Passaran uns anys

dilluns, 29 de setembre de 2008

Surto fora de casa i al tombar cap a la plaça em ve el sol a la cara. Sé que m’estàs esperant -et conec tant!- però continuo caminant, no em veus passar i, malgrat el que pugui semblar, me n'alegro. Et deixo enrere i m’agafo un descans per mirar al meu voltant -sé que no t'imagines fins a quin punt voldria oblidar-ho tot durant un temps, però quant dic "tot" em refereixo a tot: a tu, a tothom, cada lloc què conec, etc.- i, com sempre que em prenc un descans al mig del carrer, vaig mirant fixament els ulls dels qui passen davant meu i no sé per què no veig ningú que estigui content. Com segur que t'imagines -en el cas que sàpigues tot això- començo a pensar -mentre dins el cap una veu horrible em recorda quants cops m'has dit que penso massa i fa que em ressoni la teva veu dient-me per enèsima vegada "les suposicions no et fan anar endavant"- sobre aquests últims temps i el futur que s'obre davant meu i no puc evitar escalfar-me el cap amb mil suposicions i amb una única pregunta: quan de temps estaré fora de casa?

El tren arrenca i no puc evitar repetir-me la gran pregunta: quan tornaré a trepitjar aquests carrers per on he viscut tants moments acompanyat o sol? A mida que el tren guanya velocitat una veueta interior em respon que tot pot ser que passin uns anys i, de la mateixa manera que les rodes del tren no paren de girar un cop i un altre, m'ho repeteix "tot pot ser que passin uns anys".

Mai m'havia imaginat la soledat i la nostàlgia que sent aquell que està tant lluny de casa seva per culpa de la feina. Encara em ressona dins el cap el teu ultimàtum "queda't amb mi, siguem feliços aquí -com si llavors fóssim feliços! Només seguíem una rutina-, no acceptis aquesta feina tant lluny de la meva vida -aquí sí que vas ser sincera "de la teva vida-" i dubto que hagi escollit bé posant tants països entre tu i jo però ara, si tornés enrere, m'hauria d'empassar el meu orgull i reconèixer que no puc començar un camí sol i que depenc de la teva voluntat. No, el que faré es seguir el consell de la cançó que estic escoltant "buscaré sota el cel el sol de l'hivern" al cap i a la fi, aquí no saben el que és la calor. No t'imagines fins a quin punt crida la meva ànima sense saber si sóc aquell que ara té por de seguir un camí que no és el seu però quan s'adoni que sóc aquest, xisclarà de dolor.


Nostàlgia, dolça nostàlgia que m'envaeixes cada cop que al mirar el correu veig una carta teva. No sé com t'ho has fet per aconseguir l'adreça d'on visc ara (bueno... suposo que ho deuries demanar a l'empresa i la bona de la Meri te la va passar) ni com pots ser capaç de continuar escrivint-me i volent saber de mi quan no m'ho mereixo. No sé que em dius a les cartes perquè no he estat capaç d'obrir-ne cap. El temps, aquell que posa a cadascú on es mereix, m'ha ensenyat que aquest no és el lloc on haig d'estar. En realitat, no m'importava la millora professional que significava aquesta feina, només fugia d'una situació que em deia que lo nostre no anava bé i que teníem que fer-hi alguna cosa. Per por de perdre't em vaig allunyar de tu sense saber que no podia fugir del teu cor. Ara que sé això, només puc dir que com a bon covard que sóc -i mira que sempre m'he considerat valent i he menyspreat aquell que creia covard o dèbil- faré tot el possible per estar en el meu lloc i si tot em va bé i encara puc tornaré al teu costat, a casa, si encara m'hi vols, pobre, brut però somrient.




Amb cursiva potser hauria quedat millor però d'aquesta manera m'asseguro que es distingeixi bé el "Passaran uns anys" i el relleno que he creat personalment ;)

8 Comments:

*-x-*swiMmer*-x-* ha dit...

sens dubte, el millor post que he llegit al teu blog. qué cony? de tots els blogs que he llegit.

chapó Omega!!!

PD:buff esta noche me kedo despierto que mañana ay entrega de proyectos... y mas ke acabarlo... he de empezarlo... xD

Tamy ha dit...

Genial! Buenísima la idea de mezclar una canción con un texto própio. Como dice el Rafa chapó!

La história preciosa, el mundo está lleno de cobardes como esos... Al fin y al cabo todos seguimos un camino, pero siempre es el mismo, cambia el paisaje, el equipaje y los acompañantes, pero el camino sigue siendo el tuyo :)

A cuidarse!!

Mar ha dit...

Ohhh!m'agradat molt la història.
i si la veritat es que en esta vida nosaltres som els q tenim el poder de decidir q volem fer quin camí triar i de vegades per covardía triem un camí sabent q no és el millor..però dels errors també s'apren!
i quasi sempre estem a temps de tornar enrere i arreglar les coses:)

Cuida´t!

Éfride ha dit...

M' agrada molt el "relleno" que has posat a la lletra!Trobo que millora la cançó ^^
Jo crec que és bastant impossible no perdre's pel camí tortuós que cadascú intentem seguir... Com diu la Mar, dels errors s' aprèn, però el problema és quan no podem tornar enrere o quan l' orgull ens venç, com en el teu relat. Assumir que la nostra vida depèn d' una altra persona pot ser bonic en els bons moments... però no tot a la vida són bons moments.
Petons i sort!

Tamy ha dit...

Hey!! Mas de una semana sin entrada!! ahhh que te está pasando??
Va escribe alguna cosilla! que sino maburro y no tengo a quien comentar :___(

*-x-*swiMmer*-x-* ha dit...

guaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa....

yo te iba a decir lo mismo que la tamara.... jajaja

bueno pues eso... ¿como ke no posteas?

ya ves ke nosotros sin leer cosas tuyas no podemos concebir el sueño... xD

Omega ha dit...

Rafa, venint de tu això és molt, crec que em posaré a plorar de l'emoció i no podré dormir en tota la nit. A veure si pots descansar més i treus bona nota en el treball.

Ja feia temps, Tamy, que em corria pel cap la idea de barrejar cançó i text però fins que no em va venir a veure la isnpiració en hora morta no ho vaig començar a escriure. Tots tenim el nostre però... el controlem?

M'agradaria veure les coses com tu Mar, però em temo que hi ha coses que ni entens ni les pots canviar per molt que vulguis. PErò sí, cadascú fa un camí i la cobardia ens pot fer molt mal però és més fàcil cedir a ella que no encarar-se al que sigui.

Gràcies Éfride per dir que el "relleno" millora la cançó. Sí, a la vida no tot són bons moments però ens hem de quedar amb aquests i no pas amb els altres. En el fons (o no tant en el fons) som febles i ignorants que ens equivoquem constantment per aprendre alguna cosa.

Pels dos que troben a faltar actualitzacions gràcies per la vostra impaciència però heu d'entendre que l'hora que estic millor per escriure ara que he començat el curs, estic dormint. Però miraré de fer-ne almenys un parell per setmana.

Moltes gràcies a tothom que hagi comentat i per aquell que ho hagi llegit però no hagi comentat si vol comenta que no mossego a ningú.

Molta sort en la vida i cuideu-vos!!

Crom el nòrdic ha dit...

Ah, és que els anys no perdonen, encara que a vegades el seu pas sembli més lent del que és...

Et felicito per haver-nos passat aquest text en català. ¿Suposo que és del Rock Català, oi? Sembla que ve traduït de la llengua castellana...

T'hauria de mirar més sovint, llàstima que avui no estigui molt fi.

Una abraçada, i ànims per continuar amb el fotolog!!