Tranquil·lament

divendres, 31 d’octubre de 2008

Ja fa un temps vaig descobrir, a través de la web de la Laura Gallego, una dibuixant que m'encanta el que dibuixa però sobretot els colors amb els que treballa: Josephine Wall. Una de les obres que més m'agraden és Ferry to Fairyland:


The little fairy nestles safely in her delicate leaf craft and dreams of her busy day on her journey back to fairyland. With magical candles to light her way, she is gently carried home along rainbow currents. All around her water spirits are hiding as they watch over and protect their sleeping friend.



Al igual que aquesta fada segueixo el meu camí sense saber on em portarà i deixant molts llocs i persones enrere. Només demanaria poder fer-ho amb la pau amb la qual ho fa aquest navegant, tot i que potser ens mostra aquesta serenor perquè està plàcidament adormit.

Canvi d'imatge

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Si ahir deia que havia tingut un problema al intentar canviar la plantilla avui, després de molt temps retocant directament l'html, he aconseguit donar-li l'aspecte que veieu ara. si bé pot modificar una plantilla ja existent pot ser fàcil per algú que no en sap gens és molt difícil.

Plantilla original de Final Fantasy:


Vaig organitzar les coses a la manera i em va quedar així:


No sé a vosaltres però a mi no m'acabava d'agradar, ho trobava molt impersonal i aleshores va ser quan vaig decidir començar la gran baralla c
ontra l'html donant, després de varis intents:

Primera "personalització casi definitiva":



El color verd el trobava massa viu i l'he cambiat pel que hi ha ara:



Em feia gràcia posar els enllaços als planetes veïns més amunt perquè fos més fàcil de veure'ls. Al llarg d'aquesta (si puc que avui és l'únic dia que no tinc uni) faré algun petit canvi com ara afegir imatges, canviar la del meu perfil i potser crear una nou apartat. Ja em direu què us sembla el nou disseny pels comentaris o per l'enquesta ;)

Problemilla amb la plantilla

dimarts, 21 d’octubre de 2008

El títol ho diu ben clar he tingut un problema al fer proves per canviar la plantilla i en aquests moments no em permeten que carregui la plantilla que tenia de tota la vida (sort que he pensat en baixar-la per si no m'agradava cap de les plantilles que he trobat)però demà (dimarts) segur que ho podré fer.

Pregunta existencial

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Un bon dia, la bella ( o potser vella) dama negra es barrejà entre la gent per intentar resoldre un dubte que tenia, una pregunta que la preocupava molt i no li deixava fer a gust la seva feina. Passejant entre la gent va veure un home gran que la mirava de lluny amb cara de pòquer. S'aproximà a l'ancià i li preguntà:

- Bon home, li importaria acompanyar-me a baix a mar?

- Ha vingut fins aquí per buscar-me, oi? Si és així, crec que no tinc cap opció.

- S'equivoca, no estic aquí per vostè ni per ningú en concret però alhora per tothom. Si em vol acompanyar, li agrairia, sinó ja ens tornarem a veure quan sigui el moment.

L'home sense saber per què va decidir acompanyar-la. Uns carrers més enllà, es va aturar i va mirar al seu voltant com si estigués buscant a una persona en concret. De sobte, la seva mirada es va clavar en un home que la mirava amb pena i respecte. No va dubtar ni un segon i es va apropar per preguntar-li el mateix que li havia preguntat a l'ancià.

- Bon home, li importaria acompanyar-nos a baix a mar?

- No m'esperava que fos tant educada la lladregota impecable.

- Lladregota? - es va sorprendre. Quina afirmació més interessant, em pregunto si hi ha més gent que em veu així- Només faig la meva feina.

- Escolti-la, creia que venia a per mi però m'ha deixat clar que no és així. No sé que pretén però em sembla que només està de pas.

- Si no ha vingut a robar-me tot el que tinc, què fa aquí?

- Només vull parlar amb uns quants perquè em resolgueu uns dubtes que tinc i que no em deixen tranquil·la.

Dites aquestes paraules l'home no veié motiu per no fer-li aquest favor i, de passada, satisfer la curiositat que havia nascut dins seu. Els tres continuaren pels carrers d'aquella ciutat marítima en direcció a les platges. Però abans d'arribar, per tercer cop la dama es parà per buscar el propietari de la mirada que notava al clatell. Es tractava d'una adolescent de mirada plena d'odi que no va poder evitar que se li acostés per preguntar-li si la volia seguir.

- Jove, voldries acompanyar-nos a baix a mar?

- Per no tornar? No, gràcies, no m'interessa.

- Per no tornar? No t'entenc.

- No és el que et penses, aquest ancià i jo l'acompanyem a baix a mar perquè no pensa fer cap mal i volem saber que és el que vol de nosaltres.

- No m'ho empasso! A vosaltres potser us ha enganyat però el que és a mi no ho aconseguirà.

- No et vull fer cap mal; només vull parlar amb tres o quatre persones perquè em solucionin un dubte que em té preocupada i no em deixa estar en pau.

- I per què hauria de voler ajudar-la?

- No passa res. Si no em vols ajudar seguiré el meu camí en busca d'algú que estigui disposat a donar-me un cop de mà.

- Vale!

Ja se n'anaven quan de sobte la van sentir cridant en direcció a ells.

- Merda! No em sé negar, no entenc res i no m'agrada això! Merda!

Amb aquest petit seguici va continuar el seu camí. Ja s'endevinava el mar en forma d'una gran taca blava que es barrejava amb el cel i que es feia més gran com més s'acostaven. Tot just havien arribat a la platja quan va veure una nena que se'ls mirava amb curiositat. La petita estava asseguda i semblava que estigués esperant a algú. De la mateixa manera intuïtiva, amb que havia decidit acostar-se als altres, es dirigí cap a aquell infant.

- Hola maca! Què fas aquí sola?

- Ho sento, però la meva mare no em deixa parlar amb estranys.

- I bé que fa de dir-t'ho!

- Sí, hi ha cada subjecte més rar -va dir la jove mirant a la fosca figura- i perillós per aquests mons.

- Però amb tot això quant anys tens? Bonica - va seguir com si ningú els hagués interromput.

- Vuit anys! Però el mes que ve en faré nou!

- I saps si trigarà gaire a tornar la mama?

- No ha de venir aquí. Estic esperant a unes amigues però he arribat molt d'hora i encara trigaran una estona a arribar.

- T'importaria si ens quedem, tots nosaltres -va dir assenyalant als altres i a ella mateixa-, a parlar una mica? Tinc un gran dubte i sé que me'l podreu solucionar. I tu també em pots ajudar.

Els dos homes, la jove i la nena se la van quedar mirant sense saber què dir ni què fer. Tot era massa estrany. Què la podia anguniejar si ningú li podia plantar cara? El primer en parlar va ser l'ancià que va veure que si no deia res ningú ho faria.

- Cada cop que t'has adreçat a un de nosaltres en heu comentat que teniu un dubte i que la podríem ajudar però encara no heu dit de què es tracta el problema que la manté intranquil·la.

Tots, menys la nena, que els mirava i escoltava amb molta curiositat, van moure el cap en senyal de conformitat. Ella se'ls va mirar i rumià com exposar el que la neguitejava, quina seria la millor forma d'expressar-ho en paraules. Al final va decidir que el millor seria dir-ho de manera directa i clara.

- Per què em teniu por? Per què temeu a la mort?

Perquè els ulls no poden sortir de les seves conques que sinó cap d'ells els conservaria a excepció de la petita, que no entenia la pregunta.

- Per què t'hauríem de témer? No sembles dolenta, és més em caus bé, ets simpàtica.

- Gràcies bufona.

- Per què? Preguntes? De debò no ho saps?

- Quins collons! La mort ens pregunta per què li tenim por?! Ja ho sentit tot, ja em puc morir. No! No! No he dit res! Vale?

- Per què no hauríem de tenir-vos por?

- No faig res dolent. És el cercle d'aquest món, és llei de vida. Si quan arriba el moment, no us endugués amb mi, faria molts mil·lenis que el planeta hauria sobrepassat els seus límits de població. Sense mi no existiríeu avui.

- No ens avises, en qualsevol moment pots venir a per nosaltres i separar-nos de les nostres famílies, els nostres amics, companys, llocs estimats, etc. Ens ho robes i ens condemnes a no sabem què, deixant enrere a tota la gent que estimem, trista i desolada.

- Aquí estem bé! Tenim molt i ho volem gaudir però en quan arribis tot s'acaba. És més, a vegades no es té ni temps de saber que és la vida!!

- Però jo ni trio quan haig de vindre ni a qui m'haig d'endur. La meva feina és treure-us d'aquí quan arribi el moment que m'han dit.

- Qui t'ho diu això?

- Els motius que tens per venir-nos a buscar no treu importància al que fas.

- No, no ho enteneu. No es tracta dels motius, es tracta que és una de les necessitats del planeta i, a més a més, també vostra.

- Nostra?

- Sí. Si el temps que estiguéssiu aquí fos infinit, què passaria?

- Doncs...

- Molt senzill -respongué l'home d'edat avançada-, no existiria cap societat de les que coneixem. Valoraríem encara menys el que tenim perquè tard o d'hora ho tornaríem a tenir o ho suplantaríem per alguna altra cosa. Els avariciosos i els violents no tindrien límits; una guerra causaria molta destrucció però no tindria perquè acabar-se mai; podria durar fins a la fi dels bàndols que combaten, però no per falta d'homes sinó perquè no hi hauria res pel que lluitar a no ser que la causa fos emocional. Si hi pensem, el planeta ja li costa prou de sobreviure amb els humans que som i si en tingués més (perquè ja us dic jo que en cap moment deixaria de créixer el nombre) ni hi podríem viure ni aguantaria la nostra presència.

- No té perquè ser així - respongué l'altre home- podríem aconseguir la societat perfecte.

- Tal com està el món ja està bé. Nosaltres vivim bé i els que vinguin ja s'arreglaran.

- Ella ho ha dit! En vosaltres mateixos hi ha la idea de que es finit, que tot s'acabarà. Vostè també ha parlat en termes d'inici i final; les guerres, les societat i demés.

Tots anaven dient la seva sense escoltar-se gaire els uns als altres a excepció de la mort i la nena. Ella els escoltava i veia clar que no sabien quin era el paper que feia i la petita que no els entenia gaire. Uns minuts després que acabés de començar l'intercanvi d'opinions, la petita va veure una amiga seva i els va dir:

- No sé perquè parleu així de la mort, ara estem vius i tenim moltes coses per fer com anar a jugar amb la Maria que està arribant. Fins després!

Amb aquestes paraules anà a trobar-se amb la seva amiga deixant-los a tots bocabadats. La primera en parlà fou la mort.

- És la més petita i la més sàvia de tots; no heu de pensar en el que vindrà sinó en el que fareu avui ja que teniu molt de temps per endavant i, en cas contrari, si penseu en quant us pot quedar per endavant i teniu por d'acabar aviat, no us deslliureu de la vostra fi i no haureu aprofitat el temps que heu estat aquí.

- Però això no es la resposta que buscàveu.

- No, però he aprés que cadascú ha de fer el que li toca: a una nena jugar i a mi buidar el món perquè es torni a omplir de gent que el faci canviar sense importar el que pensin de mi. Per què em teniu por? Em sembla entendre perquè aquí esteu bé i perquè no sabeu que us trobareu després de la vida.

- Què ens trobarem?

- No ho sé. De fet, ningú ho pot saber tot a no ser que fos perfecte i la perfecció encara no l'he vist.

De la mateixa manera que havia arribat al món va encaminar el camí de tornada cap a la seva llar on esperarà el pròxim missatge que li digui a quin lloc a d'anar i com és la persona que descobrirà el que ella mai sabrà: que hi ha després de la mort. Al cap i a la fi, la mort no pot morir.

Complicado

dissabte, 11 d’octubre de 2008

No sé perquè (potser pels blocs que estava mirant) m'ha sortit en castellà però com que ha sortit tot sol, pràcticament com si algú m'utilitzés per escriure aquestes paraules ho deixo tal qual:


Quiero saber de ti pero al mismo tiempo quiero olvidarte,
Recuerdo tu cara, los momentos vividos pero quiero olvidarlos
Quiero volver atrás, repetir los inicios pero con otra persona.
Dudo de volver al inicio porque a veces lo añoro pero dije que no volvería..

Veo que las personas que marcaron una época se han perdido,
me han dejado atrás o ni eso.
Miro enfrente y veo dudas, miedos, trabajos,
me quedaré solo, dentro de unos años,
quizás meses, ninguno de mis colegas estará aquí.

Pero, ahora que digo que lo mejor está por venir
huyo para no mirar atrás y ver lo que perdí.
Aunque me queda la duda de qué debo hacer.

PD: El rellegir-m'ho no m'agrada el títol.

Aquells dijous

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Ja fa un parell de dies que quan penso en el bloc em ve la idea d'escriure una tarda sobre els dijous de fa uns cinc anys. Però... què tenien d'especial? Senzillament que després de castellà o naturals i mates (si no em falla la memòria) era el moment de sortir amb els amics i anar al:

El Black Lotus, cada cop que el veig recordo aquelles tardes allà dins jugant i participant en un torneig de cartes. Si sóc sincer, el tema de cartes mai m'ha agradat però amb aquelles mira que m'hi vaig viciar i em sembla que encara ho faria. Les vaig descobrir (si no m'equivoco) a través de la revista Dibus que un cop va regalar un CD on t'explicava com jugar-hi i et permetia fer batalles contra la màquina a partir d'uns mazos predeterminats. Però les partides realment bones eren les que vaig fer allà amb el grup (no només de l'insti) que ens reuníem cada dijous per jugar i guanyar punts per aconseguir cartes promocionals.



Aquesta ha estat la millor (i quasi la única) imatge que he trobat pel google (amb la camara del mòbil no em quedava bé) d'una partida de cartes tot i que aquest tauler és molt lleig i nosaltres mai el vam utilitzar (ocupa molt!!) i no vam tenir cap problema d'organització. Érem bons!

Hi ha diferents tipus de Pokémon però els meus preferits eren els de foc i els d'aigua, tot i que havia tingut una tercera baralla de tipus psíquics. La veritat és que no guanyava masses partides per la meva manera de jugar però mai m'ha importat perdre perquè m'ho passava i amb això en tenia prou.

Recordo que alguns deien que tenia una baralla enèrgica perquè els Pokémon de foc necessitaven moltes cartes d'energia de foc i amb molts atacs havia de descartar-ne una. També em recordo del nom d'una jugada en honor a la campeona d'allà: la María. Ella amb els seus Pokémons havia de tirar moltes monedes (si sortia cara l'atac anava bé i si sortia creu no funcionava) i normalment sempre li sortien creus fins al punt que si per un atac havia de tirar vuit monedes treia vuit creus. Ara sí amb algun joc de daus o monedes algú li passa això diem que ha tret una María.

Em podria enrollar molt amb aquest tema però crec que ja ho deixo que ja he tingut la meva dosis de melangia. Ah! Abans d'anar a dormir us deixo amb una cançó que vaig sentir pocs cops (no és broma) però que l'haig de ficar.



Ja ho sabeu "Llegaré a ser el mejor, el mejor que habrá jamás" i llavors podreu estar orgullosos d'haver participat en el meu bloc.