Adéu amic

dimarts, 31 de març de 2009

¡No puede ser verdad!
Aeris se ha ido.
Aeris, se acabará el reir, el llorar
¿Qué pasará con nosotros... qué se supone que haremos nosotros? ¿Qué haré con este sufrimiento?
Mis dedos están adormecidos. Mi boca está reseca. Mis ojos arden.


Ha mort. Sabia que passaria però com tots els que l'estimàvem no esperava que fos tan aviat. Va ser el dijous a la nit i el diumenge l'enterrament. Hi ha tan ha dir, tantes que voldria que sabés... Sembla mentida que ja no hi sigui, que ja no el tornaré a veure, que no tornarem a viciar-nos junts, a parlar de videojocs ni sentir-li que fes més la meva que ja no era un nen. Ja no tornarà a trucar per proposar (o obligar) anar a dinar o sopar o al cine o on fos. Ja no ho farà.

Quan penso en ell i miro de descriure'l no sóc capaç de dir res més que era un bon tio, era un tio molt gran, un exemple a seguir en moltes coses, si no ha estat el millor que m'ha passar a l'institut ha estat de lo millor.


Bona part de les meves aficions les hi dec a ell: el manga/anime, té un gran paper amb que actualment sigui un videojugador...

Vaig perdre el contacte amb ell durant un any o més i va ser ell qui em va trucar una tarda per saber que se n'havia fet de mi i de la meva vida. Si bé no vam poder parlar gaire estona, ja havia tornat a entrar en contacte amb mi. Vam quedar pel cap d'uns dies i quan ens vam trobar va insistir perquè anés a dinar amb ell. Al cap de poc em va dir d'anar al cine o a sopar (no me'n recordo) amb la seva colla de la qual només coneixia a una persona (un antic amic amb qui vaig perdre el contacte al mateix temps que amb ell). Em va rebre com si només fes un parell de dies que no ens veiem, com si no hagués passat el temps. Però l'endemà del dinar de retrobament em va trucar per dir que l'ingressaven i a partir d'aquí se li va detectar el cancer i fins divendres va estar lluitant-hi.

Durant els últims dos anys he anat més cops al cine i por hay amb els amics que en la resta de la meva vida. En les sortides el veies tan ple de vida, de tan bon humor, sempre a punt de passar-s'ho bé i de fer que els que l'acompanyessin també gaudissin de la quedada.

No sé perquè estic escrivint tot això... Potser perquè ho necessitava... però no, quan de debó ho hagués hagut d'escriure era el dijous quan estava sota el pes de la notícia. Potser ho faig perquè era una persona molt important per mi, un amic d'aquells que costen de trobar i que quan el tens has de fer tot el que puguis per no perdre'l perquè és un tresor. Ell era així, un gran tio, un tio gran. Em sap greu no haver-li dit moltes coses que he dit a altres amistats que al final m'han fallat però ell que sempre l'he tingut a prop, no... Tot i que no ho sap va tornar en el millor moment possible: estava deixant enrere el meu grup d'amics (aquest és un tema que si escric algo serà més endavant), els anava perdent a poc a poc i ell va tornar a entrar en el meu món i em va tornar a oferir la seva amistat i un lloc en el seu grup d'amics; en la colla amb qui quedava per passar-s'ho bé. Al final si escric tot això és perquè s'ho mereix; era una de les persones que més m'importaven i molt important en el meu món i això no deixa de ser una finestra del meu món.

Si bé ja no és aquí seguirà vivint en nosaltres (els que l'hem estimat), en els nostres records, en tants llocs que vam viure alguna situació, en tot allò que ens unia, en les fotos de l'ahir, però sobretot en els nostres cors i records.


Les següents cançons no estan lligades amb ells però per les lletres les vull posar.

La presó de l'eternitat (El millor és la lletra)

"Has deixat les nostres vides
per passar als nostres cors.
la teva emprempta ens ha quedat"

Vius encara en mi

"En cada somriure que em vas donar
en cada paraula vius encara en mi.
Per més que temps que passi duré el teu nom
dins les meves passes dintre del meu cor."

No puc saber on ets, però si hi ha alguna vida més enllà d'aquesta sigues feliç que t'ho has ben guanyat i ja ens tornarem a trobar allà, mentrestant viurem com tu haguessis volgut que la visquéssim; junts gaudint (sempre que poguem) de cada moment.

3 Comments:

Anne ha dit...

Ostres, em sap molt de greu.
Sé que no hi puc fer massa cosa, però si necessites alguna cosa ja saps on sóc.

Una abraçada ben forta.

Éfride ha dit...

Ho sento molt... Devia ser una persona molt forta per enfrontar-se al càncer tal com ho dius.

Estic segura que estaria molt content d'aquesta entrada que li dediques, perquè és molt bonica.

Cuida't

Sara López ha dit...

Omega, m'ha arribat al alma tot el que dius a aquesta entrada. Ho sent molt, de veres. Jo ja he viscut cassos pareguts d'amics i familiars amb càncer, i sé molt bé cóm et sents...
Has de ser fort.

Besets i abraçades,
Sara.