrir-ho i desconnectar-me d'aquest món.

Tens raó Éfride amb el que dius sobre la vida, de fet, no me'n recordo qui, va dir que cap història pot superar la realitat, i tenia tota la raó. Esperem que el fons estigui molt lluny en les nostres vides i en el de les persones que estimem.

Moltes gràcies Tyna per passar-te per aquí. Crec que feia força però fa més que vaig escriure aquella entrada xd
La veritat que el teu acomiadament m'ha fet gràcia, m'ha recordat un comentari (o també era acomiadament?) que li solia fer a una amiga. Ens llegim! ;)

Swimmer (si em permets dir-te així, que l'altre nom és massa llarg i amb majúscules per a un servidor), ¿Que què tipo de persona has sido para mí? Si te soy sincero creo que entras en todos los tipos positivos que he nombrado.
Sí, lo mejor está por venir y si no es así lo mejor es pensar de esta manera.

Antes que nada Tamy, tú no te puedes quejar si no actualizo que tú has estado más sin actualizar que yo jj
Ya sabes como me han ido los examenes 2 aprobados de 3 que he hecho.

Gràcies a tots per comentar i perdó per la meva tardança!!

Sara López ha dit...

Jo sí que ho puc recordar...

M'ha agradat molt aquest micro...

Besets,
Sara.