Fa un parell de nits, estirat al llit, sense poder dormir vaig caure (per enèsima vegada) en la temptació de mirar enrere, a tot allò que s'ha acabat. La diferència entre aquest cop i tots els altres és la mirada amb que ho he fet, sense melangia, sense amargor, sense tristesa, simplement analítica i el resultat ha estat més que bo; només he perdut una cosa que si bé era molt important per a mi només n'ha estat una i ha estat reemplaçada.
Punt de trobadaHi ha coses que no te les esperes i amb el temps resulten que passen a ser molt importants per a tu però és el mateix temps que te les ha dut qui t'aparta d'elles, a vegades de manera suau, natural, gairebé sense adonar-te, però... altres cops d'una manera cruel, despietada, sense saber o entendre com ha passat. Fa tres anys vaig entrar a formar part d'una comunitat de joves online i mica a mica van passar a ser una part molt important del meu món. De tant en tant ens trobàvem a Barcelona (tot i que un cop va ser a Girona i un altre a Lleida) i ens ho pensàvem bé. A poc a poc em vaig allunyar d'ells o al revés, probablement la culpa la té el temps que vaig estar sense internet o simplement la meva forma de ser. Va anar passant el temps i cada cop em sentia més lluny d'ells però les amistats que realment m'importaven es van mantenir intactes. Al final la comunitat va anar canviant cap a un camí tancat envers els nous i d'un sentiment de superioritat ver ells que em repugnava i vaig bon vent i barca.
És això el què he perdut aquest últim any i que era tant important per a mi? No, era una de les amistat que tant m'importaven que per culpa dels dos (més meva que d'ella) s'en va anar a pastafang i ara només som dues persones que van ser amigues en el passat. Això m'ha dut a estar més de mig any lamentant-ho i desitjant entendre què va passar, com ho podria haver evitat i, sobretot, si podria tornar a estar de bones amb ella. Però ara que sé que forma part del meu passat i que per fi començo a acceptar-ho veig que no en trec res de lamentar-ho i que en canvi perdo molts moments que podrien ser bons.
Però, què compensa aquesta pèrdua? Creia que quan s'acabés el batxillerat perdria el contacte amb els companys i amics que havia fet però avui, un curs després que ens separéssim, encara mantinc el contacte amb ells i de tant en tant ens veiem les cares. Ja està? No, definitivament he recuperat a amics que tenia mig oblidats i que fa un any i uns pocs mesos els nostres camins s'havien retrobat. A més a més de recuperar-los, gràcies a ells n'he fet un parell de nous i he passat molt bones estones amb ells, divertint-me ja si fos al cine, a un pub, fent unes partides o bé amb les tonteries que diem i els piques que hi ha.
També haig de dir que d'aquell grup del meu passat hi ha persones, que van pirar abans que jo, amb les quals encara parlo i no em fa vergonya dir que són molt importants per a mi i que les estimo molt.
En definitiva, no em puc queixar dels 19 que objectivament ha estat una bona edat tacada pel meu tancament en un únic tema dolorós. Com ja he dit, traient la pèrdua d'aquella amistat (si és que de veritat per mi només era això i no més) no m'ha passat res dolent i en canvi moltes coses per les quals haig d'estar agraït. Així doncs, tinc el present per viure'l mirant cap a un futur que serà bo perquè m'ho mereixo i així ho vull.
Per tot això he decidit ser feliç avui, no dir-me "què feliç que era ahir!" o "ja seré feliç demà". No, ho vull ser avui i s'intentarà.
Anècdota això ho volia penjar el 30-31 d'agost per donar sentit al títol ;)
Aquest vídeo l'he fet a partir d'un d'aquells power points que en algun moment o altre has rebut per correu. N'hi ha de molt tontos però aquest el trobo molt interessant i que el que diu cal tenir-ho present.
.jpg)
