Punt i apart

divendres, 31 de juliol de 2009

Si mireu l'entrada que hi ha abaix veureu que parla del primer anyet d'aquest blog i que faig una valoració molt general. Avui escric una entrada que ja fa molt de temps que la tinc al cap (des de l'abril més o menys) però que, per diversos motius que no sóc capaç d'explicar, s'ha anat endarrerint fins ara. La veritat és que no tenia clar que us diria (i segueixo sense saber-ho) però no vull que passi més temps ara que m'he decidit i que trobo que és el dia apropiat. Segurament us deveu estar preguntant de què parlo; la resposta és molt senzilla: esteu llegint l'última entrada d'aquest blog.

Ara que ja ho he dit no puc anar-me'n per les branques i em toca ser franc i parlar clar i català. Per què tanco el blog? Segurament té a veure amb el perquè el vaig obrir: per marcar un abans i un després en la meva vida, una "senyal" visible d'un canvi. En els últims mesos la meva vida ha canviat força, sé que alguns dels que esteu llegint això (o que pot ser que ho llegeixen) sabeu de que parlo i també sé que en algunes ocasions he fet un ús no massa correcte d'aquest espai meu (com en l'entrada on la Tamy va comentar per últim cop -fa més de tres mesos i després d'estar més de 2 mesos sense deixar cap comentari- i que més d'un va comentar) per aquests motius crec que faré el que se'm dóna més bé: deixar-ho enrere. No desapareixaré, seguiré comentant en alguns blogs però aquest no l'utilitzaré més per dir el que vull. Voldria acabar amb el toc musical que han tingut algunes entrades però sense repetir cap cançó.

Títol: Entérate ya!
Grup: El sueño de morfeo
Àlbum: Nos vemos en el camino


"Tengo que empezar de nuevo, quiero empezar de cero"

Títol: L'últim show
Grup: Whiskyn's
Àlbum: Souvenirs


"Fóra més senzill no voler entendre que és moment en què hem de saber prendre l'avui i fer-lo demà"

Abans d'acomiadar-me del tot només voldria demanar que si més d'un cop heu visitat el meu món i us ha agradat em deixeu un comentari, no cal estar registrat per fer-ho, m'agradaria saber que esteu aquí al cap i a la fi en aquest blog he deixat un bocí de mi.

"Los amigos perdidos... Los sueños desvanecidos... No los olvidéis.

S'acosta

dimarts, 28 de juliol de 2009

Estimat Tòmida,

El moment que tant hem esperat arribarà abans del que t’imagines; molt abans del solstici d’hivern, potser abans que comenci el novè mes. Que com ho sé? Ahir em va venir a veure la Fitó, te’n recordes d’ella? Tots dos i els nostres homes li devem la vida gràcies a les advertències que ens va fer sobre el pla dels Himeus. Si no fos perquè se li han endurit les seves faccions seguiria igual que l’únic cop que la vam veure, quan ens va anunciar que els nostres noms es farien famosos en poc temps, tan de bo s’hagués equivocat!! Et deia que la Fitó em va visitar ahir i precisament les paraules que em va dir són el motiu que m’ha dut a córrer el risc d’enviar-te aquesta carta. Sí, encara que qui te l’haurà donat (o almenys a qui li he confiat la missió d’entregar-te-la) ha estat el meu propi fill. Va començar a parlar amb aquella veu llunyana i melodiosa, que tan ens va sobresaltar, i em va dirigir, durant la breu trobada que vam tenir, aquella mirada que et feia pensar que aquest temps no és el seu i que enyora tornar a vés a saber quina era. Em va dir que havia entrevist que havia de deixar enrere el seu amagatall (m’agradaria saber quin perill corre per haver de viure amagant-se) i deixar enrere la poca seguretat de que gaudia per trobar-se amb mi. Enmig del camí va somiar amb un fort vent que eliminava tot rastre de vida que trobés a la superfície, les muntanyes canviaven de fisonomia al rebre una vegada i una altra les seves estampides, les cabanyes i les nostres llars volaven com si fossin bales de canó que han estat disparades.... Tot rastre de civilització desapareixia com les nostres petjades al terra quan comença a ploure. En un principi no estava segura o, millor dit, es negava a creure que era la premonició que esperava però a mida que anaven passant els dies començava a notar una breu brisa que es despertava des de tots els punts cardinals i que de mica en mica, quasi inapreciablement, anava guanyant en intensitat. Sempre segons el que em va explicar –ja saps que sempre l’envoltava un halo misteriós, màgic, sobrenatural...- els esperits de la natura li confirmaven que s’acostava el final d’aquesta era. Vaig preguntar-li sobre el que ens havia dit que conduiríem als nostres iguals a una nova edat i el que em va respondre va ser “I ho fareu. El que no sé és en que consistirà aquest canvi ni les conseqüències que portarà.” No sé que n’opinaràs però a mi em sembla que quan parlava del vent no es referia als nostres exèrcits rebels i aliats destruint el règim establert en aquest món i canviant-lo. No, tinc la sensació que el que va somiar no s’ha d’interpretar de cap manera sinó és literalment i, per tant, el millor que podem fer és amagar la nostra gent sota terra tant aviat com sigui possible o en quan notem que aquest vent (si és que uns humans normals com nosaltres el podem notar) pren prou força com per acabar amb tot.

T’he dit que t’enviava el meu fill amb aquesta carta perquè crec que és l’únic dels que tinc plena confiança que serà capaç d’esquivar o sobreposar-se als perills i aconseguir reunir-se amb tu. No cal que tu digui però transmet aquesta carta als nostres aliats perquè sàpiguen el perill que hi ha i decideixen si prenen mesures per intentar salvar la seva gent com faré jo o bé si prefereixen seguir amb el pla previst. T’ho demano a tu perquè estàs en millor situació que jo per fer-ho.

He començat dient-te que el moment en que la nostra revolució haurà acabat s’acosta però tinc por que no sigui tal com esperem i envés de canviar el règim actual haguem de recomençar la nostra civilització. Espero i desitjo que el meu món, el nostre món, no es vegi amenaçat per cap perill més gran que l’existència de l’ésser humà.

Llibertat, respecte i igualtat!

Roc Salbetta

Ulls vermells

dijous, 23 de juliol de 2009

De sobte vaig notar una gran escalfor que s’escampava pel meu interior com si una flama hagués recorregut tot el meu cos amb una precisió matemàtica. No sé per què, però vaig anar corrents a mirar-me en un mirall, potser per por de veure’m cremant-me o per assegurar-me que estava bé, encara que molt em temo que només ho vaig fer perquè una veueta interior em va empènyer a fer-ho sense donar-me cap motiu. Vaig córrer cap al quarto de bany i em vaig veure en el mirall. Al principi em va semblar que tot estava normal la meva cara era tan bella com ho havia estat sempre però al acostar-me més al mirall, no fos cas que se m’hagués passat per alt algun detall, vaig veure’m els ulls vermells. Però no era el to rogenc que agafen els ulls quan has plorat. No, era un vermell guspirejant que no s’estava quiet. No havia notat una calor similar al d’una flama sinó que tenia foc a dins del cos. Al adonar-me d’aquesta lluentor va néixer dins meu un gran sentiment de ràbia i unes ànsies de destruir tot el que m’envoltava, de fer mal, però sobretot d’eliminar els llaços que m’unien amb altres persones. Ara no tinc cap dubte que el dimoni em va posseir. No estic segur de què pensa la gent sobre el què se sent quan et posseeix el diable, segurament deu creure que no tens cap por, que et sents gran, poderós invencible, etc. La veritat és que em sentia petit i indefens davant d’aquells sentiments negatius tan forts, creia que no em podria controlar, tenia por de caure als seus desitjos i fer-los realitat encara que no ho volia fer. Va ser molt difícil no sotmetre’m a la seva voluntat, fins i tot ara em pregunto com ho vaig aconseguir, el cas és que vaig poder lluitar contra el meu costat fosc, aquell que s’havia rendit davant el Malèfic. Tenia clar que no volia violència, que no volia matar a ningú ni fer-los-hi cap tipus de mal. Potser, mai ho he sabut i dubto molt que ho arribi a saber algun dia, el no negar-me en rotund als seus desitjos; al considerar i acceptar la idea de trencar alguns llaços, tal com em demanava, em va permetre trobar un precoç equilibri entre jo i la foscor. Pot semblar poca cosa el que havia acceptat però, des de la perspectiva que em donen els anys que han passat, crec que amb això en va tenir prou perquè va veure la meva feblesa i que aquell podia ser el començament del meu camí voluntari cap a la foscor de la desgràcia i amb una mica de sort, per ell, cap a la seva llar; l’infern.

Artista del mes: El canto del loco

dissabte, 11 de juliol de 2009

[Avís la biografia torna a ser llarga però l'important és la selecció de cançons i el comentari que en faig]

Aquesta secció la vaig estrenar amb els Lax'n'busto al maig i el mes passat la vaig dedicar a en Nobuo Uematsu i en Tomohito Nishiura i aquest més després d'un grup català i d'uns japonesos he decidit triar com a grup espanyol ( m'agrada alternar les llengües) els madrilenys: El canto del loco.


L'escola d'art dramàtic Cristina Rota va ser el lloc on el jove estudiant Dani Martín va conèixer al 1994 a l'Iván Ganchegui que al igual que ell tocava la guitarra i amb qui formaria el grup que va comptar amb un altre guitarrista, un baixista i una bateria. El dia previ al seu primer concert en David Otero (cosí d'en Dani) es va integrar en el grup substituint el guitarrista que havia abandonat aquest projecte musical per falta de temps. Poc després la bateria i el baixista deixaren el grup i el seus lloc l'ocuparen respectivament en Jandro Velázquez i en Chema Ruiz.

Un any més tard de la seva formació feren una maqueta i començaren a enviar-la a diverses discogràfiques però no va ser fins que en Dani es va trobar amb el productor Pedro del Moral, el qual va enviar la maqueta a la discogràfica Ariola, on la va escoltar en Paco Martín (descobridor de Radio Futura i de Hombres G) que els va proposar, a ells i a un altre grup, de fer un concert amb el qual decidirien quin dels dos grups acceptaven. El resultat va ser favorable per El canto del loco.

El seu primer treball publicat, amb nom homònim al del grup, va ser produït per l'Alejo Stivel (ex-cantant de Tequila) i es va posar a la venda el 16 de juny del 2000. Dos anys més tard veuria la llum el seu segon àlbum: A contracorriente, produït per en Nigel Walker.

El 2003 va ser testimoni de com l'Iván Ganchegui abandonava el grup però també de la publicació de Estados de ánimos el 26 de maig. A l'estiu la seva cançó Pasión (publicada en El canto del loco) va passar a formar part de la pel•lícula espanyola La fiesta. Durant l'ocutubre van participar en la gravació de l'àlbum Tony Aguilar y amigos gravat amb fins benèfics. L'any següent el grup va donar veu a la nova versió de la sintonía de 7 vidas i a l'estiu participaren en un disc d'homenatge a Radio Futura (Arde la calle) interpretant Escuela de calor.

Zapatillas; el seu quart àlbum d'estudi va sortir a la venda el 21 de juny del 2005. Un dels temes d'aquest àlbum (Despiértame) és fruit d'un viatge que va fer al grup a l'illa Phi-Phi (Tailàndia) on van poder veure les conseqüències que havia provocat un tsunami que havia arrasat aquelles terres 4 mesos abans. Aquesta experiència va portar a en David Otero va compondre aquest tema i junt amb altres artistes van crear el projecte Kuarkx amb l'intenció de recaudar fons per ajudar als afectats. En David va penjar la Despiértame a Internet des d'on es podia baixar per 1,15€ més tard quan el grup la va incloure dins Zapatillas van separar aquesta part de cada àlbum venut. Al setembre d'aquell any van gravar el seu primer treball fora d'Espanya i dirigit a Amèrica sota el títol: 12 estados de ánimos; un recopilatori.

Durant el juliol de l'any següent van gravar una sèrie de concerts en les sales Caracol (Madrid), Bikini (Barcelona) y Oasis (Zaragoza), al que titularen Pequeños grandes directos. Al novembre del 2007 apareix Arriba el telón!: una caixa especial en edició limitada que conté els seus quatre àlbums d'estudi més un cinqué CD amb temes inèdits, versions diferents i cançons ja conegudes on participen fòra de la seva discogràfia.

L'1 d'abril del 2008 va aparèixer en el mercat el seu cinquè treball discogràfic: Personas. El seu primer senzill (Eres tonto) consta de tres videoclips diferents. El grup considera que és el seu treball més personal i no només pel títol ni per la portada on apareixen despullats. A finals d'any van treure una reedició del seu últim àlbum però hi han afegit 5 temes inèdits i una nova versió de Una foto en blanco y negro. Després de 5 anys un altre membre decideix abandonar el grup per motius personals: en Jandro Velázquez ja no forma part de El canto del loco.

Durant la primera setmana de gener del 2009 en alguns cinemes es va projectar un documental dirigit per Felix Viscarret sobre la seva gira anterior i on apareixen diversos crítics musicals, altres grups, els que els van descobrir, els membres del grup i alguns membres de la seva família i, com no podia ser diferent, els seus fans.

Curiositats:

El nom prové d'una cançó de Radio Futura (grup del qual en Dani i l'Iván eren fans) titulada El canto del gallo.
El David Otero (cosí d'en Dani) forma part del grup perquè la seva mare li va dir que en Dani necessitava un guitarrista.
En Jandro Velázquez és fill d'uns amics del pare del Dani i el va conéixer en un cetamen de flamenc.
En Chema Ruiz va entrar dins al grup gràcies que un amic seu tenia un amic que ho era d'en Dani i així es van conéixer.
La discogràfica Ariola els va proposar de canviar el nom del grup per altres com per exemple: "Superratones", "Los móviles" o "La dulce sonrisa de Lulú".

A continuació us deixo amb la seva discografia. Els temes de color negre entren en la meva selecció i els que estan en negreta són els senzills.

El canto del loco:

1. Pequeñita
2. Llueve en mi
3.Eres un canalla
4. Pasión
5. Traidora
6. He vuelto a caer
7. Sin mitad
8. No quiero nada
9. El agricultor
10. Y si el miedo
11. Busco la vida
12. Vivir así es morir de amor




A contracorriente:

1. Son sueños
2. Preguntas
3. Vamonos
4. Puede ser
5. A contracorriente
6. Una salida
7. Contigo
8. Tremendo
9. Super Héroe
10. Para siempre
11. Crash
12. Aquellos años locos (Bonus Track)




En directo Sala Caracol:

1. Una salida
2. Preguntas
3. No quiero nada
4. A contracorriente
5. Son sueños
6. Super Héroe
7. Y si el miedo
8. Crash
9. Llueve en mí
10. Pequeñota
11. Eres un canalla





Estados de ánimo:

1. Volver a disfrutar
2. La madre de José
3. Ya nada volverá a ser como antes
4. Insoportable
5. Dentro de mí
6. Otra vez
7. Siempre cerca
8. Como un perro ladrando
9. Ekix
10. Una foto en blanco y negro
11. No voy a parar
12. Te recuerdo




En directo Sala Bikini:

1. Eres un canalla
2. No quiero nada
3. Insoportable
4. Ya nada volverá a ser como antes
5. Puede ser
6. Contigo
7. Otra vez
8. Una foto en blanco y negro
9. Volver a disfrutar
10. A contracorriente
11. La madre de José
12. Loco (inèdit i exclusiu del DVD)
13. Sufre mamón (versió i exclusiu del DVD)


Zapatillas:

1. Canciones
2. Volverá
3. Zapatillas
4. Será
5. Besos
6. Vuelve
7. Despiértame
8. Úsanos
9. El pesacao
10. Qué caro es el tiempo
11. Desaparece
12. Tal como eres
13. Por ti
14. Quiero (exclusiu del DVD)


En directo Sala Oasis:

1. Volverá
2. Insoportable
3. Será
4. Y si el miedo
5. Úsanos
6. Tal como eres
7. El pesacao
8. Desaparece / Vuelve
9. Despiértame
10. Son sueños
11. Cruce de caminos (tema inèdit)
12. Besos
13. Zapatillas

Pequeños grandes conciertos:

Àlbum: En directo Sala Caracol
Àlbum: En directo Sala Bikini
Àlbum: En directo Sala Oasis










Arriba el telón:

Àlbums: El canto del loco, A contracorriente, Estados de ànimo i Zapatillas.
CD de rarezas:
1. Loco
2. Chica de ayer
3. Soledad
4. Y si pudiera tenerte
5. 7 vidas
6. Siempre cerca
7. Sentada en esta vida
8. Puede ser
9. Como dice el aire
10. A los ojos
11. Tu diablo
12. Entonces
13. Besos GP
14. Pot ser
Personas:

1. Corazón
2. Acabado en A
3. Eres tonto
4. Peter Pan
5. La vida
6. Personas
7. Fin de semana
8. Eh tú
9. Todo lo hago mal
10. La suerte de mi vida
11. Un millón de cicatrices
12. Gigante
13. Gracias

De Personas a Personas:

Àlbum Personas
Temes inèdits:
1. Vivir a Ras de Suelo
2. Quiero ser
3. H.D.P.
4. Cruce de Caminos
5. Foto en Blanco y Negro 2008
6. Madrid




MusicPlaylistRingtones
Create a MySpace Music Playlist at MixPod.com



Canciones: "Y pensar que lo que escribo puede ser tan importante que toque algún corazón"

Amb un ritme mogudet el grup ens explica que són per ells les cançons.

Son sueños: "Y te sigo buscando tanto y tu en mi nunca te has fijado y por eso te tengo que inventar"

Aquest ens trobem amb un tema lent que entra molt bé a nivell sonor i amb una bona lletra de temàtica amorosa.

Volver a disfrutar: "Volver a disfrutar con algo que decir con algo que pensar"

Força energia en la melodia i una lletra que està bé però que trobo que es repeteix massa.

Volverá: "Lo sigo sintiendo y te echo de menos, que acabe mi soledad."

Força ritme i amb una lletra esperançadora pel que fa a l'amor que tot i tenir una pisca de melancolia dóna molta força i aixeca els ànims.

La madre de José: "qué culpa tengo yo si esa puerta no la he abierto ha sido su madre que quería que entrara dentro"

Si no és l'himne del grup és una de les seves cançons més conegudes. Un ritme agitat que m'agrada molt, una lletra molt directa sobre un rotllo que té un noi amb la mare d'un amic seu i els remordiments que té per haver-ho fet però la determinació de repetir-ho.

Eres tonto: "Una voz desesperada que grita pidiendo auxilio"

[Perdó per les faltes ortogràfiques de l'enllaç però a tota pàgina que he mirat em sortia "salir a la calle que no eres nada" i no "salir a la calle que no debes nada" no cal que faci cap comentari de la gravetat de l'error, no?]

La música no m'acaba de convèncer però la lletra és molt bona, sobretot en la primera estrofa. Hem d'estimar-nos/acceptar-nos tal com som i en acabat sortir a viure.

Ya nada volverá a ser como antes: "Estaremos conociendo nuestra parte original"

No sabria dir que és el que realment m'agrada potser el to que utilitza en Dani però no n'estic segur.

Zapatillas: "estoy cansado de siempre lo mismo, la misma historia, quiero cambiar"

"Canya per un tubo" aquesta cançó m'encanta per l'energia que desprèn i també perquè té algunes línies molt bones.

Insoportable: "Y es que yo por ti no doy ni un duro, amor"

Tant la música com la lletra m'agraden força però trobo que és massa llarga.

Peter Pan: "Si Peter no se quiere ir la soledad después querrá vivir en mi "

Una cançó de molt bon escoltar gràcies a una música i una lletra molt bones. Si bé ja he posat un fragment de la cançó hi ha una frase que l'haig de posar: "que campanilla te cuide y te guarde".

Puede ser: "Voy haciendo mis planes voy sabiendo quien soy "

Una de les millors cançons del grup que conta amb la col•laboració de l'Amaia Montero. Música molt bona, lletra molt bona i de duració bona: ni llarga ni curta.

A contracorriente: "Quiero volver a sentir escuchar sólo tu voz que me diga aquello "

Una de les cançons més marxoses i amb més alegria del grup. Molt bona.

La vida: "La vida que es igual que una canción tan llena de recuerdos y de voz !!"

Per damunt de tot cal destacar la lletra amb algunes línies brutals. La música i la veu d'en Dani fan d'aquesta cançó un cant a la vida i t'omple d'optimisme.

Personas: "cada uno su historia, cada unos su Rol somos solo personas "

Bona música i bona lletra. Una gran resposta a què son les persones. De molt bon escoltar. Quan la vaig escoltar per primer cop vaig pensar que hagués sigut molt millor senzill que no pas el "Eres tonto".

Otra vez: "Sólo quiero ver algo que me vuelva loco de una vez "

Potser la música no és la millor que han composat però la lletra és molt especial i l'entonació i la veu la converteixen en una cançó molt bona.

Contigo: "Y conseguir que todo el tiempo sea estar junto a ti "

Es deixa escoltar molt bé i em sembla que qualsevol enamorat diria que l'han feta pensant en el que ell sent.

Despiértame: "Despiertame, di que paraste el tiempo y nada sucedió"

Preciosa cançó i encara més quan coneixes el seu origen. La música, la lletra, la veu, la duració... tot és excel•lent si no es té en compte el nombre de vegades que es repeteix la tornada. Una cançó que transmet amb molta potència un sentiment: la tristesa.

Todo lo hago mal: "Me ha costado tanto descubrir la manera de no existir"

Sé que aquest fragment que he citat és molt bèstia però és boníssim. La cançó la canta en David (l'únic tema del grup que no el canta en Dani) i tota ella és depressió pura i dura. Senzillament magnífica.

Ekix: "Prefiero sólo pensar que algo ha nacido en mi"

Lenta i suau i amb una lletra preciosa és una cançó molt especial que té un encant únic. L'únic problema que té és que s'allarga massa.

Qué caro es el tiempo: "Perdona si digo que quiero seguir siendo lo de ayer"

Una cançó amb un encant especial que té com a punt fort una lletra molt bona que aboca al passat, a antics amics que fa temps que has perdut el contacte. Més d'un m'ha vingut algun fragment al cap sense cap motiu en concret.

Una foto en blanco y negro: "Sé que no es el momento para que pase algo"

Preciosa cançó que destaca en tots els sentits. M'encanta la seva lletra però tot i ser de les millors crec que en tenen de millors.

Crash / Aquellos años locos: "Conseguir que todo aquello que iba ser alegre sólo fuera triste " / "Tenías tanta ilusión por ser mayor"

Sempre que l'escolto penso que amb un bon muntatge es podria fer un gran anunci sobre prevenció d'accidents a la carretera per excés de velocitat. Molt canyera, amb un toc gamberro que queda molt bé.
Es deixa escoltar tan bé i és tan agradable que es fa especial i més si tens uns quants anys.

Un millón de cicatrices: "Y por pensar tengo un millón de cicatrices "

Quan la vaig escoltar per primer cop, tornant de la biblioteca, vaig pensar que aquesta cançó la van escriure pensant en mi. M'identificava totalment i em segueixo identificant amb alguns fragments. M'agrada molt la música, la veu però sobretot la lletra.

Te recuerdo: "Hoy no paro de pensarlo y no sé ahora muy bien que hago aquí"

Candidata a millor cançó del grup. Crec que amb això no cal que digui res més d'aquesta lenta cançó que només es pot definir amb meravellosa. A part de tot això des de fa temps l'associo a una amiga que dubto que torni a veure-la.

Gracias: "Y gracias lo necesito lo llevo dentro y vive conmigo"

No és res de l'altre món però té un no-sé-què que li dóna un encant especial. Ah! Per cert, si algú entén o sap que és el que diuen al final de tot amb un volum més baix que ho digui que em té encuriosit ;)

Por ti: "Por todo tu tiempo por haber querido tenerme contigo"

Una altra candidata a millor cançó del grup. Una lletra preciosa, bona duració, bona música i una veu que hi encaixa perfectament. Me'n recordo que l'any passat ja vaig ficar aquesta cançó en el bloc per acompanyar un text confús i personal sobre una amiga, segueixo igual i continuo associant aquesta cançó a ella.

T'agrada el grup? Què n'opines d'aquesta selecció de cançons? En trauries alguna o creus que en falta alguna?

Immortal

dimarts, 30 de juny de 2009

Diuen que una de les ambicions més grans de la humanitat és aconseguir la vida eterna. Però, què és l’immortalitat? Si consultem el DIEC ens remet a immortal, adjectiu que el defineix de la següent manera:

1 1 adj. [LC] No mortal, que no pot morir.
1 2 adj. [LC] Que no pot caure en l’oblit dels homes, destinat a perdurar en la memòria dels homes.

La sentència que he fet al començament feia referència a la primera definició. L’home tem la mort i no vol que algun dia se l’emporti deixant enrere tot el que ha conegut i posseeix en aquest món material en que vivim. Durant segles s’ha parlat d’històries sobre l’alquímia i la pedra filosofal capaç de convertir qualsevol material en or i també d’allargar eternament la vida.


Sembla que aquest desig ens ha perseguit des del principi dels temps atorgant a les diverses divinitats que ha adorat la humanitat aquesta característica que els dota d’una existència superior a la nostra. Si parlem de les religions en molts casos ens trobem que la immortalitat s’aconsegueix després de la mort del nostre cos, quan l’esperit aconsegueix sortir de la presó que el manté en aquest món. Un exemple el trobem tres mil anys abans de Crist amb els egipcis que ja creien en divinitats immortals i que l’home pot arribar a aquesta condició, tot i que en un principi només n’era digne el faraó (considerat el déu Horus a la Terra) i més tard aquells a qui se’ls conferia l’honor de ser momificats.

Alguns filòsofs també han tractat el tema com és el cas de Plató i la divisió que fa entre el món de les coses i el món de les idees, on situa la nostra ànima abans de que estigués dins del cos i com a futura destinació. Per ell el nostre món no deixa de ser un còpia imperfecte del veritable (l’immaterial).

La ciència també ha estudiat el tema (i m’imagino que ho deu seguir fent) però des d’una perspectiva diferent: allargar la vida. L’investigació es situa en descobrir la manera d’evitar l’envelliment i la conseqüent mort de les cèl•lules del cos. És interessant constatar que la Turritopsis nutricula (una medusa) repeteix el seu cicle de vida indefinidament aconseguint la immortalitat.



Després d’aquesta breu explicació de l’interés de l’ésser humà per burlar la mort tractaré el tema que realment m’interessa: és bona l’immortalitat? Abans de respondre a aquesta pregunta vull fer constar que tot el que diré és la meva opinió i que en cap cas sóc un expert en ètica o moral.

Si algun dia la humanitat descobreix la manera d’obtenir la vida eterna hem d’estar segurs que no estaria a l’abast de tothom, de fet només una petita minoria es podria permetre pagar el preu que demanaria qui (sigui un particular o bé una empresa o organització) tingués la recepta, també m’imagino que la seva existència no es faria saber a la població en general. Qualsevol que ho pogués pagar seria mereixedor d’aquest “miracle”? La resposta és un no rotund, tot i que seria interessant dir qui s’ho mereix i qui no i els per quès, però això donaria per un altra entrada tan o més llarga que aquesta. Segurament els que s’ho podrien permetre són gent que ha aconseguit la seva riquesa a costa dels altres i probablement amb mitjans pocs ètics per no parlar de la legalitat o la seva falta. Actualment, es parla d’un excés de població mundial però en el cas que s’aconseguís la immortalitat aquest problema augmentaria.


L’últim assumpte que vull tractar sobre el tema és com afectaria la immortalitat a una persona. Tots estarem d’acord que hauria vençut la mort o, més concretament la seva pròpia mort perquè no podria evitar (a no ser que compartís l’elixir o la font del seu “miracle”) veure com la seva família va morint mentre ell continua en aquest món. Però no només perdria la seva família sinó també tots els amics mortals que tingués, qualsevol persona que estimés, etc. En definitiva, a no ser que s’ajuntés amb altres immortals com ell, estaria condemnat a la soledat i al dolor de saber que deixarà enrere gent que estima, que els haurà de plorar a tots mentre que ningú el plorarà perquè mai marxarà. Aquestes conseqüències psicològiques que he esmentat només fan referència al terreny afectiu però també hem de tenir present que l’afectaria a altres nivells. Creus què si un romà dels temps d’en Juli Cèsar hagués aconseguit la immortalitat hauria pogut resistir tots els canvis socials i ideològics que ha patit Europa al llarg de més d’un mil•leni? Jo dubto molt que la nostra ment pogués suportar tots aquests canvis i encara més si hi sumem el desgast psíquic que hauria anat patint a nivell emocional.


En resum, l’home sempre ha volgut aconseguir la immortalitat ja sigui en aquest món (alquimistes) o bé en un món espiritual després de la mort (fidels de diverses religions) però si ens parem a pensar quanta gent hi tindria accés (no dic “dret” perquè seria injust i incorrecte) i les conseqüències a nivell global i a nivell personal que això comporta veiem que la natura va ser molt sàvia al fer-nos efímers.

La Rowling en el primer Harry Potter diu, a través d’en Dumbledore, una frase plena de saviesa que en aquest moment em ve com anell al dit:

“Diners infinits i vida eterna! Les dues coses que la majoria d’éssers humans triarien si poguessin escollir... El problema és que els humans tenen el do d’escollir allò que menys els convé.”

Què n’opines, voldries ser immortal? La vida eterna seria positiva o bé negativa?

Humor?

dilluns, 15 de juny de 2009

Saps, lector? Pròximament escriuré un text sobre tu. Sí, ho has llegit bé. Potser et preguntaràs de què anirà l'entrada i si hi penses es podria donar el cas que se t’acudeixi que parlarà sobre la relació que s’estableix entre l’autor d’un blog i la gent que el comenta. No, aquesta resposta seria errònia, tractarà de com pot saber la gent fins a quin punt s’assemblen a tu. Però no et pensis que ho faré en plan de XY és un tipus de plena confiança que sap pensar i té una opinió molt interessant. No, perquè ho entenguis bé et posaré l’exemple d’un boig, explicaria que és un boig, quins símptomes presenta la bogeria i fins a quin extrem pot arribar. En definitiva et descriuré com si descrivís a un idiota, assassí, psicòpata, criminal, deficient mental... Com pots veure XY no és res més que un adjectiu. No... no m’acaba de convèncer potser seria millor si el faig sobre la teva mare (no la conec però tan és) sobre els càstigs que et posa, que m’imagino que són dignes d’un discurs còmic, d’aquells que quasi tothom riu perquè ho ha dit fulano o perquè és un discurs còmic i fan gràcia tot i que una petita part (per desgràcia) de la població no s’empassa qualsevol merda i es pregunta si realment a algú li ha fet gràcia. Podria ser que la teva mare et castigués sense deixar-te beure Guiness (no, suposo que no ho deu haver fet ja que no hauries pogut sobreviure), potser diré que et llença tota la roba de puteta que tens (vaja, que et tira tota la roba que tens) i et fa posar un hàbit de monja, és clar que això et fotria caxonda i aniries ràpidament a la Rambla a guanyar alguna pela que el tabac és car. Què estic dient!? Segur que t’obligaria a veure Naruto en versió original i sense subtítols, és clar que segurament trencaries la tele. No sé... aquest tema tampoc em convenç potser escriuré sobre la manca d’humor que pateixes i la ràbia i els instints assassins que tens que estic segur que algun dia et portaran pel mal camí sinó em fas cas ja que jo sé més que tu i sóc un model a seguir. Parlant del psicòpata que ets... aquest seria un bon tema, podria escriure sobre la manera en que penses matar-me o dels intents que has fet fins ara i ja posats també podria explicar què vaig fer per sortir-ne viu. Tot i que la veritat em pregunto que faries sense mi, segurament estaries tot el dia tancat a casa davant d’una pantalla o amb la família, amb el mòbil apagat (no fos cas que algú volgués parlar amb tu) i responent amb agressivitat a qualsevol correu que t’enviïn.

Vull que sàpigues que tot el que he escrit és el que penso fer amb algun/a lector/a del blog que hagi deixat almenys un comentari i hi hagi parlat almenys un cop (sigui virtualment o en persona). Suposo que si et trio no t’enfadaràs perquè saps que és broma i que amb aquesta paraula: “broma”, tinc dret a dir tot el que vulgui al cap i a la fi, quina culpa tinc si “tot” no et fa gràcia i si et dic segons què t’enfades?

Probablement aquesta entrada és de molt mal gust però voldria que comentessis que et semblaria si decidís fer el que he dit i et triés a tu.

Títol: La realitat
Grup: Teràpia de Shock
Àlbum: Escapa't amb mi!



"I disfrutar del que hi ha, que si els amics, que si els amants, que sempre vénen i se'n van"

Celebració

dijous, 11 de juny de 2009

Mirant enrere m'he adonat que avui (no, ahir, ja que estem a dijous) fa un any que vaig fer el primer pas per conèixer-vos: vaig publicar la meva primera entrada.


Mirant-la considero que, per començar, era una entrada adequada i revisant els comentaris, he vist com han canviat moltes coses. Per exemple la Jenny ja no té bloc i la Tamy fa mesos que no actualitza el seu. També, han canviat bastantes coses en la meva vida personal així com amics que ja no hi són com plans que no van funcionar i potser (no, segurament) jo mateix.

Si penso en els motius que em van dur a crear el blog no ho tinc massa clar .Potser el millor seria dir que era per marcar al final d'una etapa i el començament d'una altra però em temo que no l'he deixat enrera, però tant és. Gràcies al bloc n'he descobert d'altres que em fan sentir que el meu és molt dolent i que tinc molt a millorar, sobretot pel que fa a continguts, però en fi, de mica en mica espero fer-ho millor.

Ara us anava a mencionar les que considero que han estat les meves millors entrades però al mirar enrere m'he adonat que em costaria molt decidir-me però que totes pertanyen a Històries o Poesia o Pensaments. Sí, sóc indecís.

Diuen que tot el que comença acaba i aquest bloc és un bon exemple, almenys pel que fa a l'aparença ja que ha patit uns 4 canvis de plantilla i segueixo sense trobar-ne una que em convenci al 100% tot i que l'actual m'agrada molt, i més ara que he tornat a l'encapçalament oficial però amb un altre color en el títol.

Abans d'acabar us voldria deixar amb una cançó que segurament tots coneixereu:



M'agradaria dir que us pensava regalar la imatge d'algun dels pastissos peculiars que vaig veure en una article però tot i que he trobat imatges d'aquells pastissos cap m'acaba de convèncer perquè representen consoles que no tinc i perquè no peguen en aquest bloc.

Gràcies per haver fet possible aquest any de vida!!

Masoquista

dimarts, 9 de juny de 2009

Feia massa temps que no ho llegia però aquesta matinada, quatre hores després de la mitjanit, ha decidit que ja feia prou estona que estava estirat sense poder-se adormir i s'ha aixecat per anar a l'ordinador. Sol, amb només un llum encès, al costat de la finestra, veient les fulles dels arbres i el carrer buit, sense ningú més aixecat només ell amb els seus pensaments, l'ordinador i la música que escolta pels cascos. Pensant... recordant vells temps... aquell noi que havia estat i que ja no és... feia tant de temps que no ho feia però la malenconia i la nostàlgia li han dirigit la mà i amb ella el ratolí fins a aquells arxius que guarda amb les converses que havia tingut anys enrere amb gent que fa anys que no veu i que en el millor dels casos hi parla un cop al mes. Sí, li agrada turmentar-se amb el passat, amb temps ja gastat i que no es repetirà perquè ja no hi ha comunicació i perquè, com a mínim, ell ja no és qui era. Converses sense importància però que tan enyora, només amb alguna amiga fent-la petar, compartint les seves vivències del dia, anècdotes, alguns pensaments però en general molt de bon rotllo entre els dos i cert amor. Per què tot va acabar d'aquella manera? Què va fer malament? Com hauria d'haver reaccionat en els últims contactes? Què pensava ella? Per què va actuar d'aquella manera? Són tantes les preguntes amb que es pot torturar i, al cap i ala fi, ja no hi pot fer res, el missatge final era clar i irrevocable: fins aquí hem arribat, tu el teu camí i jo el meu; adéu.


Fa mesos des d'aquell fet però encara la recorda i encara es pregunta, en els moments de feblesa, com ara aquests, sobre el què va passar. En fi, l'únic que aconsegueix és patir gratuïtament per quelcom que ja no té solució i que ja va passar.




"La melancolia es un licor bien caro,
no te has dado cuenta ya te ha emborrachado"

Artista del mes: Videojocs

dilluns, 8 de juny de 2009

No, "Videojocs" no és el nom de l'artista ni del grup però com que a la reduïda llista d'aquest mes tots les peces musicals pertanyen a bandes sonores de videojocs he decicidit triar aquest nom que és amb el que s'anomena la carpeta del meu MP 4 en que tinc aquests temes.

El principal compositor d'aquestes cançons és Nobuo Uematsu del qual us comento a grosso modo (no penso matar-me com vaig fer el mes passat) la seva biografia i carrera professional.


Uematsu va néixer el 21 de març de 1959 a Kōchi (Japó). Actualment és un dels compositors de bandes sonores de videojocs més famós del món i el seu nom, juntament amb el d'Hironobu Sakaguchi, va lligat a la saga Final Fantasy. Si be des dels 12 anys toca el piano i té un graduat en música per la Kanagawa University va entrar en el món de la composició quan una noia que treballava a Square li va preguntar si acceptaria compondre la música per alguns jocs en que estava treballant, Nobuo va acceptar pensant que només seria un treball temporal però en cap cas no s'imaginà que deixaria de treballar a la botiga de lloguer de música, on va conèixer a aquesta noia, i que podria viure de les composicions que fes per a aquesta companyia.

"Genesis", el primer treball amb les seves composicions, va sortir a la venda al 1985 i va passar sense pena ni glòria però va seguir treballant per Square. Dos anys més tard va conèixer a l'Hironobu Sakaguchi qui li va proposar de participar en un projecte que duia entre mans i que era l'últim videojoc de la companyia a no ser que amb les seves ventes aconseguís treure la companyia de la bancarrota en que es trobava, degut a aquestes circumstàncies el joc s'anomenà Final Fantasy. Va ser un èxit en ventes i actualment és una de les sagues (12 títols principals -en principi entre aquest any i el següent han d'aparéixer al mercat tres títols més- i desenes de secundaris) més famoses i millor considerades dintre del seu genere. Uematsu ha treballat en eles 11 primeres entregues fins que, després de la sortida d'en Sakaguchi de l'empresa, va decidir al 2004 fundar el seu propi estudi de música (Smile Please) i treballà pels nous projectes de Mystwalker; companyia formada pel seu amic Hironobu.

Fora d'Square-Enix formà al 2003 un grup de Rock progressiu anomenat The Black Mages. Aquest grup ja ha tret 3 àlbums amb adaptacions de temes de la saga Final Fantasy. Uematsu s'encarrega de tocar l'orgue.

A continuació passo a comentar cada peça i en cas que tingui lletra us deixo un enllaç a algun vídeo amb la lletra traduïda. Comencem amb l'únic tema que tinc de Tomohito Nishiura.

Time is charging (no té la lletra però pertany als crèdits quan se sent la cançó en el joc fent un repàs a tot al que has viscut):

Potser la millor virtut que té és que es deixa escoltar molt bé, si bé la música no és res de l'altre món i la veu no és la millor del món la combinació m'agrada.

Suteki da ne (el vídeo no és de la versió orquestral però em sembla que és el que té la millor traducció tot i ser la menys comuna):

Sincerament és una cançó que m'encanta, em té el cor robat. Fa temps ja vaig fer una entrada sobre ella en la qual mostrava (vídeo subtitulat al castellà) els moments previs a la cançó i els posteriors perquè s'entengui el context en que sona així com la versió espanyola cantada per Charm.

To Zanarkand:

Preciosa melodia que la puc escoltar un cop i un altre sense arribar a cansar-me. Personalment una de les millors composicions d'en Uematsu.

Eyes on me (Avís: el vídeo subtitulat mostra el final de Final Fantasy VIII):

El primer cop que la vaig escoltar (de la mateixa manera que amb l'anterior) no vaig entendre la lletra però només amb la veu i la melodia ja n'hi va haver prou perquè m'encantés de mala manera. Preciosa.

Kiss me good-bye:

El primer cop que la vaig escoltar no em va agradar gaire però a mida que l'he escoltada m'ha anat agradant més. Tot i que la melodia i la veu m'agraden considero que n'hi ha de molt millors. Curiosament és l'única cançó d'aquesta selecció que no l'he escoltat en el seu context.

Song of Prayer (l'enllaç porta a un article molt bo sobre la seva traducció):

Una cançó que em relaxa molt i em dóna pau si bé aquesta versió (Bahamut) és la més aguda i potser un xic massa. La duració original és la meitat que aquesta però per mi aquesta durada és millor.

Small Recollections:

Molt relaxant i de molt bon escoltar tot i que és millor escoltar en el seu context d'algun dels relats de Mil años de sueños.

Parting Forever:

Alegria per tothom, melodia lenta amb una part vocal esplèndida que fa que valgui la pena escoltar.


MusicPlaylistRingtones
Create a MySpace Playlist at MixPod.com



Si algú es pregunta perquè he triat per aquest mes aquesta selecció potser li farà gràcia saber que hi hagut un parell de motius: al juny es celebra l'E3 (el festival de videojocs més important del planeta i on s'acostumen a presentar les novetats més important de les companyies així com noves consoles) i sortiran a la venta dos videojocs que acabaré probant-los i/o comprant-los.

Una simple acció

dimecres, 27 de maig de 2009

[Avís: l'entrada conté set videos però la duració total no arriba als 8 minuts.]

Tres amics estan esmorzant a l'hora del pati quan de sobte un d'ells vol saber si és l'únic que ha experimentat una curiosa sensació més enllà de la lògica.



La conversa ha acabat (el video l'he tallat un o dos segons abans d'hora però la resposta és pot llegir) però ens trobem amb una sorpresa presentada per un adult.



Com que no és segur que la policia compleixi amb la seva feina el millor és sortir un mateix i buscar respostes i impartir justícia, no?



És normal buscar les respostes als dubtes però si són sobre una persona potser cap conegut (per més pròxim que sigui) pugui respondre-ho, al cap i a la fi la ment és molt complexe i el món dels pensaments no sempre es comparteix.




Vet aquí la paraula clau: Shigofumi. L'element fantàstic d'aquesta sèrie i el nom de l'anime del qual he extret aquests fragments.



Però tota història té un final i al cap i a la fi la vida és tan gran i ofereix un ventall de possibilitats tan gran que hom sempre acaba escollint-ne una encara que sigui no fer res.



Encara que sembli mentida fa molts mesos que tenia pensat fer-la, de fet, el primer esborrany que tinc és del 16 de març tot i que deu dies després, quan anava a tallar els fragments del video vaig rebre una trucada similar però no era cap suïcidi. Us deixo amb un text que vaig escriure un dia al movil ( malgrat que avui l'allargo una mica) i que dóna sentit a aquesta entrada.

Una vegada més li ha tornat a venir al cap aquell pensament i de nou la vista s’ha clavat en aquell punt fins que el soroll del metro entrant a l’estació l’ha tret del seu ensimismament. Per un moment s’ha vist tirant-se a la via mentre el metro sortia del túnel. No recorda quants mesos fa des que li va venir aquest pensament al cap per primera vegada. No sap explicar-se perquè li ve ni perquè es veu saltant, com el primer vagó impacte amb el seu cos que vola endavant esperant el xoc amb el metro que surt del túnel.



Un pensament... una decisió... una acció...

Divagacions d'un perdut

dimarts, 19 de maig de 2009

Temps que passa sense que te n'adonis.
Errors que comets i els allargues enmig de la foscor.
Records que no aconsegueixes oblidar tot i que potser no ho pretens.
Passat que t'ha fet qui ets.
Gent que t'han deixat enrere per qüestions de caducitat o vés a saber per què.
Persones que els has enviat un bitllet (sense retorn?) al teu passat.
Amics que es resisteixen a sortir del teu present.
Dubtes i pors que t'afebleixen i et condueixen a la foscor.
Llum que veus quan estàs a punt de fotre't un bon cop, sempre hi quan no t'avancis a ella.
Falta de control i d'instruccions.
Pensaments que dirigeixen els teus actes i en conseqüència la teva vida.
Malgastament de les possesions (tangibles o no) que hom té.
Temps perdut, esforç en va.
Futur blanc, pinzell sec i sense color.

Tema: Find your way
Artista: Nobuo Uematsu
Àlbum: Final Fantasy VIII Original Soundtrack



Porto unes quantes setmanes no massa bones i no sé ben bé que estic fent amb la vida ni que pretenc. Segurament estaré uns quants dies (tu: Oh! quina novetat!!) sense escriure i qui sap què escriure. La veritat és que tinc una idea però hauria de madurar una mica.

Alliberament

dimarts, 12 de maig de 2009

Fa dies que penso actualitzar el bloc (la veritat és que el tinc una mica abandonat com tantes altres coses) i d'avui no passa. El text que us deixo el vaig escriure fa uns quants dies sota la inspiració de la ràbia i crec que és el més dur que mai he escrit.

Agafa les seves coses i surt de casa. Tot just arribar al replà es troba amb un veí que el saluda sense prestar-hi atenció però un cop ja l’ha deixat enrere, dins l’ascensor, s’adona de que duia aquell noi i se li obra la boca en una expressió d’incredulitat contrastada per l’horror que mostren els seus ulls.

El xicot comença a avançar pel carrer i es topa amb tot de gent que no coneix i que li passa pel seu costat com si es tractés d’algú normal però unes poques persones es queden horroritzades en veure’l. Vist que ningú li presta atenció i fart d’aquesta monotonia diària de l’anar i venir pel carrer amb presses i l’estrés de la ciutat que afecta a qualsevol habitant sobre el qual recau la seva mirada. Aixeca la mà dreta enlaire i amb el simple moviment d’un dit provoca un fort soroll que silencia a tothom per després iniciar-se un autèntic caos públic. “Un tret?!”, “Han disparat!!”, “Aquell noi porta una pistola”, “Déu meu! Hi ha un boig pel carrer!!” i tants altres comentaris provocats pel simple fet que aquell xaval duia una arma de foc a la mà i l’acabava d’utilitzar apuntant al cel; sense ferir a cap vianant. Un cop passat l’aldarull el carrer queda buit fruit de la pressa que tenia la gent per posar el màxim de distància possible entre aquell jove i els seus propis cossos. Sense res més a fer segueix pel carrer fins a arribar a la primera cruïlla, per la qual tomba per anar a quedar a un dels carrers principals de la ciutat en plena hora punta. Aquest cop no s’hi mira tant i dispara al davant recreant la mateixa escena sinó fos per la mort d’un pobre home que passava per allà. Però no només efectua un únic tret sinó que en fa uns quants més mentre avança carrer avall rodejat de la por i el caos que ha provocat l’agradable soroll de l’arma i l’innocent so d’un cos sense vida en caure al terra.

Quasi tothom es pensa que està boig i que no va a cap lloc en concret. Res més lluny de la realitat: es dirigeix on ha quedat. De camí se li acaben les bales però com que ja s’ho esperava tira l’arma a la primera parella que veu deixant un cor trencat i un cap obert pel darrere. Llavors va obrir la motxilla i va treure una pota d’una cadira i la va agafar a mode de porra i va començar a llançar-se damunt dels desafortunats transeünts o bé fotent cops a tort i a dret sense mirar qui podia ser golpejat per l’eina.

- Què és aquest guirigall?
- No ho sé però en deu passar alguna de grossa.
- Siguent aquest el carrer per on ha de venir i amb la sort que té segur que està al mig del sarau.
- Sí, segur!
- Ei! No és aquell que ve per allà?
- Qui?
- Allà darrere d’aquell grup de dones que corren cames ajudeu-me.
- Sí, si que l’és, però...
- Mira ja ve cap aquí, ja ens ha vist.
- Ha vingut força d’hora només porta mitja hora de retard.
- Però... què collons?! Què porta a la mà?

Abans que ningú pogués respondre un objecte volador no identificat va passar rosant el cap d’un d’ells. Tots es van girar per veure que era allò sense acabar de creure que el seu amic els hagués llançat alguna cosa però les seves cares van esdevenir el reflex de la por més incrèdula. Els havia llançat... la pota d’una cadira!! Cap d’ells no s’havia adonat que havia continuat avançant cap a ells i que ja quasi el tenien a sobre. I sense pensar-s’ho gaire va saltar cap a una de les noies i amb una altra pota a la mà va endossar-li un bon cop al braç i va començar a riure com un boig perturbat que ha perdut totalment el seny.
- Ja us ho vaig dir: “el dia que tregui tot el que porti dintre sabreu qui sóc jo”. Doncs aquí ho teniu: el dia que tregui tot EL QUE PORTO DINTRE... ÉS AVUI!!!!

Tema: Homicidi
Grup: Sopa de Cabra
Àlbum: Somnis de carrer



Sortirà aquesta nit
torna a sentir la necessitat
de cometre l'acte sepulcral.

Quan el dia i la calor
desapareixen al seu llit
és quan mata per sentir, homicidi !!
terrible i agradable solució
jo no sé com pot ser
que porti a dins el teu sagrat món.

Homicidi, homicidi

El seu únic desig
ell sap que tu no l'abandonaràs
el seu amic homicidi.

De nit proseguiran junts i endavant
seguint iguals camins
sentint el mateix plaer per matar.

Sortirà aquesta nit
i matarà sense raó
no deixa de ser una solució
que porti a dins el teu sagrat món!

Homicidi, homicidi !!

"S’ha alliberat. De la manera més salvatge, però s’ha alliberat."
(El Profe, Teatre eSseLa)

Artista del mes: Lax'n'Busto

diumenge, 3 de maig de 2009

Avís: L'entrada m'ha quedat molt llarga però principalment és per la biografia i les imatges de la discografia. La selecció així com els comentaris de les cançons estan al final de l'entrada.

Fa dos mesos que pensava començar aquesta secció mensual però per un motiu o altre se m'acabava fent mitjans de mes. Cada mes presentaré algun grup (biografia, discografia i alguna curiositat de manera breu) que m'agradi i us deixaré amb una selecció de cançons marcant-vos una frase que em cridi l'atenció de cadascuna i jo o algú que li demani farà un comentari de cada cançó. Sense més dilatacions -tot i que suposo que ja els coneixereu- us presento: Lax'n'Busto.

D'esquerra a dreta: Jimmy Pinyol (bateria i cors), Salva Racero Alberch (veu), Eduard Font (teclista), Jesús Rovira (baix i cors), Cristian G. Montenegro (guitarra) i Pemi Rovirosa (guitarra i cors).

El grup es forma el 1986 (exactament el 30 d'agost van fer el primer concert) en el Vendrell però fins l'any següent no comencen a actuar i gràcies a guanyar el concurs Rockacció 88 poden gravar la cara A d'un LP que surt a la venta l'any següent sota el nom de "Vas de punt?... o què!!!" i que conta com a tema de presentació "Tinc fam de tu" que és guardonat amb el Premi Nacional al millor videograma creat per encàrrec.

A principis dels 90's adquireixen una gran popularitat, en part per la polèmica sorgida arran de la denúncia que els hi posa la Carme Flavià (antiga professora d'alguns dels membres del grup) per calúmnies perquè una de les cançons porta el seu nom i -per deixar clar que tracta d'ella- se l'anomena directament i se li fa una descripció no gaire afavoridora. Aquesta popularitat els facilita fitxar per la discogràfica DiscMedi i treure al 1991 el seu segon LP de títol homònim al del grup i que té com a tema principal Miami Beach. L'any següent surt una reedició del seu primer LP però sense el tema "Carme Flavià" (prohibit per ordre judicial) i publiquen un maxisingle "Inurted" i la banda sonora per la sèrie "De Què Vas?" de TV3.

Durant la resta de la dècada van traient diversos àlbums però no tornen aixecar cap polèmica com la del primer LP. Els àlbums que publiquen són: "Qui ets tu?" (1993), "La caixa que puja i baixa" (1995), "Lax'n'Busto a l'Auditori" (disc recopil·latori gravat al 1996 en la inauguració de l'auditori Pau Casals del Vendrell però en format acústic)i Sí (1998)que obre un ventall de sonoritats i conceptes tots ells amb DiscMedi.

El següent treball el publiquen l'any 2000 sota el títol "Llença't". Es tracta d'un treball que mostra el seu so guitarrer clàssic però alhora una personalitat més definida, un so més referencial i personal i unes lletres directes i sensibles. Durant el 2002 al llarg de la gira Elèctric Tour presenten al públic peces del seu pròxim treball "Morfina". En el 2003 surt a la venta el que amb el temps seria l'últim treball original de la primera part -personalment de la segona- que segons el mateix grup: "Volíem un disc que aprofundís en la línia del Llença't amb ritmes potents, canyero, efectista... [...] el cas es que ens ha sortit un disc més poètic, romàntic i sentimental que cap altre... [...]Morfina parla dels sentiments, parla de passions, parla de por i de nostàlgia i, perquè no, també parla en broma."

El 2004 (divuit anys després de recórrer els escenaris de Catalunya, Balears, País Valencià però també de la Catalunya Nord, França, Galícia i Astúries) van decidir enregistrar el seu primer àlbum (CD i DVD) que reflectís la potència del seu directe i com que ja havien acabat el seu contracte amb DiscMedi van aprofitar per crear la seva pròpia discogràfica (LNB Música) per autoeditar-se els treballs però amb la coproducció de Música Global Discogràfica. Aquest segon recopil·latori, titulat "Amb tu", es va gravar al llarg de l'any i està compost per les seves cançons més conegudes més una de nova anomenada "M'acompanyaràs".

Sempre hi ha hagut el rumor de la seva separació però si algun any va sonar especialment va ser el 2005 quan estaven a punt de celebrar les dues dècades de vida i van decidir publicar un nou àlbum titulat "Grans èxits" que com dóna a entendre el títol es tracta d'un extens recopil·latori de tota la seva trajectòria però que ve després d'un altre recopil·latori. En aquesta ocasió el treball consta d'un DualDisc (el CD conté 14 caçons i el DVD els seus 16 videoclips i el reportatge Lax'n'report fet per Televisió de Catalunya en el 2002)i un CD amb 18 temes no tant coneguts però que ajuda a conèixer-los millors.

El 2006 es podria dir que va ser un any tranquil en que van celebrar els 20 anys dalt dels escenaris i que va tenir el 20 d'octubre un fi de gira sorprenent amb l'anunci que va fer en Pemi Fortuny de que deixava el grup per anar-se'n a Sierra Leone per desenvolupar un projecte solidari com a cooperant. Sis dies després d'aquest fet la banda anuncia a en Salva R. Alberch, actor de Dagoll Dagom, com a nova veu del grup.

Entre el gener i el febrer del 2007 se'n van a Radiostar Studios de la Sylvia Massy a Califòrnia per enregistrar el seu nou treball que es titula RELax en referència que continuen sent Lax'n'Busto malgrat el canvi de cantant. L'àlbum sortí a la venta el 20 de març en format de CD més un DVD amb un reportatge de la seva estada a Califòrnia i la gravació del disc. L'àlbum va ser publicat ben acceptat pel públic i en Salva va rebre el favor del públic que per alguns fans ho fa millor que en Pemi. En aquesta gira van arribar a tocar a Santiago de Xile, a Frankfurt i al País Basc on van adaptar 4 temes d'aquest àlbum a l'èuscar.

L'últim treball del grup "Objectiu: La Lluna" ha tornat a contar amb la producció de la Sylvia Massy que aquest cop ha anat a la Casa Murada (l'estudi de gravació que té en Jesús Rovira) al Penedès. Des del passat 27 d'octubre que es pot trobar a les botigues de música el seu 11è disc.

Fins ara només he dit la història formal i avorrida sense cap anècdota (el tema de la Carme Flavià pot ser considerat com a tal però s'ha d'esmentar per força) és hora de que us n'expliqui algunes:

  • El nom del grup prové d'un laxant.
  • En Pemi tenia el costum d'enfilar-se als altaveus o algun altre lloc alt i saltar. Un cop pujant pujant va arribar a "escalar" un edifici fins a un tercer pis.
  • No tots els membres del grup van conèixer a la Carme Flavià. I quan el seu tema era il·legal que el cantessin el van tocar en una actuació d'una escola en que precisament hi treballava aquella professora.
  • Quan van enregistrar el tema de "Llença't" un home de l'estudi els va preguntar si era un tema publicitari per la Fanta perquè entenia que al principi deien el nom d'aquesta marca. Actualment els fans no saben què és el que diuen al començament.
  • En Salva va renunciar a participar en la gira europea del musical Mar i Cel de la companyia Dagoll Dagom per unir-se al grup.
  • El grup més d'un cop ha buscat per Internet les partitures de les seves cançons.
  • Un cop en Pemi Rovirosa (guitarra) va fer dues hores tard a un concert perquè es va quedar sense gasolina.
  • Un any en una gira de concerts que organitzava TVE van haver de tocar davant de quatre persones (es creu que pagades) quan de sobte un grup d'estudiants catalans que visitaven els estudis televisius van irrompre a la sala on estaven tocant just en el moment que sonava "Llença't" o "Miami beach".

Després d'aquest totxo de biografia que us he escrit (si heu estat capaços de llegir-vos-la sencera i encara en voleu saber més podeu consultar la seva biografia oficial: "De Watt a Watt") i comentar-vos algunes anècdotes us deixo amb la seva discografia
on trobareu marcats en negre els temes que entren en la meva selecció i en negreta els que tenen videoclip. Us aviso que hi ha temes com "Vas tot sol", "Els teus ulls pregons", "Aquesta nit", "El pintor visionari", "Més roig" i d'altres que per diversos motius que desconec en aquests moments no els porto en el meu MP4 i que potser els posaré en una altra entrada bastant més endavant, si veig que us han agradat. Els comentaris de les cançons són personals i per tant subjectius a més no poder.

Vas de punt?... o què!!!

1. Tinc fam de tu
2. Quan vindràs
3. Passejant per l'habitació.
4. Quatre cates
5. Nena
6. És el que hi ha
7. No sé pas com
8. Mai diguis mai a un mai
9. Fes un glop







Lax'n'Busto:

1. Miami beach
2. Cel del nord
3. Cançó del Friscu
4. Sola "the blues"
5. Però saps tu què...
6. Toc de plor
7. Però mai tu
8. Pagès








Inurted:

1. Per què ser gran?
2. Toca'm els ous Maria
3. Should I stay or should I go!













Qui ets tu?:

1. Més que la meva sang
2. Han trucat
3. Més roig
4. De vegades
5. Les nits al Liceu
6. L'ocell
7. Meditacions guitarrístiques
8. Qui ets tu?
9. La mosca
10. Faran de tu un heroi
11. Pensant en tornar a casa
12. Quan és fosc
13. Toca'm els ous Maria. (remix)



La caixa que puja i baixa:

1. Tu ets la llum
2. Rock and Roll
3. Ella i el seu fill
4. El diable
5. El pintor visionari
6. Deia (el pagès II)
7. El gat
8.Corre, no t'agafin
9. Johny "el melenes"
10. Isaac
11. Nen surt al carrer
12. No vaig triar




A l'auditori:

1. Amor fosc
2. Vull pau
3. Més que la meva sang
4. Ella i el seu fill
5. Ens veurem aviat
6. Harder than your Husband (Frank Zappa)
7. Les nits del Liceu
8. No sé pas com
9. Quan es fa fosc
10. El pintor visionari
11. Han trucat
12. Cançó del Friscu
13. Sola
14. Ni un duro
15. Miami beach
16. Tinc fam de tu
17. Nen surt al carrer
18. And your bird can sing

Sí:

1. La meva terra és el mar
2. Dolça és la sal
3. Clau de no
4. Cada cop
5. Poder tocar-te
6. Sota el cel rogent
7. No és l'hora de marxar
8. El que hi ha dins teu
9. Tu
10. Els teus ulls pregons
11. Emiliano Zapata
12. Umba Parumba
13. Blau



Llença't:

1. Llença't
2. Trepitja fort
3. Mai diguis mai a un mai
4. Amb tu
5. No ho sé
6. Una altra vegada
7. Mai més
8. Instant fugaç
9. Sense cobertura
10. Aquesta nit
11. Obsessionat
12. Apareix-te a casa meva




Morfina:

1. Si te'n vas
2. Júlia
3. Ara
4. Per una copa
5. Inevitable relació
6. És per tu
7. La porta dels somnis
8. Com podria
9. Vas tot sol
10. Incomunicació
11. Bogeria
12. Fum




Amb tu:

CD
1. Mai diguis mai a un mai
2. Trepitja fort
3. Més que la meva sang
4. La meva terra és el mar
5. Júlia
6. Llençat'
7. Pagés
8. M'acompanyaràs
9. Toc de plor
10. Amb tu
11. Cada cop
12. Una altra vegada
13. Toca'm els ous Maria
14. Miami beach
15. Ara
16. Les nits del Liceu
17. Per una copa
18. Tinc fam de tu

DVD

1. Però mai tu
2. Mai diguis mai a un mai
3. Més que la meva sang
4. Trepitja fort
5. Mai més
6. És per tu
7. Una altra vegada
8. Llençat'
9. Qui ets tu
10. Júlia
11. M'acompanyaràs
12. La meva terra és el mar
13. Emiliano Zapata
14. Les nits del Liceu
15. Amb tu
16. Toca'm els ous Maria
17. Ara
18. Apareix-te a casa meva
19. Miami beach
20. Per una copa
21. Tinc fam de tu

Grans èxits:

CD1

1. Tinc fam de tu
2. Mai diguis mai a un mai (versió Llença't)
3. Miami beach
4. El Pagés
5. Més que la meva sang
6. Les nits del Liceu
7. Tu ets la llum
8. No vaig triar
9. La meva terra és el mar
10. Emiliano Zapata
11. Llençat'
12. Trepitja fort
13. Ara
14. Per una copa

CD2

1. Nena
2. Toc de plor
3. Cel del nord
4. Faran de tu un heroi
5. Han trucat
6. Toca'm els ous Maria (versió Qui ets tu? remesclada de l'Inurted)
7. Pintor visionari
8. Ella i el seu fill
9. Johnny el melenes
10. Nen surt al carrer (versió acústica de l'Auditori)
11. No sé pas com (versió acústica de l'Auditori)
12. Dolça és la sal
13. Cada cop
14. Una altra vegada
15. Amb tu
16. És per tu
17. Vas tot sol
18. Fum

Relax:

1. Perdut
2. Blues del diumenge
3. Si tu vols
4. La Terra
5. No és massa tard
6. Abraça'm
7. Per tu, mare
8. Ara o mai
9. Veig, sento i penso
10. Més enllà
11. En tu jo sóc etern
12. He somiat



Objectiu: la Lluna:

1. Intuïció
2. Sense sentit
3.Que boig el món
4. Començar
5. Amnèsia
6. Presoner
7. Fish in the water
8. Tens el que tens
9. Com gat i gos
10. Gris
11. Tornarem
12. Temps al temps




La meva terra és el mar: "Sota l´aigua no hi ha peles ni banderes ni nacions"

El solo previ al "dóna'm força per cridar" el trobo bastant relaxant però el que més m'agrada de la cançó és la música i alguns fragments com el de les absències que hi ha sota el mar.

Llença't: "Llença´t, cada instant és únic no es repetirà"

Per quan estàs deprimit i no tens ganes de fer res l'energia d'aquesta cançó et fa venir ganes d'actuar de llençar-se ja que com diu la tornada "cada instant és únic no es repetirà" aleshores és millor que no el malgastem. Què enteneu que diuen els cors al principi? A mi em sembla que diuen "la banda".

Més que la meva sang: "Si tu vols i jo vull no has de fer-me patir, no ho deixem refredar"

Què és el que més m'agrada? Diria que la música i la sonoritat de la lletra amb la veu d'en Pemi. Atípica cançó d'amor que no es pot titllar de cursi, empalagosa o lenta.

Si te'n vas: "el que sents no ho sap ningú de vegades ni ho saps tu"

Hi ha coses que un no sap i sovint el millor es prendre decisions i actuar. No és una de les millors cançons del grup però per mi és una gran cançó en tots els aspectes. Per cert, si te'n vas del bloc (segur que no et quedaràs tot el dia aquí) podries dir que et sembla el grup i/o la selecció que he fet ;)

Blues del diumenge: "Reposen les neurones del bonic ball d'ahir"

Sincerament no sé què és el que m'agrada d'aquesta cançó però el que conta és que m'agradi, no?

Dolça és la sal: "podria dir mil coses que no foren veritat"

Com és pot parlar d'una filla petita sinó és amb tendresa? Sincerament quan "estic amb tu m'ho canvies tot" et preocupes tant per ella i aquest tema ho diu molt clarament.

Sense sentit: "Sense sentit ens busquem en somnis paral·lels que es troben al fi"

El primer cop que la vaig escoltar em va enamorar el ritme i la música, deixant a banda que la veu d'en Salva queda molt bé. Quan l'escolto l'haig de cantar i a vegades em ve al cap sense cap motiu en concret, vaja sense sentit.

Trepitja fort: "A tu, petit vailet, t'ensenyaré més del que he après"

Acabes de tenir el teu primer fill com reaccionaries, què li voldries ensenyar, com voldries que li anés la vida, què voldries que fos de gran. El millor és el que diu la cançó: ensenyar-li més del que has après, que cavalqui la vida i que sigui tot allò que vulgui ser.

Clau de no: "doncs la veritat resulta al sumar totes les mentides"

Existeix la veritat? Com ha de ser un bon català? No sé vosaltres però a mi m'encanta aquesta absurditat tot i que té una frase molt bona: "tens tot el que sents".

Si tu vols: "Es tan senzill llegir el llibre fins aquí"

Una de les millors cançons de Relax. M'encanta la lletra que m'he arribat a identificar força amb diverses parts, de fet ha estat la cançó que més m'ha costat decidir-me per un fragment. "tu el teu camí, has de seguir perquè és així", "voldria jo, un fort cop al cap per despertar i no recordar res de res", " Tant de bo un llamp esborrés per on he passat", "Perquè ara no sé el que haig de fer. Potser el millor és no dir-te mai res" i potser millor que pari abans no escrigui tota la lletra.
A part de la lletra, la sonoritat també m'encanta.

Començar: "Començar és continuar un final, tard o d'hora arribarà"

M'encanta el solo de piano del començament i com arrenca la veu. El primer cop que vaig escoltar la cançó (en el concert de presentació) em va impactar tant la primera frase que quan es va acabar el concert me la vaig apuntar al mòbil. No sé vosaltres però a mi em sobren força els cors fent "ooooooh" i el fragment de com es van sentir el trobo sublim.

No és massa tard: "Estic tan cansat... però he de tornar a començar"

Quan vaig escoltar per primer cop el compact en escoltar aquesta cançó la meva germana i jo vam coincidir que només per aquest tema havia valgut la pena comprar l'àlbum. Tot perfecte i més perquè em sento identificat amb la lletra, aquest cansament, el saber que una part que estimes de la teva vida ha quedat enrere, les ganes de voler oblidar-ho per viure en pau però malgrat tot plegat saps que has de continuar endavant. Preciosa i amb un final perfecte.

És per tu: "la meva llar és allà on tu hi deixes l´equipatge"

No és un dels seus millors temes però el conjunt m'agrada i és una veritat que quasi sempre un té algú que el fa tirar endavant, que fa que valgui la pena viure i que et fa sentir especial, afortunat.

Ara o mai: "Ara faràs la teva, recte sense distreure't"

El primer cop que la vaig escoltar no em va convèncer l'apartat sonor però ara m'agrada. Potser totes les bufetades que la vida li dóna a un el fan més fort. Només quan coneix el seu contrari ho valora justament. No sé si tot el passat ha de tornar o no però si passés crec que seria molt trist.

Per una copa: "Un deliri inconscient un enigma sens dubte indecent que acaba al pitjor moment"

D'això... no sé que li trobo però m'agrada força i no serà perquè donaria tot el que tinc per seguir la festa. Ja ho sabeu ens veiem en la "frontera entre el vici i el cel".

Veig, sento i penso: "Farem del camí el nostre millor destí"

M'encanta la melodia d'aquesta i juntament amb "No és massa tard" competeixen violentament per ser la millor cançó de Relax. El temps passa ho canvia tot, fins i tot les relacions, però fa mal quan ja no reconeixes a algú. A vegades estaria bé tornar a començar i aprendre del passat però a vegades no hi ha aquesta opció. Potser m'agrada per la melodia i perquè acostumo a veure, sentir i pensar.

Gris: "M'arrossegaré en aquest sobre temporal"

Lluny d'altres temes aquest m'encanta pel seu pessimisme: "ara estic sol veient la gent passar pel carrer", "ara potser ja no podré tornar a ser jo mateix", "ja no puc més, m'estic cansant d'aquest joc", "no sé perquè però avui es millor no despertar-se", "reclòs en mi" i tants altres fragments que fan que la lletra concordi bastant amb el meu pessimisme. En l'apartat sonor no em sembla res de l'altre món i pel que fa a la veu el mateix, però malgrat tot m'agrada la cançó i el final suau que té el trobo molt encertat per remarcar el pessimisme.

Emiliano Zapata: "que si la lluna per tots és una, també la terra serà per la gent"

Cançó lleugera sobre el revolucionari Emiliano Zapata no és de les millors que tenen però té un no sé què que m'agrada.

Tornarem: "quan sortim d'aquesta tempesta que amaguem rere rostre indiferent"

El començament és boníssim per la veu solemne i el poc acompanyament instrumental que té però quan sona la tornada per segon cop és quan dic podria haver estat un tema preciós. La lletra és bona la música també però és el que ja he dit comença massa bé i no van saber mantenir el nivell.

Blau: "Qui espera desespera però si aguanta, ho pot tenir tot"

Dolça, tranquil·la, amorosa, no cursi, amb una veu diferent (la de d'en Jesús) i de molt bon escoltar. La lletra també és molt maca i la música li queda molt bé.

El diable: "No vull una existència gris lluny de tu i molt lluny d'aquí"

Recordo que el primer cop que la vaig escoltar no em va agradar però el segon cop dius "ei! no està tan malament com em semblava" i a mida que l'escoltes un parell de cops més l'acabaves trobant preciosa tant pel que fa a lletra com a música. Senzillament és una cançó d'amor diferent.

Miami beach: "què carai ens passa amb tot el que tenim"

Canya dura i res més a dir. Dels tres primers àlbums la millor cançó amb diferència i un dels icones del grup. Bona música, bona lletra i bona veu.

Fum: "Espai que és sols inspiració per a poetes de ciència ficció"

Preciosa cançó per l'ambientació que té: tant la música com la veu et donen una sensació etèria com el fum a part de la lletra que és preciosa.


MusicPlaylistRingtones
Create a MySpace Playlist at MixPod.com