Pregunta existencial

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Un bon dia, la bella ( o potser vella) dama negra es barrejà entre la gent per intentar resoldre un dubte que tenia, una pregunta que la preocupava molt i no li deixava fer a gust la seva feina. Passejant entre la gent va veure un home gran que la mirava de lluny amb cara de pòquer. S'aproximà a l'ancià i li preguntà:

- Bon home, li importaria acompanyar-me a baix a mar?

- Ha vingut fins aquí per buscar-me, oi? Si és així, crec que no tinc cap opció.

- S'equivoca, no estic aquí per vostè ni per ningú en concret però alhora per tothom. Si em vol acompanyar, li agrairia, sinó ja ens tornarem a veure quan sigui el moment.

L'home sense saber per què va decidir acompanyar-la. Uns carrers més enllà, es va aturar i va mirar al seu voltant com si estigués buscant a una persona en concret. De sobte, la seva mirada es va clavar en un home que la mirava amb pena i respecte. No va dubtar ni un segon i es va apropar per preguntar-li el mateix que li havia preguntat a l'ancià.

- Bon home, li importaria acompanyar-nos a baix a mar?

- No m'esperava que fos tant educada la lladregota impecable.

- Lladregota? - es va sorprendre. Quina afirmació més interessant, em pregunto si hi ha més gent que em veu així- Només faig la meva feina.

- Escolti-la, creia que venia a per mi però m'ha deixat clar que no és així. No sé que pretén però em sembla que només està de pas.

- Si no ha vingut a robar-me tot el que tinc, què fa aquí?

- Només vull parlar amb uns quants perquè em resolgueu uns dubtes que tinc i que no em deixen tranquil·la.

Dites aquestes paraules l'home no veié motiu per no fer-li aquest favor i, de passada, satisfer la curiositat que havia nascut dins seu. Els tres continuaren pels carrers d'aquella ciutat marítima en direcció a les platges. Però abans d'arribar, per tercer cop la dama es parà per buscar el propietari de la mirada que notava al clatell. Es tractava d'una adolescent de mirada plena d'odi que no va poder evitar que se li acostés per preguntar-li si la volia seguir.

- Jove, voldries acompanyar-nos a baix a mar?

- Per no tornar? No, gràcies, no m'interessa.

- Per no tornar? No t'entenc.

- No és el que et penses, aquest ancià i jo l'acompanyem a baix a mar perquè no pensa fer cap mal i volem saber que és el que vol de nosaltres.

- No m'ho empasso! A vosaltres potser us ha enganyat però el que és a mi no ho aconseguirà.

- No et vull fer cap mal; només vull parlar amb tres o quatre persones perquè em solucionin un dubte que em té preocupada i no em deixa estar en pau.

- I per què hauria de voler ajudar-la?

- No passa res. Si no em vols ajudar seguiré el meu camí en busca d'algú que estigui disposat a donar-me un cop de mà.

- Vale!

Ja se n'anaven quan de sobte la van sentir cridant en direcció a ells.

- Merda! No em sé negar, no entenc res i no m'agrada això! Merda!

Amb aquest petit seguici va continuar el seu camí. Ja s'endevinava el mar en forma d'una gran taca blava que es barrejava amb el cel i que es feia més gran com més s'acostaven. Tot just havien arribat a la platja quan va veure una nena que se'ls mirava amb curiositat. La petita estava asseguda i semblava que estigués esperant a algú. De la mateixa manera intuïtiva, amb que havia decidit acostar-se als altres, es dirigí cap a aquell infant.

- Hola maca! Què fas aquí sola?

- Ho sento, però la meva mare no em deixa parlar amb estranys.

- I bé que fa de dir-t'ho!

- Sí, hi ha cada subjecte més rar -va dir la jove mirant a la fosca figura- i perillós per aquests mons.

- Però amb tot això quant anys tens? Bonica - va seguir com si ningú els hagués interromput.

- Vuit anys! Però el mes que ve en faré nou!

- I saps si trigarà gaire a tornar la mama?

- No ha de venir aquí. Estic esperant a unes amigues però he arribat molt d'hora i encara trigaran una estona a arribar.

- T'importaria si ens quedem, tots nosaltres -va dir assenyalant als altres i a ella mateixa-, a parlar una mica? Tinc un gran dubte i sé que me'l podreu solucionar. I tu també em pots ajudar.

Els dos homes, la jove i la nena se la van quedar mirant sense saber què dir ni què fer. Tot era massa estrany. Què la podia anguniejar si ningú li podia plantar cara? El primer en parlar va ser l'ancià que va veure que si no deia res ningú ho faria.

- Cada cop que t'has adreçat a un de nosaltres en heu comentat que teniu un dubte i que la podríem ajudar però encara no heu dit de què es tracta el problema que la manté intranquil·la.

Tots, menys la nena, que els mirava i escoltava amb molta curiositat, van moure el cap en senyal de conformitat. Ella se'ls va mirar i rumià com exposar el que la neguitejava, quina seria la millor forma d'expressar-ho en paraules. Al final va decidir que el millor seria dir-ho de manera directa i clara.

- Per què em teniu por? Per què temeu a la mort?

Perquè els ulls no poden sortir de les seves conques que sinó cap d'ells els conservaria a excepció de la petita, que no entenia la pregunta.

- Per què t'hauríem de témer? No sembles dolenta, és més em caus bé, ets simpàtica.

- Gràcies bufona.

- Per què? Preguntes? De debò no ho saps?

- Quins collons! La mort ens pregunta per què li tenim por?! Ja ho sentit tot, ja em puc morir. No! No! No he dit res! Vale?

- Per què no hauríem de tenir-vos por?

- No faig res dolent. És el cercle d'aquest món, és llei de vida. Si quan arriba el moment, no us endugués amb mi, faria molts mil·lenis que el planeta hauria sobrepassat els seus límits de població. Sense mi no existiríeu avui.

- No ens avises, en qualsevol moment pots venir a per nosaltres i separar-nos de les nostres famílies, els nostres amics, companys, llocs estimats, etc. Ens ho robes i ens condemnes a no sabem què, deixant enrere a tota la gent que estimem, trista i desolada.

- Aquí estem bé! Tenim molt i ho volem gaudir però en quan arribis tot s'acaba. És més, a vegades no es té ni temps de saber que és la vida!!

- Però jo ni trio quan haig de vindre ni a qui m'haig d'endur. La meva feina és treure-us d'aquí quan arribi el moment que m'han dit.

- Qui t'ho diu això?

- Els motius que tens per venir-nos a buscar no treu importància al que fas.

- No, no ho enteneu. No es tracta dels motius, es tracta que és una de les necessitats del planeta i, a més a més, també vostra.

- Nostra?

- Sí. Si el temps que estiguéssiu aquí fos infinit, què passaria?

- Doncs...

- Molt senzill -respongué l'home d'edat avançada-, no existiria cap societat de les que coneixem. Valoraríem encara menys el que tenim perquè tard o d'hora ho tornaríem a tenir o ho suplantaríem per alguna altra cosa. Els avariciosos i els violents no tindrien límits; una guerra causaria molta destrucció però no tindria perquè acabar-se mai; podria durar fins a la fi dels bàndols que combaten, però no per falta d'homes sinó perquè no hi hauria res pel que lluitar a no ser que la causa fos emocional. Si hi pensem, el planeta ja li costa prou de sobreviure amb els humans que som i si en tingués més (perquè ja us dic jo que en cap moment deixaria de créixer el nombre) ni hi podríem viure ni aguantaria la nostra presència.

- No té perquè ser així - respongué l'altre home- podríem aconseguir la societat perfecte.

- Tal com està el món ja està bé. Nosaltres vivim bé i els que vinguin ja s'arreglaran.

- Ella ho ha dit! En vosaltres mateixos hi ha la idea de que es finit, que tot s'acabarà. Vostè també ha parlat en termes d'inici i final; les guerres, les societat i demés.

Tots anaven dient la seva sense escoltar-se gaire els uns als altres a excepció de la mort i la nena. Ella els escoltava i veia clar que no sabien quin era el paper que feia i la petita que no els entenia gaire. Uns minuts després que acabés de començar l'intercanvi d'opinions, la petita va veure una amiga seva i els va dir:

- No sé perquè parleu així de la mort, ara estem vius i tenim moltes coses per fer com anar a jugar amb la Maria que està arribant. Fins després!

Amb aquestes paraules anà a trobar-se amb la seva amiga deixant-los a tots bocabadats. La primera en parlà fou la mort.

- És la més petita i la més sàvia de tots; no heu de pensar en el que vindrà sinó en el que fareu avui ja que teniu molt de temps per endavant i, en cas contrari, si penseu en quant us pot quedar per endavant i teniu por d'acabar aviat, no us deslliureu de la vostra fi i no haureu aprofitat el temps que heu estat aquí.

- Però això no es la resposta que buscàveu.

- No, però he aprés que cadascú ha de fer el que li toca: a una nena jugar i a mi buidar el món perquè es torni a omplir de gent que el faci canviar sense importar el que pensin de mi. Per què em teniu por? Em sembla entendre perquè aquí esteu bé i perquè no sabeu que us trobareu després de la vida.

- Què ens trobarem?

- No ho sé. De fet, ningú ho pot saber tot a no ser que fos perfecte i la perfecció encara no l'he vist.

De la mateixa manera que havia arribat al món va encaminar el camí de tornada cap a la seva llar on esperarà el pròxim missatge que li digui a quin lloc a d'anar i com és la persona que descobrirà el que ella mai sabrà: que hi ha després de la mort. Al cap i a la fi, la mort no pot morir.

4 Comments:

Omega ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris!!

A veure Rafa, és cert que desprenc força pessimisme i potser sí que parlo molt d'aquest tema (tot i que no en totes les entrades) però aquest és el meu món i actualment aquest és el seu clima. Per si no ho saps sí que et considero un amic però d'altres que també els considerava (i segueixo creient que ho han estat) m'han deixat enrere... Jo? No sortir de casa? Això mai!

Éfride, no cal que et digui que la meva llengua és el català però a vegades alguns escrits em surten en castellà i els continuo amb aquesta llengua. El poema no està gens treballat, el vaig escriure molt ràpid pensant en publicar-ho al bloc vaig fer una rellegida per comprovar si em semblava que es podia publicar o no i hi vaig afegir l'últim vers que no rima però vaig notar que el volia posar xd Pots criticar tot el que vulguis si és des del respecte. D'escriure penso seguir fent-ho i no només en el bloc ;)

Ai, Crom el nòrdic! Ja t'havies passat un cop per aquí. No, no el traduiré al català perquè em va sortir en aquesta llengua i suposo que deuria ser per algun motiu encara que no sàpiga quin.

Mamba Negra, no t'has de disculpar per no passar-te gaire pel bloc (jo també fa força que no em passo pels teus, l'altre dia vaig començar el Rincón de Lea i pinta molt bé, i també és per falta de temps) però gràcies pel comentari. Sobre els amics... crec que l'únic que puc fer és deixar córrer el temps i que sigui ell qui parli ;)

Una abraçada i sort en la vida!!

*sRwiAmmFeAr* ha dit...

fua nen!! pero que coño has escrito... parece le quijote...

pues nada... que esta mu bien el texto... aunque no me lo e leio que es mu largo y me voy a quedar ciego noi... asi que te animo a poner al final algo que diga: RESUM... y seras el putu amu... que ja u ets.

bueno un altre dia mu llegeixo y comento que ara no tinc ganas pro tiu tas lluit amb la entrada.

yo en el nom mes que pregunta existencial diria entrada infinita.

salut!

*sRwiAmmFeAr* ha dit...

no ALBERT.... EXACTAMENTE ERES TU MISMO... SOLO QUE YA NO ESTAS LIMITADO POR LOS MIEDOS DE TU MENTE... ERES TOTALMENTE LIBRE... Y HACES LO QUE HARIA SI FUESES UN ANIMAL Y NO TUVIESES CONOCIMIENTO...

LIBERTAD=ALCOHOL

Mar ha dit...

Un text genial!M'agradat molt =)
i es deveres q el q tenim q fer es viure la vida el present..=) i quan sacabe almenys haber disfrutat!:)
i la veritat jo li tem a la mort pero viure pensant en q et vas a morir no es viure. Estic moltdacord en el q diu la xiqueta de la historia..!! Araa esteem viuss i hem de viure i el q haja darribar ja arribara!:)

Segueix escrivint!!! :)
q jo continuaé lleginte.

Cuida't!