Sorpresa

dissabte, 13 de setembre de 2008

Va entrar a casa com sempre però, just quan anava a tancar la porta, una ombra es va esmunyir entre la porta i el seu batent per introduir-se a l'interior de la vivenda. No era el primer cop que ho feia i esperava que fos l'últim. Ja feia temps que l'espiava, sabia on anava cada dia, el seu horari, les seves distraccions, les rutes que seguia per anar als diferents llocs, el trànsit (quasi nul) que hi havia en el seu pis. Després de quasi dos mesos seguint-la per tot arreu i apuntant-s'ho tot, amb tot luxe de detall, estava segur que quan decidís dur a terme el seu pla no fracassaria.

Però, per què aquesta vigilància? Simplement no la volia deixar anar i el que en principi només era curiositat i ganes de veure-la en el seu ambient al final es va transformar en una malaltia que no li feia possible saber que tenia més gent amb ella, que, al contrari que ell, no estava sola. El temps, el seu aliat i el gran culpable de la bogeria que es va apoderar d'ell, li va facilitar tots els coneixements que necessitava per poder aconseguir el que la follia li dictava. No era conscient del que feia, de la manera en que gastava els dies i del per què ho feia. Només es deixava guiar per la bogeria com si fos un titella.

Va entrar a la cuina i es va dirigir al fons on hi havia la nevera per servir-se el suc de taronja que sempre es prenia quan arribava del treball. L'ombra també hi va entrar, sense fer soroll, va avançar un xic en direcció a l'esquena que tenia enfront. A la seva dreta hi havia els calaixos on, entre altres utensilis culinaris, desava els ganivets. En va agafar un i va seguir avançant cap a aquell clatell tan cridaner. Per fi va arribar-hi, després de dos mesos, tenia el seu objectiu davant seu. Es va acostar més, ja quasi es fregaven i, a poc a poc, va alçar el ganivet fins a l'alçada del seu coll i li va passar amb un moviment ràpid. Va notar la por de la noia en notar el tacte fred del metall sobre la pell del seu coll i la por de tallar-se amb el moviment que feia al empassar-se el suc.

- Hola! Què tal? Et recordes de mi?

No va haver cap resposta. Un rajolí de sang va tacar el coll de la brusa.

- Sé que les coses et van bé. No has perdut res. Jo tot.

Li va clavar una mica més, només per tacar més la roba, per espantar-la més. En cap moment corria perill la seva vida, si més no, no més del que corria per qui tenia al seu costat.

- Tens molta gent. Jo estic sol. Però aviat tornaré a començar. Perquè, saps, tot té un final i un principi.

La fulla va lliscar pel coll fins arribar a la brusa.

- Espero que no tinguis molta por. -Va dir amb un somriure de dement que no va poder veure'l.

Va seguir acariciant-li la roba fins haver-ne fet dos trossos quasi simètrics al arribar a la cintura.

- Vaja! No sabia que duies per aquí. Em sembla que no miraré que més duus.

Va fer-li un ferida (superficial) circular.

- Una circumferència, símbol de perfecció, no? Però ella fot ràbia, no? Et veus diferent però, és clar, la vida canvia a tothom i alguns moments més que altres, no?

Va tornar a pujar el ganivet, a poc a poc, sense fer-li mal però deixant que sentís l'escalfor de la sang que li havia robat, fins a l'alçada del pit.

- No tinguis por de quedar-te sola. Per si no hi ha ningú que t'esperi, jo mateix t'enviaré algun amic teu. Potser fins i tot algú més que un amic.

Va deixar anar una rialleta esgarrifosa i li va clavar el ganivet al mig del pit, a pocs centímetres del cor.

- A reveure. Saps, sempre t'he estimat. Ara mateix t'estimo i et respecto. Sigues feliç. Fins sempre més.

Va sortir d'aquella casa i es va dirigir cap a al seva amb la confiança que aquells mals temps s'havien acabat i que l'endemà començaria una nova etapa de la seva vida que segur que estaria plena de bons moments. Caminant xino-xano es va barrejar amb la gent del carrer, cosa gens curiosa ja que, al cap i a la fi, ell era un més dels habitants d'aquella ciutat. Un home normal, no?

2 Comments:

Tamy ha dit...

:O:O:O!!!
Dios Albert, te has lucido con esta historia!! En serio, creo que es lo mejor que he leido en tu blog! Muy buena si señor.
Me ha tenido enganchada hasta el final.
Te animo a que sigas escribiendo cosas asi que se te dan muy bien!

Un home normal? Si, todos tenemos ese punto de psicópatas creo yo... ;)

Besotes!

Éfride ha dit...

Ei, està molt bé la història! Potser li sobra alguna aclaració (vull dir allò de "(superficial)") però tant se val. Els dos primers paràgrafs m' encanten, i l' ultima frase... el que més!!

Segueix escrivint! ^^

Un petó!