A baix a mar

dilluns, 28 de juliol de 2008

Sap que la caga, però no ho pot evitar. Un cop més ha tornat al lloc on tot va començar, el problema és que aquest lloc no és físic i, per tant, no hi pot anar. No, podria desplaçar-se al segon lloc on es van conèixer, que sí s’hi pot arribar, però no ho fa perquè no l’omple, no és seu, no és tranquil, ni l’ajuda a pensar ni li ofereix la possibilitat de perdre’s en ell mateix. No, allà hi ha massa gent, és massa cèntric, massa públic. Enlloc d’anar-hi es dirigeix cap al mar. No té cap record que els vinculi allà, a no ser que comenci a pensar (uns pocs segons) i la seva ment recargolada i malalta pugui crear una connexió. S’acosta a la platja, però no hi està, només vol observar la sorra, el mar, l’horitzó, el cel, etc. Allà pot aïllar-se tot i la gent que hi ha.

Li costa acceptar-ho, perquè no té cap raó que li faci entendre el que va passar, no demana tant (o potser sí?) només què va passar perquè aquella relació acabés com va acabar. Accepta que és responsable d’aquella mort però no entén, no sap, quines van ser les circumstàncies que van conduir-lo a actuar com va actuar i a obligar-la a que li clavés aquell punyal que encara el fereix.

Segueix caminant, contemplant el mar, submergit en els seus propis pensaments, la música que escolta li arriba des de molt lluny, com si travessés moltes dimensions fins a arribar a les seves orelles, quan en realitat, només ha de creuar els timpans. Presoner dels seus pensaments, les seves cabòries, les seves paranoies, la seva malaltia, la seva bogeria, la seva obsessió que, tot i ferida de mort, es nega a abandonar el reialme dels vius i deixar-li la pau que tant anhela.

Continua pensant en ella, en els moments que van compartir, en la seva vida, en el futur que pot tenir, en com ha malgastat el darrer any i com no aprofita prou el present com per poder fotre els cops que facin falta per acabar d’una vegada per totes amb l’obsessió. Però no, no abandona el mal costum de pensar-hi quan no té res millor a fer, quan totes les seves distraccions les ha arraconat, quan no està amb els amics i col•legues. En el fons li agrada pensar, turmentar-se amb el seu passat, amb el que hauria d’haver fet i amb el que és millor que faci d’ara endavant; oblidar-la i seguir amb la vida, amb els amics, la família, els estudis i, en general, tot el que forma la vida d’un jove del segle vint-i-u.

Aquest cop ha pres una decisió, no sap si és apropiada o no, però no té res a perdre i, en canvi, alguna cosa (força) a guanyar. Sí, li tornarà a escriure per dir-li el que sent que ha de dir: deixar les coses clares des de la perspectiva del pas del temps i esbrinar si la carta serà un punt i seguit o un punt i final.
_____________________________________________________

Volia publicar aquesta història ahir (27) però com de costum faig tard.

Tema: To Zanarkand
Compositor: Nobuo Uematsu
Àlbum: Final Fantasy X Original Soundtrack


Potser perquè la música forma part de la meva vida em costa publicar una entrada sense posar-hi alguna cançó. Com que aquest cop es tracta d'una història poso una peça musical sense lletra perquè dóna com més ambient o serveix per complementar-la.

El futur

dissabte, 26 de juliol de 2008

Podem parlar de moltes coses que no coneixem però cap d’elles és tant normal i certa com el futur. Tothom té el seu futur, cadascú un de propi i diferent del d’un altre, però, ningú sap com serà.

Dos professors d’història (un de l’institut i un de la universitat) em van dir un cop que la història serveix per conèixer el passat i que això permet que l’historiador, com si estigués situat al cim del Present, pugui entreveure el futur de la societat ja que hi ha una sèrie de fets que es van succeint al llarg de la història i que donen lloc a uns successos que també es van repetint. I dic jo, si miro el meu passat podré entreveure el que em prepara el futur? Sé que la resposta és un no rotund perquè el futur el vaig fent dia a dia amb les decisions que prenc ja siguin encertades o no.

Hi ha persones que creuen en el destí i ho entenc. És tranquil•litzador pensar que les coses que et passen tenen un perquè o si més no, que no es podia fer res per evitar-ho perquè ja estava escrit que succeiria. Però, si nosaltres no tinguéssim poder per influir en les nostres vides (no parlo de l’entorn perquè està més que confirmat que sí que hi interferim i no precisament, almenys per mi, de manera positiva), seríem reals? Però la resposta a aquesta pregunta és tota una paranoia que la comentaré un altre dia.

Com deia al començament, tothom té el seu futur desconegut però que està pendent de tot el que fas per anar-se adaptant a la teva persona. Fa uns anys potser pensaves que quan tinguessis l’edat d’ara series diferent, hauries fet alguna cosa que no has fet i ni se’t passa pel cap de fer-la, estudiaries uns estudis que ara no t’interessen, mai perdries el contacte amb gent que actualment no saps ni que fan, etc. Tampoc saps què farà canviar el teu futur però, facis el que facis, procura que et porti a un futur on siguis feliç o si més no del qual et puguis enorgullir de que sigui teu.

Tema: Camins
Grup: Sopa de cabra
Àlbum: Plou i fa sol



Què és la vida sinó una sèrie de camins que anomenem decisions i que ens porten cap a vés a saber on?

Desolació

diumenge, 20 de juliol de 2008

(Si sols escoltar la peça musical de final de missatge et recomano que aquest cop l'escoltis mentre llegeixes)

Camina sense pressa, no té on anar ni ningú que esperi el seu retorn. Segueix avançant i contemplant el paisatge. Davant dels seus ulls s’estén un immens prat que sembla no tenir fi i qui sap si en té. L’herba té un color groguenc que no presagia ni bona salut, ni esperança, ni cap sensació positiva, ans el contrari, sembla que vulgui dir que no queda vida, que la mort i la desolació s’estan convertint en els amos del món sense gaire esforç. I és així.

Ja no recorda l’últim cadàver que ha enterrat, fa masses dies que viatja sol sense trobar cap rastre de vida intel•ligent, tot i que d’animal o vegetal no es pot dir que n’hagi trobat en bon estat. Els arbres nuus abaixen els braços com si volguessin tapar el seu cos de la vista de la mort i la putrefacció potser per vergonya, potser per por o potser, simplement, perquè sense saber-ho s’aferren a la vida. Els ocells que abans omplien tot el territori amb els seus cants harmònics, bells, alegres i vius s’han extingit potser per falta del seu amic Vent que els transportava i els feia arribar allà on volgués o potser per falta d’herbes o fruits rics en vitamines i demés substàncies que necessitaven per sobreviure. Qui sap quan van trigar a desaparèixer ni com va anar l’assumpte o si eren conscients del que els passava o no van tenir temps de veure que la mort se’ls tirava a sobre. Res d’això té importància al costat de la fi de la vida o, més ben dit, d’una immensa part de la vida ja que el nan no vol creure que és l’únic supervivent del món. No, no ho vol creure, massa responsabilitat per a ell però sobretot, per damunt de tot, massa desolació i soledat.

Li agradaria saber com és que està viu però no ho pot recordar, tant és l’esforç i les ganes que posi en fer memòria que no aconsegueix trobar els records que li puguin respondre a la pregunta de per què està viu. L’últim que recorda és que es trobava contemplant una preciosa posta de sol, estava embadalit observant com les tonalitats taronjoses i daurades anaven minvant en lluentor però adoptant una intensitat salvatge que acabaria donant pas a la foscor i al mantell celeste que escamparia les estrelles per tota la seva superfície com les engrunes del pa en el terra. Si ja n’hi ha per sorprendre’s amb aquest joc de llums només cal sumar-hi l’avenc des d’on contemplava aquella gran explanada plena d’arbres, arbustos i com uns esquirols corrien a amagar-se de qui sap què. La suau brisa que bufava li tirava la barba enrere donant-li aquell aspecte que tant li agradava, a més a més de la, sempre agradable, sensació de saber que la seva barba és llarga i forta. No recorda res més, només que al despertar-se estava a baix de tot i que tota la vida que estava contemplant abans havia desaparegut per donar lloc a la desolació que ara contempla i recorre.

Deixa enrere els últims esquelets arbòlics i comença a enfilar el camí que el durà cap a la muntanya on viu el clan del seu estimat cosí. No sap si hi trobarà vida, no sap si l’estan esperant un grapat d’ossos, no sap si hi podrà arribar o allò que ha causat tanta destrucció l’atraparà. Només sap que no pot ser que estigui sol i que mentre visqui seguirà el camí que dictin els seus peus fins que comprovi que l’única vida que queda és la de la mateixa mort.

Tema: Dive into the Heart -Destati-
Compositora: Yoko Shimomura
Àlbum: Kingdom Hearts Original Soundtrack



M'ha fet l'efecte que aquesta peça quedava molt bé amb la història per això la recomanació del principi i la tria d'aquest tema.

La emperatriz de los etereos

dimarts, 15 de juliol de 2008

Si bé l'últim llibre que ha escrit la Laura Gallego (probablement la meva autora preferida) és "Dos velas para el diablo" vull comentar l'anterior treball que ha presentat: "La Emperatriz de los Etéreos".

Després de la publicació de la trilogia "Memorias de Idhún" (saga que la va llençar a l'èxit tot i que, personalment, comença amb un 9,5 o 10 i acaba amb un 8) va dur en secret (vaja sense comentar-ho a la seva web fins que va faltar poc perquè sortís) el seu següent treball que seria un llibre únic i molt personal: el va escriure a mà en unes llibretes!! Ara és quan hauria de dir de què va el llibre i presentar els protagonistes però hi ha un vídeo que he trobat en el You tube (on sinó?) que us ho explicarà molt bé i, a més a més, el dia que es va filmar jo era allà.



Això va ser pel novembre, m'agradaria posar tota la xerrada que va fer la Gallego (que va dir coses molt bones) però no la tinc, per tant us passo unes paraules que me les vaig apuntar perquè crec que són molt bones: "Hay que tener un pie en el aire para soñar y el otro en la tierra para trabajar". Si aneu a la pàgina web del llibre podreu llegir algunes crítiques i el discurs de presentació (dins l'apartat de notícies) que va fer la Maite Carranza


El llibre em va agradar molt (sí, ja sé que és obvi però ho havia de dir) potser perquè es desmarca un xic del seu estil, potser pel moment que estava passant (la qual sempre influeix en l'opinió de qualsevol llibre, pel·lícula, cançó, videojoc) o vés a saber per què. Trobo que en el fons el llibre tracta de la recerca d'un mateix i, per això, vaig trobar que el llibre és molt personal, molt intim. Per si a algú li ha agafat ganes de probar-lo des d'aquí pot llegir el primer capítol tot i que ja saps com comença.

A la tele!

diumenge, 13 de juliol de 2008

Diumenge a la tarda estava tranquil·lament escarxofat en el llit mirant una peli després de força temps sense fer-ho. L'elegida: Transformers, una peli, per a mi, mediocre. Ja sé que no és una peli de super actualitat però això tant és, al igual que la peli, el que dóna peu a aquesta entrada és una trucada que vaig rebre (per un cop que decideixo que tinc temps per veure una peli sencera sense interrupcions) convidant-me a anar al dia següent de públic al plató de "Buenafuente, ha salido un momento" i jo, ignorant de mi, després de parlar sobre hores i com quedem per anar accepto sense haver vist mai cap programa al complet; només alguns fragments via You tube.


Després d'un viatge nerviós per si al final seríem tres o no (mira que avisar-nos que pot venir un més una hora abans de començar grr) i veure que seríem dos els que gaudiríem de l'estada vam arribar a lloc. El primer va ser firmar el document dels drets d'imatges (m'agradaria saber si algun cop algú no l'ha firmat) i de menjar un grandiós entrepà i beure un refresc vam entrar a plató i, sorpresa, ens van col·locar a primera fila just davant del lloc on en Berto faria el monòleg (molt bo) de començament de programa. Però, per què no acompanyar aquestes paraules amb un video? Així doncs, un fragment, no és el millor però si que és especial, del programa:



Un dilluns no té perquè ser un mal dia i per demostar-ho aquest últim dilluns (llàstima que era de vacances) on vaig poder gaudir d'una bona estada a la televisió. Gràcies Tamy per pensar amb mi per anar-hi.

Societat i habitants materialistes?

dissabte, 12 de juliol de 2008

Suposo que ningú em negarà que vivim en una societat materialista en la qual sembla que la cosa més quotidiana i normal és comprar. D'acord que hi ha moltes coses imprescindibles que s'han de comprar i d'altres que no ho són però que ens agraden i si podem les comprem (algú ha dit videojocs o cine?) i no les gaudim com es mereixen perquè al cap i a la fi que les tinguem és el més natural del món.

Som educats per competir, per voler més: més diners, una casa més gran, un cotxe amb més prestacions, unes vacances més lluny, etc. La societat en que vivim està abocada al consum, tot té un preu i allò que vulguis està a la venta. Però anem més enllà,el nostre temps el valorem molt i hi ha coses que, potser, voldríem fer perquè ens semblen que estan bé però com que no ens aporten un benefici directe les deixem per més endavant o per a una altra persona.

Fins aquí sembla que tant la societat com els habitants som materialistes i, al cap i a la fi, això no es pot negar. Però d'altra banda les coses que realment valen no tenen preu: els amics, l'afecte, la família, la pau, el benestar, la superació, el sentir-se satisfet, l'amor, la llibertat, la vida, etc.


Vull creure que qualsevol persona davant la possibilitat que se li complís la primera cosa que desitgés no demanaria algun bé material. Vull creure que encara no ens han idiotitzat prou com per desitjar abans un cotxe o una casa en comptes de pau interior, salut o felicitat. Jo tinc molt clar que el que demanaria no seria material i que és impossible aconseguir-ho a través de la loteria o d'un crèdit.

Tema: Soroll
Grup: Els Pets
ÀLbum: Agost



És curiós que aquest grup, que no és dels meus preferits, em doni tantes cançons per al blog. Aquesta en concret és una crítica a l'ús de cançons conegudes en campanyes publicitàries perquè qualsevol valor sentimental que pugui tenir per tu se'n va en orris.

Una juventud

diumenge, 6 de juliol de 2008

Una juventud és un text que vaig escriure l'any passat per al concurs de Sant Jordi de l'insti però com que juntament amb la fanfic que escrivia (no està acabada i dubto molt que la reprengui) considero que és de lo millor que he escrit (segons la meva modesta opinió) i com que penso penjar alguna que altra història o poema que escrigui he pensat estrenar-me amb Una juventud:

Aún me acuerdo de aquellos años. Era tan joven; un adolescente descubriendo la vida, el amor, el mundo. Con esa mirada negativa, siempre pensando mal y con poca esperanza hacia mi propio futuro y el del resto de seres vivos. Era un inocente que no sabía que la vida no es negra; es una escalera de grises que nunca se mantiene suficiente tiempo en el blanco.

La experiencia me ha enseñado que el pesimista, aquél que conoce realmente el mundo en que vive, tiene que tener fe, esperanza y ser un poco optimista para tener una vida. Al recordar todo lo que no hice veo claro lo que sí hice; nada. Me entristece pensar todo lo que me negué sin probarlo: aquella chica que me gustaba que nunca le llegué a decir que me atraía, lo buena que estaba, o aquella vez que no hice aquél viaje con mis camaradas por falta de ilusión. Sí, ahora, desde la objetividad y sabiduría que me ha dado el tiempo, veo claro que uno tiene que lanzarse a no ser que quiera tener una vida por vivir, como la hoja en blanco que espera que alguien escriba una historia en ella o la decore con ese dibujo que no se atreve a pintar.

Mi niñez, aquellos años que uno recuerda con melancolía, cuando el mundo solo era mis amigos, aquellos dibujos animados que tanto me gustaban, mi casa y la guardería, que después sería la escuela. Al recordarla veo las caras de mis primeros compañeros, éramos tan pequeños, tan inocentes, aunque, como es ley de vida, crecimos y nos perdimos en nuestras propias vidas. Qué habrá sido de ellos, les perdí la pista muy pronto, al entrar en la adolescencia.

Esos años que suelen ser locos, los de la adolescencia. Allí uno aprende que esa vida preciosa que tuvo años atrás, siempre que se le permitiera, no es la real; la vida es como el repaso televisivo que se da el último día del año; unos pocos sucesos alegres para romper la monotonía de las desgracias y errores que hace el ser humano. Sí, ahí fue cuando me amisté con el pesimismo, aquél amigo que me acompañó en mis ratos de depresión o cuando el miedo me invitaba a que le acompañara, invitación que no supe rechazar. Recuerdo que entonces me convertí en el que no vive, aquél que por miedo ve sentado la vida pasar diciéndose “y si...” pero sin llegar a convertir esas palabras en realidad por culpa de distintos miedos absurdos.

La madurez, esa interesante época de la vida, en que no sabes cuando empieza y a veces si la llegaste encontrar. Me imagino que aquí uno ya sabe elegir lo que quiere o, como mínimo, es consciente de las consecuencias y esta preparado para asumirlas. Lo más seguro es que uno al llegar, encuentra la paz interior que todo el mundo busca, o en todo caso sus inquietudes son serias y no las chorradas que tenía en la adolescencia y en esa juventud tan parecida a ella pero sin estudios y trabajando todos los días.

He observado que en la vejez uno vuelve a ser como un niño; necesita a los demás para seguir adelante, para que lo cuiden y pueda vivir más. Pero, a diferencia de ellos, su carácter ha cambiado, ha dejado atrás el buen humor solo se queja y refunfuña. Para él el mundo ha cambiado para mal, ahora los jóvenes son maleducados, no respetan nada, no tienen valores; en pocas palabras, son un mal de la sociedad.

Recordando esto veo claro que valgo poco, mi vida no ha sido una vida vivida, ha sido una de esas vidas que te he contado, aquellas que aún con el paso de los años están por estrenar.

Quizás te parece una historia triste, aunque no sabes lo que realmente es triste; todo esto es lo que me contó un muy buen amigo. Esta carta finalizaba diciendo que si la había recibido que me alegrara pues sólo se la había enviado a aquellos que son sus verdaderos amigos y que son importantes para él. Nos daba las gracias por nuestra amistad, los buenos momentos vividos por haberlo querido y nos deseaba lo mejor para esta vida grisácea que ojalá la nuestra sea un arco iris.

Recordar esto siempre me pone triste, ahora mismo un par de lágrimas resbalan por mis mejillas recordándome la diferencia entre él y yo; al día siguiente de enviar esta carta dejó, con veinticinco años, el mundo y con él todos esos momentos de felicidad que estoy seguro le esperaban así como todo aquello que hubiésemos hecho juntos que seguro nos acordaríamos de mayores al pensar en lo buenos que fueron aquellos años.

Títol: Faig saber
Grup: Els Pets
Àlbum: Com anar al cel i tornar



Aquest tema m'agrada força i, si l'escoltes, ja veuràs que comparteix una cosa amb el text, per algun motiu he triat aquesta cançó per acompanyar aquesta entrada.

Por

divendres, 4 de juliol de 2008

Por... un sentiment tan humà i alhora tan gran.



Qui no ha experimentat por en algun moment de la seva vida no pot dir que està viu. Hi ha molts tipus de por: por al futur, al present, a no saber què fer, a equivocar-se, a no ser capaç d'aconseguir-ho, a parlar, a callar, al que digui el del costat, al que pensi la gent, a perdre el que és té, a morir, a fer-se vell, etc.

Aquestes pors personals són molt diverses però tenen el mateix efecte per a tothom: ens incomoden. És curiós pensar en quines pors tenim i alhora pensar que no tothom té les mateixes; el que a mi em fa por a un altre li pot agradar. Sovint aquestes pors ens impedeixen fer coses que voldríem fer però no ens atrevim per por. És llavors quan ens hem de guiar pel que volem i per com som; no hem de deixar que la por ens domini com si fóssim un titella a les seves mans.

Títol: Por
Grup: Els Pets
Àlbum: Sol



L'entrada no m'ha quedat massa bé però el que realment volia dir sobre la por ho diu aquesta preciosa cançó:

Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida.


Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga.

Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina
rossegant-nos per dintre.

Et veig,
el sol s'amaga
entre els teus cabells.

Em sents,
aixeques la mirada i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar que em venen ganes de cridar

res no m'espanta
res no m'espanta
res no m'espanta
res no m'espanta

Por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig
de no ser capaç de somriure
quan dius que m'estimes.


Por... un sentiment tan humà.

Death Note

dimecres, 2 de juliol de 2008

La primera entrada dedicada a un anime és per una serie que ja fa força que vaig veure però que en guardo un record molt bo:


Death Note o "Quader de mort" és una gran serie que basant-se en un quadern que "perd" un shinigami (déu de la mort) relata la vida d'en Ligh Yagami a partir del moment que es troba amb aquest quadern i se li apareix el seu propietari original; en Ryuk, que l'acompanyarà al llarg de la història. Però, què és el Quadern de mort? En poques paraules és un quadern que provoca la mort de qualsevol persona el nom de la qual hagi estat escrit en ell mentre el seu propietari (qui posseeixi el quadern o un fragment) visualitzava el seu rostre.


Et sona interessant? Doncs esperat a saber que en Ligh (el qual es anomenat Kira) decideix utilitzar el Quadern per construir un món sense delinqüència liquidant a tots els criminals. Aquí és quan entra en joc un fet sorprenent; la policia vol capturar en Kira acusant-lo d'assassí en serie. Però com que la policia és molt eficient en L, un misteriós detectiu de prestigi mundial que ha col·laborat molts cops amb l'FBI i ha resolt casos que havien estat donats per impossibles, agafa el comandament de les forces que persegueixen en Kira.


Sense grans mostres de poders fantàstics (exceptuant el Quadern i la presència de Shinigamis tot és realista) i amb dos cervells privilegiats comença un combat intel·lectual entre el detectiu (anomenat L) i en Kira que només el puc qualificat d'excel·lent o sublim. L'únic problema que té la serie és que la primera part és de 10 però l'última (només) és de 8 o 8,5.


Estàs a favor d'en Kira o en contra? Creus que ja ho has vist tot? Creus que l'intel·ligència humana és molt limitada o incomprensible? Prova la serie que està en molts formats diferents: manga, anime japonés subtitulat al castellà (manga: 12 tomos; anime: 37/37 capítols) i anime doblat al castellà (25/37 capítols).


Us deixo amb el primer opening perquè vegeu imatges en moviment de la serie:




A veure si algú s'anima a provar aquesta serie que està molt bé (sobretot el guió i la psicologia dels personatges més importants; no només dels protganistes) i que, tal com em van dir el primer cop que em van parlar d'ella, "és una gran crítica a la pena de mort" ja que al cap i a la fi en Kira creu que és la "justícia" però en canvi la justícia el persegueix per fer una cosa que (en alguns països) ella ordena fer; matar criminals.