Ulls vermells

dijous, 23 de juliol de 2009

De sobte vaig notar una gran escalfor que s’escampava pel meu interior com si una flama hagués recorregut tot el meu cos amb una precisió matemàtica. No sé per què, però vaig anar corrents a mirar-me en un mirall, potser per por de veure’m cremant-me o per assegurar-me que estava bé, encara que molt em temo que només ho vaig fer perquè una veueta interior em va empènyer a fer-ho sense donar-me cap motiu. Vaig córrer cap al quarto de bany i em vaig veure en el mirall. Al principi em va semblar que tot estava normal la meva cara era tan bella com ho havia estat sempre però al acostar-me més al mirall, no fos cas que se m’hagués passat per alt algun detall, vaig veure’m els ulls vermells. Però no era el to rogenc que agafen els ulls quan has plorat. No, era un vermell guspirejant que no s’estava quiet. No havia notat una calor similar al d’una flama sinó que tenia foc a dins del cos. Al adonar-me d’aquesta lluentor va néixer dins meu un gran sentiment de ràbia i unes ànsies de destruir tot el que m’envoltava, de fer mal, però sobretot d’eliminar els llaços que m’unien amb altres persones. Ara no tinc cap dubte que el dimoni em va posseir. No estic segur de què pensa la gent sobre el què se sent quan et posseeix el diable, segurament deu creure que no tens cap por, que et sents gran, poderós invencible, etc. La veritat és que em sentia petit i indefens davant d’aquells sentiments negatius tan forts, creia que no em podria controlar, tenia por de caure als seus desitjos i fer-los realitat encara que no ho volia fer. Va ser molt difícil no sotmetre’m a la seva voluntat, fins i tot ara em pregunto com ho vaig aconseguir, el cas és que vaig poder lluitar contra el meu costat fosc, aquell que s’havia rendit davant el Malèfic. Tenia clar que no volia violència, que no volia matar a ningú ni fer-los-hi cap tipus de mal. Potser, mai ho he sabut i dubto molt que ho arribi a saber algun dia, el no negar-me en rotund als seus desitjos; al considerar i acceptar la idea de trencar alguns llaços, tal com em demanava, em va permetre trobar un precoç equilibri entre jo i la foscor. Pot semblar poca cosa el que havia acceptat però, des de la perspectiva que em donen els anys que han passat, crec que amb això en va tenir prou perquè va veure la meva feblesa i que aquell podia ser el començament del meu camí voluntari cap a la foscor de la desgràcia i amb una mica de sort, per ell, cap a la seva llar; l’infern.

2 Comments:

Omega ha dit...

No passa res, nine_lifes', si no et llegeixes la biografia el que val (per mi) és la selecció de cançons i els comentaris que en faig :P
Sí que conec el disc de la Marató però la veritat és que "Pot ser" mai m'ha acabat de convèncer, no et diré que no m'agrada perquè et mentiria més aviat la trobo una cançó més.
"La suerte de mi vida" tampoc m'agrada gaire, em passa com amb l'altre tema no és ni un dels temes que no m'agraden de l'àlbum però tampoc és un dels que més m'entusiasmin.

Cuida't!!

Omega

theSpiritOfswiM ha dit...

m'agrada molt el texte... molt molt!!

pero... en aixo de ke el diable posseeix... es mes be psicologic de la persona ke diu ser poseida, que real.

es lluitar contra una part de tu que mai no avies conegut, pero ke es teva, la tinguis amagada o no, la facis servir o no. Es una part del teu ser i a vegades enfonsarla per no ser axins com et diu ke siguis no es el millor, perke si t'ha sortit ara es per alguna cosa, per defensarte, per ajudarte a poder seguir endavant....

cuida't