Passaran uns anys

dilluns, 29 de setembre de 2008

Surto fora de casa i al tombar cap a la plaça em ve el sol a la cara. Sé que m’estàs esperant -et conec tant!- però continuo caminant, no em veus passar i, malgrat el que pugui semblar, me n'alegro. Et deixo enrere i m’agafo un descans per mirar al meu voltant -sé que no t'imagines fins a quin punt voldria oblidar-ho tot durant un temps, però quant dic "tot" em refereixo a tot: a tu, a tothom, cada lloc què conec, etc.- i, com sempre que em prenc un descans al mig del carrer, vaig mirant fixament els ulls dels qui passen davant meu i no sé per què no veig ningú que estigui content. Com segur que t'imagines -en el cas que sàpigues tot això- començo a pensar -mentre dins el cap una veu horrible em recorda quants cops m'has dit que penso massa i fa que em ressoni la teva veu dient-me per enèsima vegada "les suposicions no et fan anar endavant"- sobre aquests últims temps i el futur que s'obre davant meu i no puc evitar escalfar-me el cap amb mil suposicions i amb una única pregunta: quan de temps estaré fora de casa?

El tren arrenca i no puc evitar repetir-me la gran pregunta: quan tornaré a trepitjar aquests carrers per on he viscut tants moments acompanyat o sol? A mida que el tren guanya velocitat una veueta interior em respon que tot pot ser que passin uns anys i, de la mateixa manera que les rodes del tren no paren de girar un cop i un altre, m'ho repeteix "tot pot ser que passin uns anys".

Mai m'havia imaginat la soledat i la nostàlgia que sent aquell que està tant lluny de casa seva per culpa de la feina. Encara em ressona dins el cap el teu ultimàtum "queda't amb mi, siguem feliços aquí -com si llavors fóssim feliços! Només seguíem una rutina-, no acceptis aquesta feina tant lluny de la meva vida -aquí sí que vas ser sincera "de la teva vida-" i dubto que hagi escollit bé posant tants països entre tu i jo però ara, si tornés enrere, m'hauria d'empassar el meu orgull i reconèixer que no puc començar un camí sol i que depenc de la teva voluntat. No, el que faré es seguir el consell de la cançó que estic escoltant "buscaré sota el cel el sol de l'hivern" al cap i a la fi, aquí no saben el que és la calor. No t'imagines fins a quin punt crida la meva ànima sense saber si sóc aquell que ara té por de seguir un camí que no és el seu però quan s'adoni que sóc aquest, xisclarà de dolor.


Nostàlgia, dolça nostàlgia que m'envaeixes cada cop que al mirar el correu veig una carta teva. No sé com t'ho has fet per aconseguir l'adreça d'on visc ara (bueno... suposo que ho deuries demanar a l'empresa i la bona de la Meri te la va passar) ni com pots ser capaç de continuar escrivint-me i volent saber de mi quan no m'ho mereixo. No sé que em dius a les cartes perquè no he estat capaç d'obrir-ne cap. El temps, aquell que posa a cadascú on es mereix, m'ha ensenyat que aquest no és el lloc on haig d'estar. En realitat, no m'importava la millora professional que significava aquesta feina, només fugia d'una situació que em deia que lo nostre no anava bé i que teníem que fer-hi alguna cosa. Per por de perdre't em vaig allunyar de tu sense saber que no podia fugir del teu cor. Ara que sé això, només puc dir que com a bon covard que sóc -i mira que sempre m'he considerat valent i he menyspreat aquell que creia covard o dèbil- faré tot el possible per estar en el meu lloc i si tot em va bé i encara puc tornaré al teu costat, a casa, si encara m'hi vols, pobre, brut però somrient.




Amb cursiva potser hauria quedat millor però d'aquesta manera m'asseguro que es distingeixi bé el "Passaran uns anys" i el relleno que he creat personalment ;)

Meme de la Felicidad

No fa gaire ja vaig penjar un test aquí i avui ho torno a fer. El que més gràcia em fa d'aquests tests són que sempre s'han fet per mail (o almenys que jo sàpiga, que fa poc que estic pel món dels blogs) i ara que ja no me n'envien al correu els rebo aquí.

Per si algú es pregunta qui m'ha nominat li vull dir (assenyalant amb un dit acusador xd) que la culpable és la Tamy (Equivocaciones varias) però en part també és meva perquè em costa resistir-me als tests.

Les regles són poques i molt senzilles:

- Triar sis petites coses que et facin feliç.
- Posar un enllaç a la persona que t'ha triat.
- Escriure les regles en el teu blog.
- Seleccionar sis persones per a seguir aquest desafiament.

Oi què són molt senzilles? Doncs jo la primera de totes la modificaré. Per què? Molt senzill, considero que la felicitat és una paraula major que només es pot utilitzar en molt poques ocasions ja que costa molt ser feliç a no ser que ho equiparis a estar content. Potser això que dic és una paranoia però és tal com ho veig i per això triaré coses (del present i potser alguna del passat però que em ve fortament al cap) que em fan dir que avui ha estat un bon dia o que val la pena seguir endavant:

1. Una bona conversa al msn. (Sé que em connecto poc al msn però recordo grans moments al msn que em dibuixaven un somriure d'orella a orella per una bona conversa encara que fos normal o sense res d'extraordinari; només cal que hi hagi caliu.)

2. Unes riallades amb els amics mentre fem conya i ens ho passem bé.

3. Una estona de pau i tranquil·litat sense que ningú (ni els meus problemes) em destorbin.

4. Saber que la gent es recorda de mi i/o que compten amb mi alhora de fer plans.

5. Abans d'anar a dormir sortir al balcó i respirar la nit amb l'esperança de veure més d'una estrella i la lluna.

6. Escriure algun text que consideri que m'ha quedat bé. (Això ho faig menys del que voldria perquè com em passa amb quasi tot, no trobo el moment.)

Si recordo bé ara és quan haig d'escollir a sis persones perquè decideixin si volen continuar la noble tasca de fer rular aquest desafiament per aquest món bloguià. Els elegits són:

Éfride de In the curve of the Moon
Tyna de El llibre sense tinta
Natàlia de Millor si plou
Uruki4 de La vida d'un català otaku
Clad de Un món en un segon
Mamba Negra de Sola con mi desesperación II

Com ja sabeu no teniu perquè fer-ho això sí, continueu endavant amb els vostres blogs ;)

PD: Per cert, què vol dir el títol? :$ Vaig beure de la felicitat? :$:$

Avui

dilluns, 22 de setembre de 2008

Avui. Avui és el moment,
ahir era d'hora,
demà serà tard,
però no avui.

Avui és el moment.
El moment de sortir fora,
agafar una embranzida
i arrencar a córrer.

Lluny. Molt lluny,
a l'horitzó,
on viuen els somnis,
els meus somnis.

Qui sap si hi arribaré,
però és igual si avui no és el dia;
hi ha tants avui com dies visqui.

Sé que hi arribaré,
potser no al que penso,
potser a un d'inesperat,
però hi arribaré.

Això sí, avui és el dia,
ahir era d'hora,
demà serà tard,
però no avui.

Naufrag

dijous, 18 de setembre de 2008

Com un naufrag que després de veure la mort, torna a recuperar l'esperança, al veure al lluny una illa, que li proporcionarà la salvació esperada i anhelada, però que no pot arribar-hi perquè de sobte s'enfonsa en la mar per culpa d'una rampa. Just quan tornava a viure, a tornar a estar alegre i content amb el present, ell mateix em clava una bufetada d'aquelles sonores que et deixen clavat al terra. Si fa uns dies una de les espelmes que em guiaven per aquests oceans de tenebres i de dubtes es començava a apagar de manera molt preocupant per a mi, una llum (d'una llanterna) m'il·luminava fent-me a saber que els habitants d'un món, on havia viscut prop de tres anys i moltíssimes hores online i unes quantes en viu, em felicitaven tot i haver perdut el contacte amb ells des de principis d'any de manera total i des de l'estiu passat de manera notòria, m'il·luminava fent-me pensar que potser podria tornar-hi de manera gradual o amb una nova identitat o potser només passar-m'hi de tant en tant per a veure com evolucionava. Però avui, amb un simple* mail (que ja feia quasi una setmana que esperava) l'espelma s'ha apagat i no sé si tornarà a donar llum i si es dóna el cas si il·luminarà tant com ho ha fet durant els últims anys.

Mentre escric aquestes paraules miro l'altre espelma vella que mostra signes de voler apagar-se també i jo (pobre de mi!) no sé que fer per mantenir-la. És realment el final d'una etapa online plena de moments molt bons? De moment ja no hi haurà aquella il·lusió a l'obrir el correu o emoció per llegir un mail.

Amb tota aquesta alegria demà començaré Història de l'Art amb uns professors que no conec, amb uns companys amb els quals no sé com m'aniran les coses i amb una hora i mitja buida a mig matí. Només puc dir una paraula: Alegria!!!



Cançó: Por ti
Grup: El Canto del Loco
Àlbum: Zapatillas

Preciosa cançó "por ti lucharé por todo el cariño que has puesto conmigo por todo tu tiempo por haber querido tenerme contigo" hem d'agraïr tant a aquells amics que sempre t'han fet costat i has pogut comptar amb ells pel que fos "Siempre me has demostrado que eres como un milagro
algo tan especial que siempre me ha arropado". Per tu he lluitat i ara lluitaré per mi perquè m'ho mereixo i ja estic (quasi) preparat per plantar cara al que sigui amb el cap ben alt. Gràcies per tot, ja fot mesos que aquesta cançó l'associo a tu encara que sé que no llegiràs res d'això. Gràcies per...

*Simple; no és la paraula ni de lluny (en un mail es poden dir tantes coses i llegir-ne un, segons de qui sigui, pot ser una quantitat de temps molt ben aprofitat) però quedava bé.

Editat: després de llegir el comentari de la Tamy (sobretot el punt dos ja que l'altre no crec que passi) canvio la foto per una que dubtava de ficar enlloc d'una d'ella. De fet queda millor així.

Motiv-acció!!

dimarts, 16 de setembre de 2008

"Vida és un nom, viure és un verb

La vida… però, sobretot, viure. [...] Podem pensar la vida, podem mirar-la com a espectadors, podem viure amb desesperança, veient-la passar com si no anés amb nosaltres o bé viure de debò prenent el lideratge de la nostra vida. La Vida és un recipient buit, que adquireix el sentit pel qual ha estat fet, si l’omples. Per passar de vida a viure cal aprendre a conjugar-ne el present. Jo faig... jo dic... jo sóc... jo m’arrisco... jo exploro... Només amb l’acció passarem de ser espectadors a ser vers protagonistes. El sentit de la nostra vida es configura amb l’acció, però cal voler-ho fer. L’activació de la voluntat ens permetrà passar del voler al poder."

Extret d'un fulletó de publicitat del programa 2008-2009 de la Fundació Àmbit (Institut per al Creixement Personal) agafat a la uni.



Tema: Junts
Autor: Jofre Bardagí
Àlbum: Jo faig cançons

"No vull seguir mirant la vida des de fora perquè encara em queda temps de jugar aquesta partida que ningú ho farà per mi i he de moure fitxa ja..."

Preciosa cançó que contrasta molt amb "Jo faig cançons", un gran tema que dóna nom a l'àlbum i que senzillament és sublim.

Sorpresa

dissabte, 13 de setembre de 2008

Va entrar a casa com sempre però, just quan anava a tancar la porta, una ombra es va esmunyir entre la porta i el seu batent per introduir-se a l'interior de la vivenda. No era el primer cop que ho feia i esperava que fos l'últim. Ja feia temps que l'espiava, sabia on anava cada dia, el seu horari, les seves distraccions, les rutes que seguia per anar als diferents llocs, el trànsit (quasi nul) que hi havia en el seu pis. Després de quasi dos mesos seguint-la per tot arreu i apuntant-s'ho tot, amb tot luxe de detall, estava segur que quan decidís dur a terme el seu pla no fracassaria.

Però, per què aquesta vigilància? Simplement no la volia deixar anar i el que en principi només era curiositat i ganes de veure-la en el seu ambient al final es va transformar en una malaltia que no li feia possible saber que tenia més gent amb ella, que, al contrari que ell, no estava sola. El temps, el seu aliat i el gran culpable de la bogeria que es va apoderar d'ell, li va facilitar tots els coneixements que necessitava per poder aconseguir el que la follia li dictava. No era conscient del que feia, de la manera en que gastava els dies i del per què ho feia. Només es deixava guiar per la bogeria com si fos un titella.

Va entrar a la cuina i es va dirigir al fons on hi havia la nevera per servir-se el suc de taronja que sempre es prenia quan arribava del treball. L'ombra també hi va entrar, sense fer soroll, va avançar un xic en direcció a l'esquena que tenia enfront. A la seva dreta hi havia els calaixos on, entre altres utensilis culinaris, desava els ganivets. En va agafar un i va seguir avançant cap a aquell clatell tan cridaner. Per fi va arribar-hi, després de dos mesos, tenia el seu objectiu davant seu. Es va acostar més, ja quasi es fregaven i, a poc a poc, va alçar el ganivet fins a l'alçada del seu coll i li va passar amb un moviment ràpid. Va notar la por de la noia en notar el tacte fred del metall sobre la pell del seu coll i la por de tallar-se amb el moviment que feia al empassar-se el suc.

- Hola! Què tal? Et recordes de mi?

No va haver cap resposta. Un rajolí de sang va tacar el coll de la brusa.

- Sé que les coses et van bé. No has perdut res. Jo tot.

Li va clavar una mica més, només per tacar més la roba, per espantar-la més. En cap moment corria perill la seva vida, si més no, no més del que corria per qui tenia al seu costat.

- Tens molta gent. Jo estic sol. Però aviat tornaré a començar. Perquè, saps, tot té un final i un principi.

La fulla va lliscar pel coll fins arribar a la brusa.

- Espero que no tinguis molta por. -Va dir amb un somriure de dement que no va poder veure'l.

Va seguir acariciant-li la roba fins haver-ne fet dos trossos quasi simètrics al arribar a la cintura.

- Vaja! No sabia que duies per aquí. Em sembla que no miraré que més duus.

Va fer-li un ferida (superficial) circular.

- Una circumferència, símbol de perfecció, no? Però ella fot ràbia, no? Et veus diferent però, és clar, la vida canvia a tothom i alguns moments més que altres, no?

Va tornar a pujar el ganivet, a poc a poc, sense fer-li mal però deixant que sentís l'escalfor de la sang que li havia robat, fins a l'alçada del pit.

- No tinguis por de quedar-te sola. Per si no hi ha ningú que t'esperi, jo mateix t'enviaré algun amic teu. Potser fins i tot algú més que un amic.

Va deixar anar una rialleta esgarrifosa i li va clavar el ganivet al mig del pit, a pocs centímetres del cor.

- A reveure. Saps, sempre t'he estimat. Ara mateix t'estimo i et respecto. Sigues feliç. Fins sempre més.

Va sortir d'aquella casa i es va dirigir cap a al seva amb la confiança que aquells mals temps s'havien acabat i que l'endemà començaria una nova etapa de la seva vida que segur que estaria plena de bons moments. Caminant xino-xano es va barrejar amb la gent del carrer, cosa gens curiosa ja que, al cap i a la fi, ell era un més dels habitants d'aquella ciutat. Un home normal, no?

11 de setembre

Sí, ja sé que l'onze va ser abans-d'ahir però com que sóc impuntual ho publico avui. També que no estava segur si a un amic li sentiria bé o no l'entrada però avui li he comentat i li ha semblat bé.

L'onze de setembre és un dia especial per molts motius:

1. Diada Nacional de Catalunya.
2. Va ser el dia del fatídic de l'atac terrorista a les Torres Bessones

Però per a mi (i per a més gent) en aquest dia se celebra un altre aniversari el del meu amic José.

Podria dir moltes coses d'ell però per començar la "foto" ja diu força d'ell. Fa sis anys que el conec i puc dir que és molt bon tio a pesar dels seus defectes (ningú és perfecte i ell està lluny de ser l'excepció) i una mica de la seva manera de mostrar el seu afecte cap als amics. Doncs res, espero que els seus 21 anyets li provin i no creixi ( <--->) gaire més que sinó...

Un dia amb va dir quina era una de les seves frases preferides (entre d'altres, no us feu una idea equivocada) i com que sé que quan es llegeixi això (si és que ho fa) ho pensaràs ja ho deixo aquí per escrit: "te voy a dar una paliza".

Esperem que d'aquí un any encara sigui un dels meus cologues per passar una tarda divertida.



Tema: El baile del gorila
Grup: Melody
Àlbum: De pata Negra

Espero no haver-me passat gaire però si parlava d'ell havia de posar aquesta cançó. Definitivament, la confiança fa fàstic.

FW: Test: com ets? (Parla'm de tu)

dimarts, 9 de setembre de 2008

Una de les cadenes de mails que tothom ha rebut algun cop i que poca gent me l'ha tornada l'he rebuda aquest cop per aquí: pels blocs. Normalment les contesto perquè em fan gràcia i això és el que vaig a fer:

Pelo: Molt arrissat, castany fosc i un pél llarg tot i que sembla que si creixés més estaria a lo afro (estil que odio) però mal pentinat. De fet, de cara el curs que comença em vull canviar el pentinat però ja veurem com me'l deixo ;)
Ojos: Darrere unes fantàstiques ulleres s'amaguen uns ulls marrons que són l'enveja de tota la colla xd.
Mi mejor rasgo: ... Intento no fallar als amics (i crec que ho aconsegueixo :P)
Altura: A no ser que en l'últim mes (crec) hagi crescut medeixo 1,80
Lentes: Ja ho he dit, porto ulleres metàl·liques.
Numero de pie:
42-44 depèn
Edad: 20 anys
Piercings: Cap i a curt termini no hi ha plans de fer-me'n un (a mig i llarg termini igual).
Tatuajes: Igual que els piercings.
Frase favorita: Si és meva n'hi ha vàries que em caracteritzen com ara: "pues vale" o "tu calla" I si val qualsevol una frase que m'encanta i no crec que l'oblidi és: "Los amigos perdidos... Los sueños desvanecidos... No los olvidéis".
Diestro o zurdo: dretà.
Un deseo: Pau interior o felicitat. Aramateix no tinc gaire clar quines són les difèrencies i què és més important.
Echas de menos a alguien: Sí, i algunes d'elles encara formen part de la meva vida però començo a pensar si serà per gaire temps o no; espero que d'aquí uns quants anys encara hi parli i les estimi.
Mayor vicio: diria que en aquest moment no en tinc cap tot i que alguns amics (una mica mal informats) dirien que els videojocs.
Estas enamorado: No, en el meu cor, aramateix, només hi ha lloc per la meva gent.
Novi@ en estos momentos: No, no en tinc. Sí en vull? No diré que no però depèn de trobar una noia que m'agradi, amb la qual hi hagi bon rotllo i l'estimi.
Amor a primera vista: No crec que es pugui anomenar amor perquè no la coneixes però una forta atracció sí.
Amar o que te amen?: No valen les dos? Si no valen suposo que seré egoísta i prefereixo ser estimat.
Te rompieron el corazón alguna vez?: Sí, va ser molt raro i ja ho estic començant a superar i deixar-ho enrere.
Y tu lo rompiste?: Sí, tot i que no estic segur si realment estaven enamorades de mi (d'una estic un 99,99% segurísim que no, de fet no considero ni que li trenqués perquè no hi havia res) o no.
Locura más grande por amor:
Si entregar una carta d'amor através d'una amiga, més o menys en comú, i ficar la pota ben ficada es pot considerar una bogeria sí
Una cita ideal?: Un lloc que ofereixi un bon ambient (res de sorolls ni de multituts) i que els dos tinguem suficient en sentir que l'altra està a tocar. La resta de coses són minucies.
Un lugar:
Potser Japó (s'ha de ser friki) o bé cap al tard a prop del mar.
Romántica o espontánea: Espontani no, romàntic no sé si fa massa per mi, cursi ho puc ser un pél força :$ Es pot deixar en cagadubtes?
Películas: Vaig poc al cine i el que em baixo no ho acostumo a veure per no trobar el moment. El Señor de los Anillos: la Comunidad del Anillo és una de les pelis que més cops he vist. Però que jo digui que és un peliculón crec que cap. De les últimes que he vist la millor ha estat El Caballero Oscuro.
Bandas sonoras: Sonarà a friki però les bandes sonores que més he escoltat són les de Final Fantasy VII i VIII i la del Kingdom Hearts. Encara recordo d'aquells vespres-nits estudiant amb aquestes bandes sonores de fons.
Canción: Quan vaig escoltar "No és massa tard" de Lax'n'busto em vaig dir que només per aquesta cançó havia valgut la pena comprar el disc i en "Un millón de cicatrices" de El Canto del Loco em semblava que la cançó me la dedicaven.
Dulces: Qualsevol que tingui xocolata (si pot ser amb llet molt millor) o de caramel. Les xuxes en plan núvols i similars de goma no m'agraden.
Deportes: Si val el soffing o el sillonball... No m'agraden gaire. Recordo que de més petit em vaig viciar molt al Fifa i de més gran a un mini joc anomenat Blitzball que formava part del Final Fantasy X. No tinc remei :P
Bebida sin alcohol:
Cacaolat tot i que últimament tiro molt a la Coca Cola.
Bebida con alcohol: 43 amb taronja. Les cerveses no m'agraden.
Comida favorita: Actualment les pizzes que faig jo i la meva germana, tot i que encara recordo els macarrons tant bons que feia la meva àvia quan era un nen petit mmmm deliciós.
Marca favorita de vestir: Cap marca en concret.
Materia de la escuela: Fins a batxillerat català i castellà a partir de llavors llatí i història de l'art.
Animales: Un periquito (trepella) tot i que sempre he volgut tenir un gatet negre.
Libros: Llibres, la segona meitat de la meva adolèscencia ha estat marcada per la saga Harry Potter que són el tipus de llibre que més m'agrada. Els de la Laura Gallego estan molt bé. Ara vull provar coses noves com els de terror.

Alguna vez has…

Besado a un extraño: Que jo recordi no... a no ser que dos petons a les galtes de salutació o acomiadament contin, però em sembla que no contaran xd
Tomado alcohol: Poc però n'he pres, al cap i a la fi no és res dolent, o sí?
Fumado: No, gràcies.
Escapado de casa: No, hi ha masses comoditats com per haver-ho fet. Crec que també hauria de dir que la valentia no és una de les meves virtuts, no?

Com que me l'ha enviada la Tamy (Equivocaciones varias...) i a ella no la puc nominar perquè faci el test.... Nomino a:

pienso, luego escribo)
)
Éfride (In the curve of the Moon)
Tyna (El llibre sense tinta)
natàlia (Millor si plou)

Si no ho voleu fer no cal que us digui que no el feu, al cap i a la fi ens coneixem molt poc i des de fa res.



Tema: Esta soy yo
Grup: El Sueño de Morfeo
Àlbum: Nunca volverá

Una cançó que parla d'un mateix (podria haver posat "Jo faig cançons" d'en Jofre Bardagí però aquesta és més animada i alegre) tot i que "Esta [no] soy yo" perquè no sóc una dona. Ja sabeu algunes coses més de mi.

Diumenge de festa

divendres, 5 de setembre de 2008

Amb l'anterior entrada deia que començava els 20 però per motius de feina (per part meva no ja que no treballo) ho vaig celebrar amb els amics l'endemà. Recordo que un amic em va dir pel març "Albert, este año cumples 20 años tienes que hacer una fiesta que cuando nos acordemos digamos el Albert es el puto amo" i jo vaig dir que faria el que podria. La veritat es que des de desembre tenia una idea al cap i tot i el pas del temps la idea no em fugia del cap. Al final vaig decidir invitar a tots els amics que tinc (els que només he vist un cop o cap també) a la meva festa sense dir-los en que consistiria, només sabien l'hora de començament i sobre a quina hora acabaria el que tenia en ment però amb la possibilitat d'allargar-ho. Què tenia pensat? Això:



Sí! Tots al karaoke (crec que dels 12 que vam ser només un hi havia estat amb anterioritat) de 7 a 10 per a nosaltres sols i després s'hauria de compartir amb la gent que hi anés. Només es pot descriure de magnífic; tothom va gaudir de la festa!! Com era d'esperar vaig estrenar l'escenari cantant el "Bon dia" de Els pets perquè al cap i a la fi era un bon dia ;) La gent em va fer cas i van dur camares de foto i de video per immortalitzar les destroces que vàrem fer (la meva destroça individual de "La rosa de los vientos" és digne d'una exposició) però sobretot lo bé que ens ho vam passar. Per mi només va haver-hi una pega algunes de les millors amigues que tinc no van poder assistir-hi però si Déu vol ja vindran el pròxim any.



L'any passat no em vaig atrevir a convidar a tots als meus amics però aquest cop, tot i que sí ho he fet, els que no vaig invitar l'any passat no han pogut venir però tot i així formen part de "la meva gent" i tinc la sort que comparteixen el camí amb mi. La lletra de la tornada fa bastant per aquell dia i també és una veritat objectiva perquè "tinc la sort de no viatjar sol".

19----------->20

dimecres, 3 de setembre de 2008

Fa un parell de nits, estirat al llit, sense poder dormir vaig caure (per enèsima vegada) en la temptació de mirar enrere, a tot allò que s'ha acabat. La diferència entre aquest cop i tots els altres és la mirada amb que ho he fet, sense melangia, sense amargor, sense tristesa, simplement analítica i el resultat ha estat més que bo; només he perdut una cosa que si bé era molt important per a mi només n'ha estat una i ha estat reemplaçada.

Punt de trobada

Hi ha coses que no te les esperes i amb el temps resulten que passen a ser molt importants per a tu però és el mateix temps que te les ha dut qui t'aparta d'elles, a vegades de manera suau, natural, gairebé sense adonar-te, però... altres cops d'una manera cruel, despietada, sense saber o entendre com ha passat. Fa tres anys vaig entrar a formar part d'una comunitat de joves online i mica a mica van passar a ser una part molt important del meu món. De tant en tant ens trobàvem a Barcelona (tot i que un cop va ser a Girona i un altre a Lleida) i ens ho pensàvem bé. A poc a poc em vaig allunyar d'ells o al revés, probablement la culpa la té el temps que vaig estar sense internet o simplement la meva forma de ser. Va anar passant el temps i cada cop em sentia més lluny d'ells però les amistats que realment m'importaven es van mantenir intactes. Al final la comunitat va anar canviant cap a un camí tancat envers els nous i d'un sentiment de superioritat ver ells que em repugnava i vaig bon vent i barca.

És això el què he perdut aquest últim any i que era tant important per a mi? No, era una de les amistat que tant m'importaven que per culpa dels dos (més meva que d'ella) s'en va anar a pastafang i ara només som dues persones que van ser amigues en el passat. Això m'ha dut a estar més de mig any lamentant-ho i desitjant entendre què va passar, com ho podria haver evitat i, sobretot, si podria tornar a estar de bones amb ella. Però ara que sé que forma part del meu passat i que per fi començo a acceptar-ho veig que no en trec res de lamentar-ho i que en canvi perdo molts moments que podrien ser bons.

Però, què compensa aquesta pèrdua? Creia que quan s'acabés el batxillerat perdria el contacte amb els companys i amics que havia fet però avui, un curs després que ens separéssim, encara mantinc el contacte amb ells i de tant en tant ens veiem les cares. Ja està? No, definitivament he recuperat a amics que tenia mig oblidats i que fa un any i uns pocs mesos els nostres camins s'havien retrobat. A més a més de recuperar-los, gràcies a ells n'he fet un parell de nous i he passat molt bones estones amb ells, divertint-me ja si fos al cine, a un pub, fent unes partides o bé amb les tonteries que diem i els piques que hi ha.

També haig de dir que d'aquell grup del meu passat hi ha persones, que van pirar abans que jo, amb les quals encara parlo i no em fa vergonya dir que són molt importants per a mi i que les estimo molt.

En definitiva, no em puc queixar dels 19 que objectivament ha estat una bona edat tacada pel meu tancament en un únic tema dolorós. Com ja he dit, traient la pèrdua d'aquella amistat (si és que de veritat per mi només era això i no més) no m'ha passat res dolent i en canvi moltes coses per les quals haig d'estar agraït. Així doncs, tinc el present per viure'l mirant cap a un futur que serà bo perquè m'ho mereixo i així ho vull.

Per tot això he decidit ser feliç avui, no dir-me "què feliç que era ahir!" o "ja seré feliç demà". No, ho vull ser avui i s'intentarà.

Anècdota això ho volia penjar el 30-31 d'agost per donar sentit al títol ;)



Aquest vídeo l'he fet a partir d'un d'aquells power points que en algun moment o altre has rebut per correu. N'hi ha de molt tontos però aquest el trobo molt interessant i que el que diu cal tenir-ho present.